Excomunicar amb hisop antifeixista

El 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el britànic The Guardian recordava que al 70% dels països la llibertat de premsa es troba en una situació precària a causa de les diferents pràctiques de l’autoritarisme. Aquell mateix dia sabíem que en un país que figura en bona posició al rànquing de les democràcies, una editorial, El Viejo Topo, amb un llegat singular a l’òrbita cultural de l’esquerra, havia estat vetada pels organitzadors de Literal, la fira del llibre polític que se celebra anualment a Barcelona. Les raons invocades per a aquesta decisió es resumeixen en el desacord amb certes línies ideològiques del seu catàleg.

Una de les dificultats per situar-se a les coordenades del nostre ecosistema sociocultural és que part dels conceptes mobilitzadors del repertori de l’esquerra (rebel·lia, llibertat, inconformisme…) són ara exhibits per la dreta, mentre que certes pràctiques de tints inquisitorials com la censura, la cancel·lació o l’ostracisme s’han instal·lat al repertori de certa esquerra. L’excomunió d’El Viejo Topo és un cas particular, tot just un símptoma dels camins que ha pres certa esquerra a l’estela de les vicissituds del postmodernisme, per això és important desvetllar les entreteles de la deriva des del radicalisme crític al fonamentalisme dogmàtic. Un inconvenient per això és que l’argumentació a la contra requereix gra fi mentre que les tesis dels inquisidors treballen amb brotxa gruixuda: emmordassem pel bé de la col·lectivitat, per protegir-vos dels assetjaments de Satanàs. La imprimació religiosa és part de l’autoritat argumentativa: els qui cancel·len es consideren titulars de les essències i els guardians de l’ortodòxia.

Alan Sokal, un físic teòric i intel·lectual situat a l’esquerra, resumeix al seu pròleg Cynical Theories que el postmodernisme ha experimentat un gir complet des d’un relativisme radical a un absolutisme dogmàtic. Si en un primer moment desafiava l’existència mateixa de la veritat i sostenia la tesi de la construcció social de la realitat, cosa que finalment desemboca als peus de la postveritat i els “fets alternatius”, el postmodernisme reificat d’avui sosté que els conceptes identitaris que arboren els defensors del woke són dades objectives i els qui els discuteixen mereixen ser emmordassats. L’esquerra woke actua com la dreta de les guerres culturals i, com ella, condemna les tenebres exteriors als qui no combreguen amb el seu catecisme. El que canvia és la divinitat acreditadora: per a uns, els valors eterns; per a altres, els referents nobles hereus de les Llums, però com es va dir de la llibertat, usats de manera perversa. Els autoproclamats defensors dels grups oprimits i les causes dels febles han creat una mena de religió secular, de manera que, com escriu Eszter Kovátz, algunes de les seves pràctiques, com els rituals d’estigmatització, la sacralització de conceptes com la identitat de gènere o l’exclusió dels heretges, són comparables a les del fanatisme reaccionari en què es justificava la violència contra els impurs i els heterodoxos. La màgia de certs termes i usos té valor performatiu: només cal pronunciar-los per situar-se al costat virtuós.

El component religiós explica una sèrie de trets: iliberalisme, relativisme, autoritarisme, dogmatisme, sectarisme, antihumanisme i antiuniversalisme. Bona part d’ells es resumeixen en dos que precisament caracteritzen els dos extrems de l’espectre ideològic.

Un és de caràcter epistèmic, l’irracionalisme, potser el problema polític fonamental perquè impedeix l’abordatge cabal de tots els altres, com observa en una detallada anàlisi John Bellamy Foster.

Un altre és de caràcter ètico-religiós i es resumeix en la convicció de la rectitud moral que justifica tots els atropellaments com a preu necessari per a l’apostolat del bé. Un exemple d’això és la posició de la demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez a la cambra de representants nord-americana, segons la qual allò “moralment correcte” s’ha d’imposar a allò “semànticament correcte”; i “en qualsevol cas [a diferència de Trump, si jo cometo errors] és pel bé”.

Al nostre pati particular el que crida l’atenció és la col·lusió d’aquest marc mental amb els nacionalismes subestatals. Si el veto a El Viejo Topo hagués vingut de Vox les veus de l’esquerra haurien estat unànimes; però l’esquerra woke i el nacionalisme secessionista constitueixen una aliança de facto de manera que, si es critica la ideologia trans o l’independentisme, s’incorre en delicte de clar feixisme. La vena identitària informa tots dos constructes ideològics; en paraules de Norbert Trenkle, és un “avenç cap a la regressió”. Així cal llegir la decisió iliberal de Literal.

 

Martín Alonso Zarza és autor, amb F. Javier Merino Pacheco, d’Alquimistas del malestar. Del momento Weimar al trumpismo global (2022).

(Visited 15 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari