Els socis del Barça no tenen qui els protegeixi del laportisme

Víctor Font segueix amagat, aliè, distant i fred respecte de l'amenaçador finançament de l'Espai Barça, la desaparició del Palau, l'abús dels abonaments i el cas Negreira

Víctor Font

L’absència de lideratges a l’entorn social del Barça és inversament proporcional a l’excés de l’autoritarisme, dictadura mediàtica i discurs únic que acapara Joan Laporta. Aquest buit es fa especialment dramàtic i vergonyós en els temps que corren, un cop s’ha destapat el pastís de l’Espai Barça, al qual Laporta ha posat la proa de la manera més malvada i lesiva per als interessos del FC Barcelona.

L’esquema excloent i burleta vers els socis abonats amb què s’afronta la migració a Montjuïc no només es el final d’una política de quotes socials clau del model de propietat històric del Barça. La manipulació descarada i les mentides emprades per Laporta per obtenir un finançament a favor de Limak s’han convertit en el paradigma de la gestió matussera, interessada i, amb el temps s’acabarà sabent, a favor de determinats interessos.

Laporta va justificar l’adjudicació a la constructora turca per la raó, exclusiva, que garantia el cost més baix en els terminis establerts. Tot just un mes més tard, a més d’enganyar tota la premsa i l’afició, deixant-se el Palau Blaugrana pel camí, ja està confirmat que Limak disposarà d’un matalàs de sobrecostos assegurats de 200 milions d’euros i cap problema en acabar l’estadi l’any 2026 o més enllà.

Davant l’embossament més gran de la història del Barça, assumit i digerit també en pocs dies per una premsa fanàtica, entregada i cada dia més sospitosament col·laboracionista, dos dels suposats referents de l’altre costat del laportisme, els excandidats a la presidència Víctor Font i Lluís Bassat, no han pogut reaccionar de pitjor manera.

El segon en vots de les darreres eleccions, Víctor Font, ha adoptat una estranya i sorprenent actitud contemplativa, com si en aquest silenci i en la seva meditació solitària i apartada trobés la pau i la solució a un problema tan agut com és el procés cada cop més accelerat d’autodestrucció, gràcies a la gestió de Laporta, del club blaugrana.

Segurament creu, com va fer Laporta quan el va avançar per l’esquerra en el darrer tram de les eleccions del 2021, que sent ja conegut i apareixent a la recta final d’unes futures eleccions en tindrà prou.

Pot ser que a Laporta li donés resultat. Víctor Font, això no obstant, sap de sobres, perquè ell també formava part de l’operació d’assetjament i enderrocament contra Josep Maria Bartomeu, de la necessitat que algú faci una tasca de desgast, en aquest moment més que necessària, a favor de la conservació del club, i no gratuïta i política com la desplegada contra la junta anterior. Els pocs socis que encara conserven un cert sentit de club i de seny esperen que algú pugui impedir a temps una inversió de 1.300 milions només en l’ampliació de l’Spotify Camp Nou, distorsionant i incomplint l’acord assembleari de l’octubre del 2021.

En el seu ànim de treballar més aviat poc pel Barça, estratègia aconsellada i celebrada pel seu equip d’assessors, Font s’ha escudat en aquest compromís adquirit si no es converteix en oposició, per no sortir a donar la cara quan el club està més orfe d’una revisió, una anàlisi i, si cal, una reacció al desgovern i la temeritat de Laporta en signar un acord de finançament de l’Espai Barça que, si més, no resulta indecent i insultant per als socis que van aprovar un mandat de límit de despesa de 1.500 milions per a tot l’Espai Barça.

Està perdent l’oportunitat, si és que encara en té, de defensar el valor d’aquests 17.000 vots obtinguts a les eleccions, sobretot en forma de resposta a la confiança dipositada en ell pels socis que es van creure el seu programa i el seu compromís amb els interessos del club.

La sensació és que Víctor Font es limitarà a la seva estratègia, freda i distant, d’esperar que l’equip celebri la victòria i, amb el balanç de la temporada acabat, oferir una roda de premsa o diverses entrevistes, si és possible quan ja hagi passat la tempesta, perquè el temps hagi pogut cicatritzar aquesta dolorosa ferida a l’estructura assembleària del Barça, irreparable si els socis no troben algú d’entre 140.000 amb el valor i la determinació de defensar aquest abús de poder sense precedents. Per no incloure també, en l’àmbit del seu radar, un parer significatiu sobre el cas Negreira o el tracte als socis en el trasllat a Montjuïc.

No s’atreveix a sortir i ha preferit, per contra, reflectir a les seves xarxes socials com s’ho va passar de bé el cap de setmana últim a Miami en una convenció amb final feliç com a espectador del Gran Premi de Fórmula 1. Fa la sensació de viure molt lluny, no només físicament, dels veritables problemes del club, que comencen a acumular-se i són d’un gran calat.

No ho ha fet gaire millor un personatge pràcticament en retir com és Lluís Bassat, signant un article intranscendent i retrògrad sobre quin hauria de ser el veritable paper de la Fundació FC Barcelona en plena ebullició del cas Negreira, la crisi de Montjuïc per l’encariment unilateral i injustificat dels abonaments o el tema principal de l’Espai Barça, que amenaça d’endur-se per davant el model de societat.

Un altre acte de covardia, molt en la seva línia, sortir per la tangent quan l’actualitat li exigia, si sorgeix l’oportunitat d’escriure un article, opinar i exercir la crítica, en el to que sigui, sobre l’estat del club. En tot cas, posats a preguntar-se si la Fundació del Barça està a l’altura, Bassat podria haver-se preguntat per què el salari de la seva directora i cosina del president, Marta Segú, s’ha doblat el segon any al capdavant de la Fundació sense cap justificació i amb subterfugis comptables.

Els socis, realment, es troben, a més d’anestesiats per la via oficial, abandonats a la seva sort pels qui ocupaven fins fa poc posicions discrepants i diferents del laportisme.

(Visited 71 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari