“El meu primer gest en despertar- me era agafar-li el sexe, aixecat pel son, i quedar- me així, com aferrada a una branca. Mentre segueixi agafada a això, em deia, no estaré perduda al món”. Així comença Annie Ernaux La ocupación, una història de passió, però sobretot de gelosia, que va veure la llum el 2002 i que no ha estat traduïda fins ara a l’espanyol, quan la seva autora ha guanyat el premi Nobel.
Al llarg de 80 pàgines, Ernaux descriu l’estat d’ànim que s’apodera d’ella quan un amant a qui ha rebutjat decideix començar una vida en comú amb una altra dona, i com la gelosia i l’obsessió comencen a envair cada moment de la seva existència.
“El més extraordinari de la gelosia és que es pobla una ciutat, el món, amb un ésser que no es coneix de res”, reflexiona en un moment d’un relat en què descriu sense embuts com passa els dies intentant compulsivament saber coses de l’altra: el carrer on viu, com es vesteix, imaginant que ocupa el seu lloc. “La imatge i l’existència de l’altra dona esdevingué una obsessió, com si hagués penetrat dins meu. Aquesta és l’ocupació que descric aquí”, diu Annie Ernaux en el seu rol d’autora/protagonista d’aquesta història en què la gelosia no sembla motivada per l’amor sinó per una cosa molt més primària: el desig.
La ocupación és filla de Pura passió, un altre dels llibres d’Ernaux, publicat el 1991, en què descriu, també de forma autobiogràfica, el desig incontrolable que s’apodera d’ella quan coneix un diplomàtic d’un país de l’Est. “Des del mes de setembre de l’any passat no he fet res més que esperar un home”, diu en començar aquest llibre, en què relata com cada acte de la seva existència només va cobrar sentit si tenia alguna relació amb les seves trobades sexuals. Gestos com escollir la roba i el maquillatge, o canviar els llençols, es van convertir en crucials. És la mateixa història que Annie Ernaux reprèn a Perderse, un altre dels seus llibres que ha estat traduït ara a l’espanyol amb vint anys de retard i que apareix també com a novetat editorial aquest Sant Jordi 2023.
Perderse és el diari íntim en què Ernaux descriu amb més detall la seva història amb aquest diplomàtic de l’Est que ella anomena simplement S, i que, com a La ocupación, és, sobretot, un relat sobre l’obsessió.
“No vaig poder dormir, ni enlairar- me del seu cos que, una vegada que se’n va anar, seguia encara allà, en mi. Tot el meu drama rau en això, en la meva incapacitat d’oblidar l’altre, de ser autònoma, soc porosa a les frases, als gestos dels altres, i fins i tot el meu cos absorbeix l’altre cos”, reconeix en intentar descriure la seva desesperació.
Els tres llibres, escrits en diferents moments vitals però units per un fil, s’endinsen en aspectes de les relacions que les xarxes socials han ajudat ara a exacerbar, com la necessitat d’espiar allò que fa la teva parella (o exparella) de forma compulsiva. L’escriptora Gabriela Wiener deia fa uns anys que les xarxes poden ser el lloc per trobar l’amor però també per destruir-lo, perquè faciliten les eines per canalitzar les obsessions, interpretant likes, fotos i gestos (o donant-los un nou significat), que és també allò que fa Annie Ernaux en aquests llibres on descriu fins a quin punt la necessitat de saber es pot portar al límit i convertir-te en un monstre.
Són tres llibres escrits amb precisió, on no sobra ni falta ni una sola paraula, que s’endinsen en el sentit de l’escriptura, que per Ernaux està per sobre de tota la resta.
“Escriure ha estat una manera de salvar allò que ha deixat de ser la meva realitat”, diu Ernaux a La ocupación, quan és capaç d’observar- se des de fora, d’independitzar- se del desig i la submissió.
“He volgut escriure com si hagués de morir i ja no hi hagués jutges”, afegeix en un altre paràgraf, donant un sentit terapèutic a aquest gest d’obrir la seva intimitat en canal, una idea què torna a Pura passió: “Avui puc escriure, de la mateixa manera que als setze anys m’exposava al sol abrasador durant un dia sencer o als vint feia l’amor sense anticonceptius: sense reflexionar en les conseqüències”. I conclou més tard: “Sovint tinc la impressió de viure aquesta passió com si hagués escrit un llibre: la mateixa necessitat de reeixir en cada escena, el mateix neguit per cada detall. I fins i tot la idea que tant em faria morir després d’haver anat fins al fons d’aquesta passió, igual que hauria pogut morir després d’haver escrit això al cap de pocs mesos”.
