Jordi Pujol Jr. va comprar una empresa d’ambulàncies per fer negocis amb la Generalitat

David Madí i els seus socis estan imputats per l’Audiència Nacional, en estar sota sospita l’adjudicació de tres lots del transport sanitari de Catalunya

Jordi Pujol Ferrusola

El sector de les ambulàncies és un terreny propici per als tripijocs. El jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, ha obert una investigació sobre l’adjudicació d’aquest servei, per part de la Generalitat, a l’empresa Ivemon Ambulàncies Egara.

Aquesta companyia, controlada per persones pròximes a David Madí, es va emportar tres lots, valorats en més de 400 milions d’euros, en l’últim concurs convocat per la Generalitat, l’any 2015, i que encara està vigent. De moment, el magistrat Santiago Pedraz ha imputat vuit empresaris, entre els quals hi ha David Madí, exmà dreta d’Artur Mas i home clau en l’organització del procés independentista.

Però David Madí no va ser el primer a adonar-se que el negoci de les ambulàncies concertades amb la Generalitat era una “mina d’or”. Aquesta és una tradició convergent. Jordi Pujol Ferrusola (Júnior), en els anys bojos de les seves aventures empresarials, mentre el seu pare, Jordi Pujol i Soley, era el president de la Generalitat, va ser el protagonista d’un dels primers casos d’escàndol a l’obscur món del transport sanitari.

El 15 de desembre del 1999, el Júnior va adquirir el 52% de la companyia Ambulancias San Patricio, juntament amb el seu soci Jordi Puig Godes, germà del seu gran amic Felip Puig. Van desemborsar 52 milions de les antigues pessetes, uns 312.000 euros al canvi. El 23 de maig del 2000, aquesta companyia rebia una gran notícia: se li havia adjudicat el contracte del transport sanitari a les comarques del Tarragonès, Alt Camp i Conca de Barberà. En aquell moment, el període del contracte era d’un any, renovable per anualitats fins a cinc anys.

Per assegurar-se que no hi hauria problemes de competència, els dos nous socis d’Ambulancias San Patricio van fer signar una clàusula als antics amos, comprometent-se a no concórrer directament o indirectament en concursos sanitaris en aquestes comarques durant els cinc anys següents.

A finals del 2000, els Jordis es van disposar a vendre i a rendibilitzar la seva inversió. La companyia havia passat de facturar 215 milions de pessetes (una mica més d’1,3 milions d’euros) el 2000, a 411,5 milions de pessetes el 2001 (gairebé 2,5 milions d’euros, amb un benefici de 307.000 euros). Una carta signada per Jordi Puig oferia a potencials empresaris (entre ells, Pedro Rodríguez Inciarte, de Saarema, i Vicente Beneyto, d’Eysa) comprar Ambulancias San Patricio. “S’han negociat els nous concerts per a l’any 2001 entre l’Administració i les empreses adjudicatàries”, advertien a manera d’esquer. En altres paraules, els deixaven una empresa amb els contractes ja signats amb el Govern per poder seguir tenint el servei públic.

La carta deia també que, encara que no tenia un pla a cinc anys vista, “només amb les previsions per a l’any 2001 i 2002 es dedueix que una presa de participació en un valor de 300 milions per la societat pot suposar una generació important de plusvàlues a inversions que entren en un horitzó de 2/3 anys”. Això els suposaria als dos socis triplicar la inversió en només un any, ja que dels 300 milions de pessetes que demanaven, a ells els correspondrien 156 milions de pessetes (uns 936.000 euros), quan un any abans havien pagat 52 milions per aquestes accions. També ressenyaven que estaven pendents d’una possible fusió amb Ambulàncies Reus per ocupar el 100% del territori de Tarragona. En aquell moment, el 72,6% de la facturació d’Ambulancias San Patricio era dels contractes amb la Generalitat.

La companyia, no obstant això, va entrar en una dinàmica destructiva: el 2005, en temps del Tripartit, l’empresa va renunciar a la concessió a les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, on les denúncies per les deficiències en el transport eren constants i greus. Els expedients sancionadors i les notificacions d’execució i embargaments s’anaven acumulant damunt la taula, tant per part de l’Ajuntament de Tarragona com de l’Agència Tributària. Al final, va acabar sent tancada abruptament per via d’ofici el 2010 per l’Agència Tributària, perquè no havia presentat durant tres períodes impositius consecutius la declaració de l’Impost de Societats. Poc abans, havia donat per no cobrat el deute contret amb organismes públics.

*Podeu llegir el reportatge sencer en l’edició d’aquesta setmana de la revista EL TRIANGLE

(Visited 776 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari