Tot i que el domini del relat mediàtic de Joan Laporta és evident i eficaç per al control de l’opinió pública barcelonista, resulta evident que, arribat a un cert punt de complicació, s’acaben produint fissures. L’anunci de la sobtada marxa de Mateu Alemany s’ha revestit intel·ligentment amb la filtració d’una oferta irrefutable de l’Aston Villa, i aquesta ingènua i edulcorada versió segons la qual continuarà complint els seus deures envers el Barça fins al 30 de juny.
La primera part es correspon amb una certa realitat que, per deixar les coses clares, respon a la voluntat d’Alemany de sortir corrents i haver trobat l’excusa idònia en l’oferta milionària de l’Aston Villa, ara en mans d’un altre d’aquests propietaris disposat a invertir el que faci falta en fitxatges per destronar el City, el Chelsea i el Newcastle, per posar exemples de clubs que se sustenten d’inversions privades per estar a la primera línia.
L’altra explicació, certament peregrina sobre el compliment dels seus deures com a director de futbol professional, no cola, ja que la premsa ja està donant detalls sobre el seu substitut i les negociacions imminents.
Les esquerdes en el missatge sorgeixen quan els fanàtics de l’entorn laportista reaccionen, per defecte, amb aquesta acritud i odi contra tot aquell que -ja comencen a ser massa- abandona el vaixell, com ja ho ha anunciat Mateu Alemany, renunciant al càrrec de director de futbol. Consegüentment, per als mateixos que havien aplaudit la seva discreció, mà esquerra, contactes, experiència, ofici, coneixements, prestigi i un immillorable ull clínic per al mercat, ara critiquen els seus fitxatges per mediocres, cars i per sota del nivell futbolístic que s’exigeix al Barça per ser competitius a la Champions.
Els opinadors que, repetidament, han cantat en el seu moment les excel·lències i l’oportunitat de fitxar Ferran Torres, Aubameyang i Adama Traoré, i després Lewandowski, Marcos Alonso, Kessie, Christensen, Raphinha, Bellerín, Kounde o Pablo Torre, no han dubtat les últimes hores a criticar aquestes operacions, unes pel cost i les altres pel rendiment futbolístic. També s’ha produït el mateix fenomen amb les seves actuacions a les negociacions per renovar Dembélé, Gavi, Pedri, Araujo o Balde, i amb relació a les cessions i les baixes.
De sobte, ha passat a ser el responsable d’aquelles decisions que ara semblen menys satisfactòries, vistos els resultats, alliberant així el president Laporta de la plena responsabilitat del rendiment i balanç dels fitxatges o dels descarts.
L’efecte col·lateral d’aquest vaivé oscil·latori sobre l’opinió dels jugadors és que posa en qüestió, sobretot, l’èxit de l’equip de Xavi a la Lliga. La contradicció és guanyar el principal títol nacional, circumstància que hauria de provocar un reconeixement unànime de la totalitat del barcelonisme i del seu entorn, i incidir en la necessitat peremptòria de recuperar Messi i envoltar-lo de futbolistes de nivell que puguin competir per la Champions.
Les proves -o sigui, els resultats i el joc- indiquen que aquest pessimisme podria estar justificat i, efectivament, demostrarien que en conjunt la direcció esportiva de Laporta, Alemany i Cruyff no seria tan brillant ni enlluernadora com la premsa ha victorejat. Una conclusió a la qual, evidentment, podia arribar-se abans i sense necessitat que Mateu Alemany sortís corrents per deixar enrere el Barça.
