M’agradaria saber que respondrien els polítics actuals a aquesta pregunta que sovint fem als nens petits: ¿Què et semblaria que ell t’ho fes a tu? L’espectacle que actualment estan donant els nostres polítics a part de ser depriment, no fa res més que endarrerir sine die la solució als nombrosos problemes que tenim a la nostra societat.
Tinc la impressió que la política avui és una mena d’opereta permanent que bàsicament consisteix en insults, desqualificacions, argumentacions parcials, no voler reconèixer les dificultats o els avantatges de les decisions de govern i sobretot desqualificar sense reconèixer mai (o gairebé mai) el major o menor encert de les mesures de qui intenta governar.
Fa la impressió que avui la racionalitat és una eina proscrita i que els únics valors a exhibir són els emocionals que es defensen eludint la racionalitat i insultant o actuant de manera deshonesta quan no flagrantment immoral. Sembla que per als nostres polítics la racionalitat ja no és una eina que ens permet perseguir i assolir els nostres objectius a la vida. Sembla com si es negui a la racionalitat, la capacitat per ajudar-nos a prioritzar els nostres objectius i comparar els beneficis i els inconvenients a curt, mitjà i llarg termini.
Vull proposar, que s’obri un debat a la societat catalana i a tots els estaments que tingui com a objectiu una tasca: reconstruir una racionalitat política integral. Òbviament aquesta tasca primer de tot cal que sigui reflexiva damunt de quatre aspectes crucials. Primer, entendre i assumir que la racionalitat política es eminentment pràctica; és a dir que resolgui els problemes de la gent. Segon, analitzar la situació actual de la racionalitat política a Catalunya i molt especialment la inquietant situació de la manca de racionalisme polític en els grups independentistes radicals. Tercer, definir la ràtio política amb els seus principis i mediacions, per evitar la degradació social i econòmica que estem vivint a Catalunya. Quart i últim, crec que cal plantejar la urgent necessitat d’iniciar accions per recrear institucions bàsiques de la democràcia, que estiguin i funcionin dins de la mes rigorosa racionalitat política.
Ara bé, la racionalitat política exigeix el coneixement de la realitat tecnocientífica per després definir la veritable política pràctica a duu a terme a través de la deliberació pública. Hannah Arendt, entre d’altres pensadors, ha mostrat la transcendència del anomenat “pensament eixamplat” o “pensament representatiu” en el que posar-se en el lloc de l’altre es fonamental per arribar a actuacions polítiques progressistes; es a dir, que impliquin una millora material i moral de la ciutadania.
És per tot això que considero obligat incrustar la racionalitat a les Institucions i en les ments dels polítics democràticament elegits. Quan les nostres regles ens obliguen a ser raonables, la nostra vida és molt millor i més justa. Aprofito l’ocasió per recomanar (lamentablement no els puc obligar) que els polítics de les nostres Institucions llegeixin amb deteniment el llibre “Racionalitat”. En ell, el seu autor Steven Pinker (professor de psicologia a la Universitat de Harvard i reconegut i guardonat escriptor) explora la facultat que ens diferencia d’altres espècies: la raó. La capacitat de pensar racionalment impulsa el progrés individual i social. Ens permet assolir els nostres objectius i crear un món més just. Però la racionalitat no és només una cosa que ens beneficia com a individus, també sustenta les nostres millors institucions.
A Catalunya, els nacionalistes independentistes serveixen a grans cullerades la poció de l’instint de grupalitat i les emocions identitàries als seus feligresos. L’independentisme català pot guanyar ferotges adeptes, aspirants a herois que es recompensen amb una grandesa que, segons ells, els no independentistes han frustrat per les pèrfides maquinacions d’un enemic intern i extern, cap al qual dirigeixen el ressentiment. Però, ¿què els semblaria que els hi fessin el que estan fent amb els que no som independentistes? ¿Què els semblaria que s’impedís la seva presencia als mitjans públics catalans? ¿Què sentirien si se’ls insultés públicament i indiscriminadament? Sens dubte els nostres polítics independentistes no paren de fer el que a ells ni els agradaria ni permetrien que els fessin.
