«L’ecoblanqueig s’ha institucionalitzat a Catalunya»

Entrevista a Santiago Vilanova

Santiago Vilanova amb la seva gossa Zuri fotografiat al Parc de la Ciutadella (Foto Pilar Sentís)

Periodista i escriptor. Activista en defensa del territori i una economia ecològica. Cofundador del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes i del partit Els Verds-Moviment Ecologista de Catalunya. Exdiputat al Parlament de Catalunya. Ha publicat articles sobre el risc nuclear i el pensament ecologista. El darrer llibre és L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse (Edicions 62). Encapçala la llista dels Verds a l’Ajuntament de Barcelona.

L’alarmant sequera i el dramàtic darrer informe de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic es corresponen amb un increment de la sensibilitat i la presa de consciència ecologista de la ciutadania? 

La presa de consciència de la ciutadania no resoldrà el problema de fons. Aquesta sequera revela la negligent previsió que han tingut les administracions amb una política errònia de pantans. Aquest és el cas de Rialb, destruint el cabal ecològic del Ter i deixant el domini de l’aigua, convertida en un recurs comercial, a multinacionals, que es beneficien del malbaratament del recurs. Si no plou veurem com s’apliquen mesures autoritàries i no concertades, com va passar amb el confinament arran de la pandèmia.

En el seu últim assaig, es refereix a la necessitat de reorganitzar les estructures de govern si es vol dur a terme una gestió eficaç davant del canvi climàtic. Aquesta proposta també val per a l’Ajuntament de Barcelona?

Efectivament. I en això basarem la nostra campanya. Les sis tinències d’alcaldia entren en conflictes continus d’interessos i d’objectius sobre models de ciutat. Uns diuen defensar la sostenibilitat i altres es lliuren als lobbies energètics i digitals que reclamen més creixement i consum. El programa de la regidoria de Turisme va en direcció oposada a la de l’Àrea d’Ecologia. La de Salut, Envelliment i Cures no contempla la visió d’una sola salut que aglutini la humana, animal i ambiental. En fi… L’ecoblanqueig (ecowashing) s’ha institucionalitzat a Barcelona mentre seguim sent una de les ciutats més congestionades i contaminades d’Europa. El Green Deal de Barcelona és un oxímoron. El govern de Colau amb el PSC ha facilitat un pacte entre el neocapitalisme verd, incentivat per les energètiques i el digital.

Són les superilles una solució als problemes del trànsit versus contaminació atmosfèrica?

Són un maquillatge amb fins electoralistes. Milloraran unes zones i en perjudicaran amb més congestió unes altres, però els seus habitants continuaran patint la pol·lució. La contaminació de Barcelona és el màxim exemple de la ineficàcia de tots els governs locals que hem tingut durant la transició. Es produeixen 700 morts prematures cada any per culpa d’aquesta pol·lució. Seria motiu per interposar una querella per delicte ecològic, com la que Alternativa Verda va interposar i va guanyar contra FECSA per la contaminació de la tèrmica de Cercs. Sense concertació i diàleg no es poden imposar mesures restrictives com les zones de baixes emissions. Si volem reduir com a mínim al 30% l’ús del cotxe i volem evitar un peatge d’entrada a la ciutat, cal impulsar el transport de mercaderies per tren, aprovar tarifes reduïdes per a un transport públic de qualitat, ajudar el vehicle elèctric, més zones verdes… En definitiva, un Pla Integral Metropolità per a una mobilitat no contaminant.

Els lobbies de tota mena campen a gust per la ciutat?

Aquest ha estat el problema de Barcelona des del començament de la societat industrial i després dels Jocs Olímpics. Amb l’entrada de la societat postindustrial i turística, la ciutat continua dominada per les grans immobiliàries, fons voltors, energètiques… Els periodistes de recerca, que coneixem aquest terreny pantanós, creiem que no s’ha definit la petjada ecològica –recursos consumits per habitant– i la capacitat de càrrega –límits de població– de Barcelona abans de planificar-ne el futur. Amb l’impacte del turisme de masses i l’esclat migratori anem a cegues. Per exemple, cada barceloní utilitza quatre hectàrees de terreny per consumir aliments, mercaderies i productes energètics per a l’habitatge i per a les infraestructures construïdes que té la ciutat. La capacitat de càrrega de Catalunya és equivalent a un país de 20 milions d’habitants.

