Llicenciat en psicologia per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Treballa a l’Associació Internacional de Solidaritat i Cooperació (SUDS). També forma part de la Coalició Prou Complicitat amb Israel. Va col·laborar amb ACSUR-Las Segovias. Ara publica Un siglo de resistencia palestina (Editorial Icària).
Des de quin prisma s’aborda la qüestió palestina al llibre?
El llibre té tres parts: diàspora, activisme i iniciatives de suport a Palestina, des del 5 de febrer del 2021 fins a l’agost del 2022. En la primera, intento explicar una mica el que ha estat la història de la creació de la comunitat palestina a Catalunya, des dels seus inicis, quan van arribar els primers palestins que van venir a estudiar, sobretot medicina, i alguns també farmàcia. Van començar a agrupar-se entorn de l’Organització d’Estudiants Palestins (OEP), de caràcter internacional, i van buscar relacionar-se amb grups polítics, que llavors eren clandestins. La segona part és una memòria històrica de tot el que va ser l’activisme polític de suport a Palestina, des del concert del 1988, que va marcar un abans i un després, fins a pràcticament les últimes campanyes que hem dut a terme. La tercera part és més personal. Relata els esdeveniments que es donen des del 5 de febrer del 2021, quan el Tribunal Penal Internacional considera que Palestina, com a part de l’Estatut de Roma, pot ser objecte de causa i, en conseqüència, es jutgen determinats funcionaris d’Israel per crims de guerra.
Quan van arribar aquells primers palestins a Catalunya, i com van ser rebuts per les autoritats de llavors?
Bastants dels que venen en aquella època ho fan amb visats emesos per l’ambaixada espanyola a Jordània. Allà, Espanya era percebuda com un país proper, atractiu. Alguns parlen anglès, però molt pocs castellà o català. Es reuneixen entre ells, fan activitats, conviuen. La policia no els identifica com a gent, diguem-ne, perillosa. A l’OEP triaven els seus representants, cosa que, paradoxalment, despertava certa enveja entre els estudiants, perquè ells no podien fer-ho. Organitzaven actes en què parlaven de Palestina, per exemple, a la Universitat.
Què se’n va fer d’aquelles persones, van tornar a Palestina, es van establir aquí, van emigrar a tercers països…?
Una part important, entre els quals hi ha Salah Hamal, es van quedar aquí, alguns d’ells exercint com a metges. Arran de disensions a l’OEP, i seguint l’exemple del que s’estava fent en altres països, acaben organitzant-se entorn del que denominen Comunitat Palestina, plataforma que, a més de qüestions polítiques, aborda assumptes culturals, com l’aprenentatge de l’àrab. l’any 1984, es crea la Comunitat Palestina de Catalunya, que és una mica la suma de les persones, les famílies palestines. En general, es tracta de professionals, molt integrats. El 1948, quan es crea l’Estat d’Israel, hi ha gent que es trasllada al que es denomina “la Palestina del 48”, altres es refugien on poden, o se’n van a Jordània. Els que decideixen venir a Espanya a estudiar, generalment disposen de recursos per fer-ho. Avui en dia és diferent. Venen palestins, de vegades, amb una doble condició de refugiats, perquè ho van ser al Líban, a Síria…, d’on van haver de fugir.
Més enllà de la comunitat palestina a Catalunya, persones i entitats es van anar mobilitzant des d’aquí en solidaritat amb Palestina?
A partir del 2002, convergeixen una sèrie de circumstàncies, que s’expliquen al llibre, que porten un grup de gent jove a Palestina. Allà estableixen contacte amb organitzacions d’altres països, i decideixen crear-ne una a Catalunya, inicialment amb la idea de promoure estades a Palestina. Així neix la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, que és una de les organitzacions precursores d’accions com “Aturem la guerra”, que va adquirir bastanta visibilitat amb la invasió de l’Iraq i va acabar sent el catalitzador del moviment de solidaritat amb Palestina, que ha girat, en bona mesura, entorn de la iniciativa palestina del 2005. Aquell any, 171 organitzacions palestines, sindicals, feministes, de drets humans…, basant-se en la lluita que s’havia lliurat a Sud-àfrica amb l’apartheid, van fer una crida global perquè els estats, les persones, les institucions i les entitats boicotegessin a l’Estat d’Israel fins que complís tres demandes bàsiques: la fi de l’ocupació militar i l’eliminació del mur; que tots els palestins, visquin on visquin, tinguin els mateixos drets; i que es respecti el dret dels palestins a la tornada, segons les resolucions de les Nacions Unides. És una iniciativa a la qual s’han sumat moltes persones a tot el món, incloses persones d’identitat jueva.
