Ens ha deixat un gran home, un ciutadà demòcrata i compromès, sensible a les desigualtats i les injustícies socials, lluitador per una salut pública eficient i de qualitat per a tothom. Amic pels seus amics i amigues, amb molt bona cuina quan ens convidava. I un avi, pare i marit que ha estimat sempre.
Ens vam conèixerel 1962, a primer de Medicina, jo amb 17 anys i ell amb 20. Tu, Rosa Maria, i ell ja éreu parella. En plena dictadura, en moments grisos i de silencis, vam començar a lluitar per una reivindicació petita, que semblava insignificant: que els estudiants poguessin tenir taulons d’anuncis, per informar, d’horaris, classes, notes i convocatòries. Quatre vegades els vam penjar i quatre els van treure per ordre del degà. Però vam començar 30 i a la quarta vegada ja érem 300 estudiants. Les eleccions a consell de curs del Sindicat de Estudiants oficial van ser les més participatives fins aleshores en la Historia de la medicina. A partir d’aquell moment el Pep em va començar a enredar i sempre li agrairé que ho fes.
L’activisme que té èxit és el que té al darrere una clara visió de la POLÍTICA en majúscules. El dret a una informació lliure era una reivindicació inassumible, per una dictadura. Del sindicalisme oficial vam passar a constituir el Sindicat Dmocràtic d’Estudiants. El 9 de març del 1966 ens vam tancar a l’Assemblea Constituent als Caputxins de Sarrià. La Caputxinada va tenir com a conseqüència la repressió posterior. Amb clares diferències entre dones i homes: Totes i tots vam perdre la matricula, però els delegats sindicals van perdre el dret a fer milícies universitàries i van fer la mili normal. El Pep va estar a Eivissa i como tots els estudiants homes, van perdre dos anys del curs acadèmic.
El Pep em va continuar enredant, i ampliant la mirada cap a la política i em va presentar un grup que es deia Força Socialista Federal i la seva branca universitària, Universitat Popular. Un nou compromís que ens va allunyar però que al final ens va tornar a acostar, i de la seva historia n’hem acabat escrivint un llibre, “L’antifranquisme oblidat”.
Va ser fundador, junt amb els doctors Nolasc Acarín, Antoni Mirada i Jordi Gol i Gorina, del CAPS (Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris), el 1983. Amb el Pep hem estat preparant, enguany, els 40 anys de la seva fundació i convertirem la celebració en un homenatge a la seva implicació i trajectòria dins de la sanitat. Va col·laborar amb el primer ajuntament democràtic de Barcelona. Va ser un excel·lent traumatòleg a l’Hospital Vall d’Hebrón i a l’Hospital de Sant Pau. I encara que va col·laborar en la direcció mèdica hospitalària intentant sempre fer el pont entre atenció primària i especialitzada, no resolt encara, quan es va jubilar de la professió va trobar el camí d’una vocació: col·laborar en la formació dels grups de Marea Blanca, reivindicant una atenció primària de qualitat com a centre de l’assistència sanitària, i treballar per un medi ambient saludable, amb bona qualitat de l’aire, aigua i aliments. Ha desenvolupat una gran tasca de pedagogia amb els seus articles, amb la seva presència i amb les seves ganes de ensenyar la ciutadania a participar en la governança de la Sanitat. Treballant al mateix temps que s’enfrontava amb dues malalties greus amb l’ajuda de la Rosa Maria i la seva família.
Aquest dos últims mesos ha estat preparant un curs de Participació ciutadana en la governança de la Sanitat, que es va iniciar el passat dia 15, on va fer la seva última lliçó magistral, que, per sort, hem pogut gravar. Ens ha deixat l’exemple d’un compromís constant. Espero que puguem continuar la teva tasca, com tu deies, sense perdre l’humor i el teu somriure.
ET TROBAREM A FALTAR.
ENS FARÀS MOLTA FALTA.
Que descansis en pau.
(De la teva amiga Carme Valls Llobet)