Té sentit apel·lar a la sobirania energètica, alimentària… en una ciutat com Barcelona?

La revolució del cotxe elèctric, l’hidrogen verd i les TIC no ha tingut en compte que això provocarà triplicar el consum elèctric. Actualment, Barcelona depèn en un 80% de la producció generada pels tres reactors d’Ascó i Vandellòs. No ens podrem desnuclearitzar si no generem aquesta electricitat amb les energies del sol. Correm el risc d’allargar les nuclears fins al 2050, i que l’hidroducte entre Barcelona i Marsella hagi de funcionar com a hidrogen rosa provinent de les nuclears. Cal accelerar l’extensió de l’energia solar tèrmica i fotovoltaica a tots els barris de la ciutat, amb ajuts a les comunitats de veïns. Incloent aquesta modernització energètica a zones degradades, com el Raval. També proposem rellançar el comerç de proximitat i els ajuts a l’alimentació biològica. Tot això s’ha de desenvolupar amb la participació de comissions de ciutadans de cada barri.

Inclouen en el seu programa, com a qüestió prioritària, clausurar la incineradora del Besòs… 

La situació de la incineradora és un greu problema de contaminació que hem de resoldre amb urgència. La xemeneia aboca prop de 330.000 tones de diòxid de carboni a l’any, equivalent al 10% de tots els vehicles de Catalunya. L’empresa que la gestiona, Tersa, no aconsegueix mantenir permanentment temperatures de 850 graus per cremar amb seguretat i eficiència els residus, amb els quals s’emeten metalls pesants i compostos orgànics cancerígens, com dioxines i furans. La metròpolis de Barcelona va produir 1.522.456 tones de residus el 2022. Si entrem a l’Ajuntament, demanarem una auditoria ambiental i energètica de cada districte, i especialment la zona afectada per la incineradora. La seva existència demostra el fracàs de la política de reciclatge, que no arriba al 40%. L’abocador de Garraf està sobresaturat, i amb l’increment de la població i del turisme tindrem un problema de difícil solució. Som partidaris de tancar la incineradora a curt termini mentre anem cap a un 100% de reciclatge dels residus

La dimensió de Barcelona i la seva àrea metropolitana respecte a la resta de Catalunya no reclamen un replantejament del seu rol i les seves competències? 

La nostra opinió és que hem d’incloure l’ecologia en l’ordenació del territori recuperant les característiques geogràfiques, paisatgístiques, culturals i energètiques de cada comarca. Es tracta d’introduir el concepte de biocomarca i alhora fer una autèntica descentralització del poder polític i administratiu. Hem de seguir l’estela deixada pels grans geògrafs i ecòlegs, com Pau Vila i Ramon Margalef. “Seguim trinxant el territori”, solia dir Margalef. Aquesta concepció d’organitzar el territori dificulta la transició energètica i la descarbonització de l’economia. Aquest sistema afavoreix les energètiques i les grans empreses d’obra pública. Nosaltres som partidaris d’un Pacte Metropolità per a la Transició Energètica i Ecològica que agrupi els principals motors econòmics, port, aeroport i els ajuntaments, organitzacions empresarials, agricultors, entitats ecologistes, científics, sindicats… L’Ajuntament de Barcelona hauria de liderar aquesta proposta.

Què fer amb el turisme a Barcelona? 

Tal com està, és inviable. Atempta contra la qualitat de vida i els drets adquirits pels barcelonins, que han donat identitat als barris. Ciutat Vella pateix una congestió insostenible. S’ha uniformitzat el comerç i el consum. A la majoria de barris, especialment el Raval, on visc des de fa 35 anys, han desaparegut a poc a poc els comerços de tota la vida. Cal incrementar la taxa turística i utilitzar-la per invertir als barris més afectats per l’allau turística, no per continuar invertint en publicitat perquè vinguin més turistes. Ens preocupa molt la imatge del cor de la ciutat, insegura… Proposem una vicealcaldia de Ciutat Vella, amb un pressupost triplicat, per recuperar la dignitat de la zona, on hi ha els principals edificis i centres culturals. Volem un turisme cultural i sensible amb l’ecologia. Tot això, sense oblidar la conflictiva convivència, i risc, al port entre grans creuers turístics i el trànsit de macrometaners.

(Visited 163 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari