El viratge de Ramon Tamames, del Partit Comunista a l’extremíssima dreta de Vox, pot haver sorprès propis i estranys, però no a Santiago Carrillo. Al 2011, poc abans de morir (2012), en una entrevista concedida a un encara desconegut Pablo Iglesias, Carrillo ja malfiava del pelatge polític de Tamames. Parlant del 23-F, deia: “Miri vostè, jo tinc la convicció ara que Tamames sabia alguna cosa. Perquè va fer dues vegades declaracions a favor d’un govern presidit pels militars, i les dues vegades vaig haver de fer declaracions públiques desautoritzant-lo. I tota l’evolució posterior cap a la dreta de Tamames em fa pensar que ell en sabia alguna cosa”. Doncs, això, que la dretanització del vell excomunista ve de lluny i s’ha anat coent a foc lent al llarg d’una llarga i dilatada vida.
Ja sense màscares, Tamames ha protagonitzat aquesta setmana un dels esperpents més majúscul dels darrers anys, prestant-se com a candidat de Vox en la fallida moció de censura a Pedro Sánchez, que sembla haver fet bumerang als convocants. Ni Ramon del Valle-Inclán hauria imaginat un espectacle tan grotesc. El professor culminava així una reconversió ja intuïda molt abans per Carrillo. Un sempre lúcid Ferran Bel (PDECat) ho resumia així: “Mai més diré que en aquest Congrés jo ja ho he vist tot”.
El desvergonyiment s’ha saldat amb humiliació; un darrere l’altre, els diputats han censurat el despropòsit. Deia Carrillo que “la vida és una lluita constant en què ets martell o enclusa, i moltes vegades ets enclusa sense saber per què ho ets”. En aquest cas, Tamames, mal assessorat probablement pel seu company de gresques Fernando Sánchez Dragó, ha elegit ser enclusa, i ses senyories han aprofitat l’avinentesa per esmolar les eines a cops de martell, damunt del sofert Tamames. M’ha recordat l’escena de la mítica pel·lícula Aterriza como puedas, en què els viatgers, un darrer l’altre, colpejaven la passatgera histèrica tractant de, presumptament, calmar-la.
Bé està el que bé acaba. La fallida moció de Vox no ha passat de pantomima, encara sort. Dos dies perduts per culpa d’una colla d’energúmens capitanejada per un vell polític tranuitat, amb ànsies de ser reina per un dia. Tamames, després d’arruïnar l’escàs crèdit que li restava, ha sortit per a on havia entrat. Se suposa que a fora l’esperava el cavall que, un cop muntat, el conduiria cap al seu castell, on reposa el guerrer després de l’última batalla, esperant que les múltiples ferides cicatritzin el més aviat millor. Amén.
