L’estrambòtic mètode científic de la consellera Jordà

El mètode científic és una forma objectiva i reeixida d’adquirir coneixement, tot el contrari dels dogmatismes, religiosos i de tota mena, basats en una adhesió a determinades creences sense res que ho fonamenti. Són vies totalment oposades per arribar a la veritat, certa o suposada. No ha d’estranyar, per tant, que l’aparició de la ciència a Europa desencadenés una resistència ferotge per part de la religió. Si més no, recordem com Miguel Servet i Giordano Bruno van acabar a la foguera i a Galileo Galilei li va anar de molt poc

El mètode científic es basa fonamentalment en l’observació, la formulació d’hipòtesis, l’experimentació per comprovar-les i la reformulació en cas de necessitat. Així ho va fer Newton per formular la llei de la gravetat. Avui en dia, gràcies al desenvolupament de màquines de gran potència per fer càlculs, la ciència ha substituït en part el model físic pel numèric. És a dir, per dissenyar un avió no cal fer-lo enlairar a veure si s’estavella o no; primer es fa un model purament matemàtic per a descartar les grans incerteses i només es prova físicament quan els càlculs numèrics donen prou garantia. Un altre exemple: la previsió del temps es fonamenta en models matemàtics: es pot saber que passarà demà passat sense necessitat d’estar instal·lat al temps futur.

Aquesta introducció és per ajudar a entendre l’estrambòtic mètode científic que acaba d’inventar la consellera Jordà amb relació a la construcció de grans parcs industrials de generació elèctrica  eòlica en el mar.  Per l’aprovació del Pla d’Ordenació del Medi Marí (instrument que ha decidit que l’únic lloc per produir eòlica marina a tot Catalunya és davant de la badia de Roses) es va fer una tramitació administrativa per aprovar una avaluació ambiental. Doncs bé, el Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico  va convidar  fins a 18 organismes de la Generalitat a participar en el procés; només un va presentar al·legacions (la Direcció General de Polítiques de Muntanya i del Litoral) però  ni l’Agència Catalana de l’Aigua, ni l’Oficina del Canvi Climàtic ni la Direcció General de Pesca i Assumptes Marítims (per posar només tres exemples dels disset que van passar del tot) van mostrar cap mena d’oposició al projecte.

Un cop aprovat que es pot fer un macro-parc davant de Roses, la consellera Jordà , amb un evident pànic escènic a l’oposició del territori i del món científic,  té una ocurrència i anuncia: farem un parc petitó, mirarem què passa i si es detecten impactes significatius, anirà en persona  a Europa a demanar que s’aturi tot. Fins i tot ja han creat un artefacte més (anomenat PLEMCAT), depenent de l’Institut d’Investigació  en Energia de Catalunya, organisme en el qual Endesa,  Naturgy i Enagas formen part del Patronat.

Què passaria si aquest mètode científic de la consellera Jordà s’apliqués a altres grans projectes controvertits? Per exemple, podríem fer dos quilòmetres del quart cinturó entre Sabadell  i Terrassa, i provem si funciona abans d’acabar  tota l’autopista.  També es podria aplicar a l’ampliació  de l’aeroport de Barcelona; construïm primer 200 metres de pista sobre el mar i si els grans avions poden aterrar sense problemes i es demostra que no hi ha impacte ecològic, l’acabem. Fins i tot, davant la possibilitat de la desaparició d’una pineda arran de mar a la Costa Brava per la construcció d’una urbanització, primer fem dos o tres xalets i si la cosa queda bonic, autoritzem  fer els altres tres-cents. I el mateix mètode es podria aplicar al Hard Rock, als jocs olímpics d’hivern, a la construcció de línies de molt alta tensió o al corredor ferroviari del Mediterrani: primer fem una micona, mirem què passa i seguim o no.  El mètode científic de la consellera Jordà és del tipus “republiqueta” d’uns quants segons.

En aquesta proposta d’un parc experimental hi veig dos problemes: que l’assaig serà amb aerogeneradors diferents dels que volen instal·lar (ni tindran més de 200 metres d’altura ni una potència de 18 MW) i que el calendari és incompatible amb l’objectiu d’un GW funcionant l’any 2030. No obstant això, esperaré que el PLEMCAT faci pública la seva proposta i si pot ser una contribució significativa a decidir si el macro-parc és compatible amb la biodiversitat de la zona, donaré personalment  per bo l’estrambòtic mètode científic de la consellera. Clar, a condició que els científics ho avalin…

Ens esperen grans coses a un futur pròxim, que aquest tafaner anirà comentant.

(Visited 70 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari