Ho dic clar: a hores d’ara ser del Barça és una condemna. Els vincles emocionals amb un club de futbol no saps com et cauen a sobre i no hi ha manera humana de superar-los. Una addicció que m’agradaria vèncer, perquè no es pot mantenir la fe en un deu tan fals i mancat de tota ètica. Ni tan sols s’avergonyeixen els que el piloten. Un món ple de comissionistes, gent corrupte que s’apropien i fan el pitjor ús dels diners del “soci”. L’afeccionat cluca els ulls i no escolta el soroll ensordidor dels diners que van canviant de butxaca en un repartiment pornogràfic. No passa res. Tot el camp és un clam. De vegades he pensat i he dit que el que passa al Barça, la seva mala gestió, la malenconia del afeccionat, l’arrelat victimisme no són sinó un símptoma dels mals del país, una metàfora de la societat catalana. Ho retiro. Si el món del futbol és una immensa claveguera arreu, a nosaltres ens ha tocat la part més empudegadora. Fa uns dies vaig anar al camp i, ingenu, vaig pensar que la grada protestaria contra una junta directiva que ha deixat el nom de la institució a l’alçada del betum. Res, tothom calladet. La falta d’un mínim sentit moral dels que dirigeixen el club, sembla que s’encomana als seguidors. No sé si la gent és conscient que el relat ancestral del club sobre la persecució i els desaires arbitrals s’ha acabat per sempre. Tampoc es podrà anar mai més pel món amb aires d’exclusivitat, amb posat de superioritat.
La gent que compta a la societat catalana, allò que se’n diu la burgesia, fa temps que va abandonar el lideratge de la institució. Potser els De Carreras o els Muntal no tenien una mirada llarga, però almenys ens estalviaven haver de passar vergonya. Ho van deixar en mans d’arribistes franquistes com Núñez o Gaspart, els quals van durar més al govern del club que Pujol al de Catalunya. Gent obscura que va barrejar el club amb els seus negocis i que s’envoltà de comissionistes i que pagava religiosament als periodistes de cara a que només parlessin de futbol i conreessin l’imprescindible victimisme. Els joves que els vingueren a substituir tenien formes diferents però eren més ineptes i amb més ganes de fer-se rics. Laporta és un saltataulells de manual, que a més d’embotir-se físicament, és capaç de fer tots els papers de l’auca, ja sigui passar de companyies franquistes a líder independentista sense despentinar-se. El malbaratament de recursos del club és ingent, avions privats i locals de senyoretes incloses, a més de pagar comissions indecents a tota mena d’intermediaris i aprofitats. Si algú es prengués la molèstia de seguir els diners, segur que fan una trajectòria força circular.
Hi ha qui diu que hem d’esperar les explicacions de perquè es pagaven quantitats ingents a un ex-àrbitre que formava part de la comissió tècnica que designava l’adjudicació de jutges. Que esperin assentats. No hi haurà explicacions, perquè tothom intueix perfectament el perquè es feia. I no es dirà públicament. Si de cas, es recorrerà a que és un muntatge dels mitjans de Madrid contra el Barça i que tothom ho practicava, cosa que més que una coartada resulta una confessió.
En un món una mica més convencional i on l’ètica hi tingués algun paper, hauria dimitit molta gent just després de demanar disculpes pel dany reputacional ocasionat. Si no se’ls hagués acudit, la massa social els ho hauria exigit. Però, res de res. Practicarem tots plegats la tàctica de l’estruç i esperarem que amaini. Però, no decandirà perquè el tema té derivades penals i implicacions fora d’Espanya que impedirà que al final els dirigents d’aquí i d’allà es tapin les vergonyes. En un país que, fins i tot en la publicitat institucional es barregen els conceptes de Catalunya i del Barça, els costos de tot això van força més enllà del futbol. Per acabar, recordar que abans dels efectes del cas Enríquez Negreira el club té un deute de 1.500 milions d’euros, perd un mínim de 300 milions l’any i s’acaba d’embarcar en un préstec de 1.500 milions més per renovar el camp. Què pot acabar malament? Segurament, la resposta la deu tenir Goldman Sachs.
