“Hom descobreix fàcilment el qui per vici no diu la veritat”; en castellà, “se coge antes a un mentiroso que a un cojo”. Mare meva, Clara, quin sarau, quina posada en escena, quin cap que teniu tu i els teus. Volies un titular i l’has aconseguit. Per sempre quedarà aquella imatge davant el Mosso ensenyant-li la teva acreditació, la teva identitat covarda a Europa. I tornes ara en un viatge llampec perquè saps que no aniràs a la presó. Molt bé, això et converteix en una gran heroïna. Davant els qui voldrien veure’t a la presó, jo soc dels que et faria un monument, just al davant del Teatre Nacional de Catalunya.
A què has vingut, Clara? Però si des del primer moment ho teníeu tot preparat, dona, que se us veu d’una hora lluny, caram. Tens bons mestres, el Puigdemont, el Comín, el Boye i la Borràs, quin quartet més ben parit! No puc parar de riure veient les gesticulacions davant aquells que encara us segueixen. Crideu, crideu, feu soroll!, deies a l’entrada dels jutjats. Ni els miraves, Clara; per què fa temps que vas marxar d’aquest món, per què la teva realitat paral·lela no té en compte ni el diàleg, ni les lleis, ni l’educació, ni l’empatia. Ja t’és igual qui t’acompanya. Fa cinc anys que vas decidir fugir, tot i que per a tu era una manera “d’internacionalitzar el conflicte”. Quin conflicte? Només el que tu crees cada vegada que parles.
Tothom sap perquè has vingut, Clara. Tothom sap perquè i com t’ho has manegat per sortir a la foto, per no ser humiliada, per no ser emmanillada, per no passar ni un segon a una petita cel·la. Tot calculat al mil·límetre. També l’Habeas corpus preparat. Et penses que som idiotes? I, és clar, volies fer mal als companys de viatge que sembla que han entès que tot s’aconsegueix de manera democràtica. Però per a tu, la democràcia només l’entenies mitjançant morts al carrer, una vintena, cent, mil; com més morts, més possibilitats d’una intervenció de la comunitat internacional. I tu, des de Brussel·les, t’ho hauries mirat amb delit, com aquells militars que, des dels seus despatxos, còmodament instal·lats, van rebent les notícies del front.
I em fas pena, Clara, perquè no acabo d’entendre aquesta dèria teva contra tothom. Què t’hem fet, Clara? I només percebo odi en les teves paraules, en la teva mirada, en les teves embolicades argumentacions on l’estat espanyol és poc més que una bèstia assassina. Però si han rebaixat els delictes perquè pugueu tornar amb unes mínimes conseqüències! Quin estat més dolent, oi? I quan et sento parlar entenc perfectament aquells que pensen que el pas per la presó obre els ulls, obliga a pensar, a meditar, a reflexionar. No et canvia les idees que tinguis, ningú no t’obliga, però sí que fa que vegis la realitat, així, de cop.
I tampoc no entenc aquest viatge tan ràpid d’anada i tornada. A qui volies enganyar? A qui volies fer mal? O és que volies acompanyar la Laura Borràs en el seu envit contra l’Estat? I et veig de nou al Parlament Europeu parlant en anglès; deu ser que el teu castellà és molt dolent, o més aviat que aquest odi que portes a la sang també t’impedeix expressar-te en aquesta llengua. I jo, com que soc home de pau, persona que ha treballat sempre intentant intercedir en els conflictes, et recomano que tornis per sempre, que entris en aquesta Catalunya real i et barregis amb la gent que no pensa com tu.
I m’atreveixo a proposar-te que obris la porta d’entitats del tercer sector, bancs d’aliments, associacions diverses que treballen només perquè milers de famílies puguin tenir un plat calent al dia, puguin fer front a la precarietat que els ofega. Aquesta és la nostra Catalunya, la d’avui, la que vas deixar i de la que vas fugir, la que ignores des del teu palau d’or. Sé que no em faràs cas, Clara, perquè per això hauries d’estar feta d’una altra pasta, hauria de córrer per les teves venes sang d’una altra mena, hauries de tenir una ment oberta. Malgrat tot, aquí deixo la proposta. T’asseguro que, si ho proves, començaràs a canviar. Et farà bé. I ens faràs bé a tots. Ja ho veuràs.
