Com que segons el president de la Generalitat el principal problema de Catalunya és la sequera, va i proposa el que anomena Acord de Claredat i convoca un consell d’acadèmics per tal de donar amb els ingredients de la recepta d’un referèndum. No és ben bé així, però ho sembla.
Al començament de la revolució dels somriures bastants ens vam mantenir callats per prudència malentesa. Però una altra vegada, no. I és per això que faig les següents reflexions.
Explica que les cinc preguntes que planteja al consell van dirigides a trobar solucions al conflicte polític. Enlloc es parla d’independència, ni de dret d’autodeterminació. Però ja ens entenem. Desprès de dotze anys ens hem convertit en especialistes en eufemismes i en manipulació del llenguatge.
– Però de quin conflicte polític parlem?: S’anomena així, sense més, donant per descomptat que es refereix al que els promotors de l’assumpte identifiquen com a conflicte entre Catalunya i Espanya, o l’Estat com anomenen a Espanya. Es tracta d’un conflicte creat pels líders de la cosa impulsats per la seva megalomania. Però sabem que el conflicte no és entre Catalunya i Espanya. El conflicte és entre una part dels partits polítics catalans, una part de la població catalana que defensa el dret a la secessió d’Espanya, i els representants de l’Estat espanyol. Jo, particularment, no tinc cap conflicte amb la meva família d’Albacete o de la Rioja, ni ells amb mi. En qualsevol cas el fet de viure, i de viure en comunitat, significa conflicte. El que cal es desenvolupar habilitats d’escolta, empatia, negociació i pacte.
No obstant, posats a identificar conflictes hi ha un altre conflicte que es nega i que, per tant, no es vol afrontar. És el sorgit al si de la societat catalana derivat del procés. Es podrà dir que per això s’impulsa l’acord de claredat, que és una oportunitat. Doncs no.
La proposta d’acord de claredat impulsada pel president de la Generalitat parteix del següent marc mental. Existeix un conflicte de Catalunya amb l’Estat provocat per l’Estat i es dona per acceptat universalment el dret col·lectiu a decidir, a decidir sobre la secessió de Catalunya d’Espanya, per dir-ho amb claredat. O què si no?. Així tots plegats buscarem una solució que oferirem a l’Estat espanyol. Si no l’accepta serà la prova definitiva de que Espanya no és un país democràticament homologable. Per tant, el destinatari de l’acord de claredat no és la ciutadania catalana dividida políticament pel procés. El destinatari és l’Estat.
– La qüestió de la legitimitat de la proposta: La proposta la formula el president de la Generalitat de Catalunya, no el representant d’ Esquerra Republicana de Catalunya. No sembla oportú que la presenti el president de la Generalitat. Com a president representa a tota la població catalana i a l’Estat, no a un partit polític. Hauria de mantenir una posició institucional però no. D’altra banda, no fa gaire, Pere Aragonès va dir que aquells que no estiguin d’acord en votar per la llibertat d’aquest país, que plantegin una proposta. Considera que Catalunya no és una societat lliure. De nou conceptes manipulats. Qui no està per la llibertat, qui no està pel dret a decidir, així en genèric?.
L’actual president de la Generalitat, té adherències que condicionen la seva proposta. Posa en marxa la iniciativa en període electoral, sap que el Parlament ja va rebutjar la proposta, no considera que Catalunya sigui un col·lectiu lliure i ell, personalment, prefereix la independència de Catalunya i així ho ha transmès als membres del Consell Acadèmic que ha nomenat.
Segons les darreres enquestes del CEO -Centre d’Estudis d’Opinió- donades a conèixer aquest mes d’abril, el 50% de la població catalana rebutja la independència, el 43% està a favor i un 7% estan indecisos. Tenint en compte aquestes dades i una correlació de forces al Parlament resultat d’una llei electoral totalment desfasada i injusta, cal embolicar-se amb el denominat acord de claredat?.
Per tot això i donat que tenim un conflicte intern la meva proposta és que, adaptant les preguntes, el procediment de claredat es plantegi amb relació a la pròpia ciutadania i societat catalana. Aclarim-nos primer des de dins.
En cas contrari la perdiu continuarà marejada, mentre la sequera hídrica és ja una realitat tangible sense afrontar.