La(les) llengua(llengües) de tots

“Tard o d’hora sorgirà un nou llenguatge de persuasió raonable” (Mark Thompson)

Vull començar reivindicant la paraula. Mentre ens quedi la paraula hi ha esperança, deia George Steiner. Doncs bé, és el moment de parlar, de debatre sobre les llengües, el català i el castellà, sense pors ni coaccions, amb normalitat, un tema que fins fa poc era tabú. Però això sí, fem-ho, si és possible, sense absolutismes, sense veritats inqüestionables, oberts a altres idees que puguin millorar el present. I fem-ho, si és possible, no des de la desqualificació ni l’adjectiu gruixut, sinó amb arguments, amb idees, i si és amb un somriure, millor. Estem davant d’un tema on sabem ens juguem la convivència.

Aquest preàmbul ve a tomb de l’última picabaralla sobre la llengua catalana a costa d’un vídeo en què una jove infermera interina explica en to rialler i bromista les seves inquietuds davant les oposicions en què li demanen, “el puto C-1 en català” , dit tal qual. El cas és que les seves paraules s’han fet virals i s’ha embolicat la de Déu com comprendreu. La meva primera sensació és que estem novament davant d’un fet on no tots parlem la mateixa llengua. El que per uns han estat unes reaccions desmesurades més pròpies d’una caça de bruixes, per altres ha estat un menyspreu a la llengua catalana que mereix tots els exabruptes possibles, inclòs el de l’expulsió del país. Sense cap dubte, encara falta molta pedagogia sobre la pluralitat lingüística malgrat els grans avenços que s’han donat a les institucions.

Un es pregunta, com és possible que per uns aquest fet ha estat una solemne ximpleria, a altres hagi pogut ferir tant. Això no s’entén fàcilment i cal furgar a les profunditats si volem comprendre el que està passant. Per descomptat, les dades són clares. Portem anys, dècades, amb un bombardeig incessant de missatges on es predica que hi ha una persecució contra la llengua catalana, alhora que s’intensifica la idea que el català gairebé viu els darrers anys de la seva vida. El més curiós del cas és que això es diu al país europeu que millor defensa el seu patrimoni lingüístic amb una Constitució darrere que l’empara i l’únic país europeu que manté a nivells més que raonables la seva diversitat lingüística, cosa que no es pot dir d’altres països.

Però la realitat s’imposa, el conflicte lingüístic no està resolt ni consensuat a la major part de la població catalana que en aquest sentit es mostra dividida i confrontada. I no és una cosa que sigui de poc temps enrere, sinó que s’arrossega des de la Transició. Només cal recordar l’any 1981 aquell Manifest per la igualtat de drets lingüístics, més conegut com a Manifest dels 2.300, signat per intel·lectuals i professionals que vivien i treballaven a Catalunya i que va tenir reaccions violentes. Igualment, es pot dir de les nombroses crítiques a la immersió lingüística que per a molts amaga una estratègia d’hegemonia política.

El problema de fons és que a la societat catalana s’ha incubat un relat, un discurs polític sobre la llengua i altres temes, generadors d’odis ancestrals. Arribats a aquesta situació, el primer que se m’acut és que ens hauríem de posar a la pell de moltíssims catalans corrents, davant d’aquest bombardeig incessant sobre els perills que corre la seva llengua per comprendre les seves pors i inquietuds. Sens dubte si aconseguim sortir d’aquest bucle i podem parlar-ne de manera civilitzada haurem fet un pas de gegants.

Una catarsi no ens vindria malament i poder treure la ràbia acumulada pels uns i els altres. Em ve a la memòria el llibre Sumar i no restar de la catedràtica Mercè Vilarrubias, un dels textos més conciliadors i intel·ligents que s’han escrit sobre aquest tema. L’amor a les llengües, a les nostres llengües, a totes. Un altre referent proper seria el de la Comunitat de València que ha aconseguit consensos socials que són l’enveja per a molts. Podrien ser els nostres grans constructors de ponts, tan necessitats com estem. Igualment, el que escriu s’ha posat com a primer compromís amb una terra i una gent a qui se sent vinculat per afectes i cultura aprendre català, sense imposicions ni multes. Aquest podria ser el camí que ens portarà a una convivència plena i pau.

(Visited 96 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari