Artista visual i escriptora. Com una mica d’aigua al palmell de la mà (Arcàdia), l’assaig que ara publica, és guió abans que llibre. Ve de les Belles Arts, però també escriu i fa pel·lícules. El seu projecte amb més impacte es titula Las muertes chiquitas, realitzat a Mèxic, com a documental i com a llibre.
Com una mica d’aigua al palmell de la mà es refereix només a l’amor, el treball, la veritat… o a la vida mateixa?
Segurament sí, una mica a tot. Perquè els meus projectes també es relacionen. Les qüestions que enuncies formen part precisament d’una trilogia de conceptes deixalla que és en el que estic ficada, amb interrupcions, des del 2011. Una cosa que va començar amb la qüestió de la veritat a Veneçuela. El segon capítol, sobre l’amor, va començar a Sèrbia. El títol és una expressió que es fa servir als territoris de l’ex-Iugoslàvia (Kao malo vode na dlanu), que es tradueix com: “Et sostinc com una mica d’aigua al palmell de la mà”. Una cosa relacionada directament amb l’amor i l’afecte. Una frase que vaig descobrir, no a través de paraules, sinó d’una imatge. Una fotografia de Milomir Kovačević, fotògraf bosnià, en una exposició sobre l’única manifestació que hi va haver a Sarajevo contra la guerra. Hi havia un cartell on es veien unes mans que recollien aigua, i la llegenda Kao malo vode na dlanu. En nom de l’amor provoquem veritables desastres, de vegades les pitjors coses. També té a veure amb les cures que, des de la meva perspectiva feminista, és una cosa molt important, i amb la propietat.
Amb l’aigua al palmell de la mà sempre et mulles…
Mullar-te és implicar-te. Una cosa que en el món on vivim (el d’aquesta crisi ideològica planetària en què estem ficats) vol dir que t’embrutaràs. No hi haurà puresa. Una mica d’aigua al palmell de la mà també parla d’impossibilitats. Quant temps es pot sostenir l’aigua a la mà? És una imatge molt bonica que comença a obrir tot un seguit de signes, metàfores…
L’amor, dius, és una cosa que no es pot regular…
No cap en la Constitució, no forma part dels drets humans… És fascinant que una cosa que arriba a generar desigualtats, injustícies…, que està implicat en les emocions i tothom la cita…; una cosa així, tan explotada, trillada, utilitzada per vendre coses, per aconseguir més vots, no pugui ser regulat. No et poden obligar a estimar. Es pot adoctrinar. Una feminista mexicana em va dir que quan les dones comencem a negociar lleis contra la violència de gènere, la caguem. Hauríem d’haver sortit totes amb el matxet, i aquí s’hauria acabat la cosa.
Però el mercat sí que té molt a dir sobre l’amor?
Sens dubte. Jo soc molt més de conversar que de llegir, però sí que he anat descobrint que la idea de l’amor romàntic i, per tant, del matrimoni vinculat a la parella, coincideix amb la desaparició de les terres comunals i l’invent del paper moneda. L’acumulació de capital és, sobretot, a través de l’herència i la família. És clar que hi ha pares que voldrien desheretar els seus fills, però per a això hi ha d’haver un cataclisme. Ara em vull casar. Tinc una parella dona. Ric, amb cert humor negre, perquè em vull casar no per amor, sinó per “mort”. Si a mi em passa alguna cosa i la meva parella es queda sola… Amb el que jo he pagat a l’Estat, si a la meva parella li toquen 50 euros, vull que els tingui. Pel poc que sé, la parella, en qüestió de pensions, viduïtat i mogudes d’aquestes, tampoc té tant garantit. L’amor no necessita el matrimoni. Ho necessitem aquells ciutadans que no tenim els drets assegurats.
Les cures, que recauen gairebé absolutament sobre les dones, i de les quals parles al teu llibre, no són també una pràctica mercantilitzada?
Des dels feminismes, molt en particular de l’antropòloga basca Mari Luz Esteban, que té un llibre dedicat al pensament amorós, un estudi d’antropologia (una lectura que em va ajudar moltíssim), recordo haver llegit una frase, plorant, que deia: “Com més cuida una dona, més està col·laborant a la seva falta de reconeixement social i al seu empobriment econòmic”. Això també li passa a un home. El que passa és que, segons les estadístiques, resulta alarmant la diferència. És clar que hi ha dones burgeses, racistes, que paguen malament noies que s’encarreguen de cuidar l’avi malalt, als fills… Però, bàsicament, és en nom de l’amor on entren aquestes cures, sobretot en el món de les dones. Mari Luz Esteban es pregunta si és possible imaginar la dona separada de l’amor. Si en qüestions de poder, a la dona només li deixes l’amor, imagina’t les manipulacions que es poden arribar a fer. D’aquí, allò dels homes governen i les dones estimen. Quin desastre tots dos!
Creiem estimar sense preguntar-nos per què?
He escrit aquest llibre. Jo faig projectes sobre els problemes que jo tinc. Un gest que sembla egoista d’entrada, però que amb autocrítica es torna altruïsta. Als alumnes els dic, al principi, no siguis tan desprès i pensa on t’està tocant alguna cosa que a tu et fa mal, perquè és la manera de no explotar, de no usar l’altre. Consumeixo moltíssim i sense cap problema els productes audiovisuals. Però m’estic adonant que no mirem de forma crítica de quina manera estimem. No ens preguntem què és el que ens fa estimar d’aquesta manera. La meva cultura, la meva educació… El que hi ha en la «Triologia dels conceptes deixalla» és allò que es vincula directament amb el que ens fa humans.
Així doncs, més enllà de la seva versió romàntica, l’amor es practica amb tot el que fem nostre, com la pàtria?
Per a mi, no tant estimar (perquè ja sabem que, de vegades, estimen millor els gossos), sinó preguntar-me si he sabut estimar i han sabut estimar-me. Aquesta pregunta, angoixant, a mi em sembla molt humana. Igual que la veritat. El que ens fa humans no és tenir la veritat, sinó voler saber-la. Encara que duri un minut i mig. Perquè a la veritat li agrada moure’s, i cal anar al seu darrere. Amb l’amor és el mateix. El meu treball no va sobre l’amor romàntic. L’única hipòtesi que hi ha darrere del meu treball són totes aquelles visions diferents on és nomenat o entra el joc l’amor, des del nacionalisme, els grups ideològics o religiosos, fins a la família: la relació amb mares i pares, i les vinculacions amorosoafectives. Tot això es resignifica mútuament. Òbviament, el que es diu amor romàntic està molt d’actualitat, sobretot entre els xavals, però també molt demolit des de minories radicals. Es torna a citar Alejandra Kolontái, que deia que el capitalisme ens ha fet tan estúpids que creiem que només podem estimar allò que posseïm. L’amor s’entén com una possessió o allò al qual pertanyem. Cal tenir valor per sortir del grup al qual “pertanys”.
Dius que l’amor és cosa de pobres…
Plató explica que Eros va ser concebut per Poros (l’abundància) i Pènia (la pobresa). En una festa d’Afrodita, de rics, Pènia no va ser convidada, però sap que hi sobraran moltes coses, hi va per reciclar. Els conceptes deixalla també parlen de reciclatge, que vol dir que no podem dir que l’amor és una merda, que l’hem convertit en una merda i el llencem. És com una illa de plàstic de moltes tones. Si renúncies a l’amor et poses a tu mateix com a humà en dubte. És com la llibertat, de la qual ara només parlen els de dretes… Tot el que més m’ha servit a mi sobre l’amor és de feministes o d’anarquistes. Són els que més volen recuperar l’amor, però no a qualsevol preu. En l’amor romàntic, qui va parir l’amor és la pobresa. Els fills, deien les àvies, són la riquesa dels pobres. Mai més ben dit: braços, força de treball.
De l’amor identitari al feixisme hi ha un pas, apuntes…
Això ho podem entendre tots, esquerra, dreta, centre i marcians…, amb perdó, en el sentit que ens és molt més fàcil estimar algú que se’ns assembla. Que pensa de forma semblant, utilitza el mateix llenguatge… Tot això, en realitat, el que posa de manifest és que, com en moltes altres coses, a l’hora d’estimar som mandrosos. Una terapeuta em deia que el que ens paralitza no és la por, sinó la mandra. Una de les preguntes que sempre m’he fet és, al final de la vida, que és el que et faria més por dir-te a tu mateixa que no has sabut estimar, o que no t’han sabut estimar, com tu necessitaves o volies. Tothom respon que seria molt més trist no saber estimar. Jo ara, dic el contrari. He canviat. A Maquiavel li van preguntar què era millor per governar un poble, que t’estimin o que et temin. L’amor és més potent, és millor, responia, però com que no es pot controlar, no és un dret, millor la por, que es controla i es pot organitzar.