Quines són, en concret, les activitats que el moviment de solidaritat amb Palestina porta a terme des de Catalunya?
El nostre moviment, de marcat perfil femení, i que es considera que forma part de la lluita global contra el racisme, actua sobretot en l’àmbit polític. Tractem de sensibilitzar les nostres institucions, les empreses, els ciutadans sobre la violació dels drets humans a Palestina. Ara, després de diversos anys sol·licitant-ho, hem aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona desfaci l’acord d’agermanament i cooperació que tenia amb la ciutat de Tel-Aviv. En aquesta campanya hi hem participat 112 organitzacions de tota naturalesa, i hem rebut suports internacionals molt importants. Una cosa així va passar amb Sud-àfrica. A la gent li va costar entendre què estava passant allà, però va acabar instituint-se un estat d’opinió i un gran moviment que van acabar amb el règim. Sempre s’apel·la a la diplomàcia per solucionar el conflicte, però, després de 75 anys d’ocupació militar, construcció d’assentaments, espoliació de recursos…, arriba un moment en què la diplomàcia deixa de tenir efecte. També quatre partits polítics catalans, amb representació al Parlament de Catalunya, van votar l’any passat una resolució en la qual es denunciava que l’Estat d’Israel aplica un estat d’apartheid amb els palestins. La situació de finals dels 80, en la qual es parlava de pau i de poder arribar a un acord entre Israel i Palestina, ha canviat dràsticament, a pitjor. Aquesta denúncia de l’apartheid també l’estan duent a terme organitzacions internacionals, com Amnistia Internacional, Human Rights Watch…
L’acord d’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv i Gaza va arribar a tenir algun efecte palpable, o només va ser de caràcter formal?
L’acord, que es va signar el 1998, amb l’alcalde Joan Clos, en el marc dels acords d’Oslo, realment ha servit de molt poc. Des de llavors, la neteja ètnica i la creació d’assentaments no ha fet més que incrementar-se. Vam pensar en la possibilitat de donar una oportunitat més a aquest agermanament, per contribuir a millorar les coses, però, finalment, vam decidir que el millor era trencar-lo, per donar exemple d’aquesta manera i posar de manifest que sí que es poden fer coses significatives perquè Israel canviï la seva política. Al llarg dels 25 anys de durada de l’acord, no només no s’ha fet res positiu entre les tres ciutats, sinó que, en repetides ocasions, Israel ha bombardejat Gaza, incloent-hi el parc construït per l’Ajuntament de Barcelona el 2008.
En qualsevol cas, a escala internacional, existeix un ampli consens de suport al poble palestí, incloses les mateixes Nacions Unides…
Si, des de moltíssimes institucions, poders públics i entitats de tota mena abunden les declaracions en favor del poble palestí, però és més difícil que aquestes declaracions es converteixin en accions polítiques clares de denúncia o en actes de ruptura amb l’Estat d’Israel. S’estan sentint moltes veus que diuen que l’Ajuntament de Tel-Aviv és progressista. Potser ho és, però això és una cosa que sobretot concerneix qüestions de política interna i, per descomptat, al llarg dels anys ha estat més aviat alineat amb els governs de l’Estat en la qüestió palestina. L’Ajuntament de Tel-Aviv és una institució còmplice de l’apartheid. Potser aquí cal cridar l’atenció sobre l’oposició d’una part de la ciutadania israeliana a les polítiques del seu Govern. No és molt gran, en comparació de la majoria de la població que es troba instal·lada en l’actual statu quo, però existeix i està molt activa. També grups de persones jueves de França, els Estats Units, Alemanya… estan mobilitzant-se en aquesta direcció. Aconseguir que es respectin els drets humans a Palestina és una contribució molt important perquè es faci a tot el món.
