Pioneres d’entreguerres

El París dels anys 20 ressona a les nostres orelles com a sinònim d’alliberament, cabarets, clubs i balls de màscares. Però va ser molt més que això. Va representar també l’escenari d’una explosió artística sense precedents en què les dones van tenir per primera vegada en la història de l’art un rol protagonista com a creadores i no simplement com a muses representades pels homes.

Noms com el de Mela Muter, Tamara de Lempicka, Sonia Delaunay o Tarsila do Amaral van estar en l’epicentre d’un moviment que va utilitzar tot tipus de materials i suports per crear i en què les seves vides i els seus cossos es van convertir en eines per reinventar. Escenes de sexe o de masturbació es van fer des de la mirada femenina, i per primer cop el nu o l’erotisme va ser vist i representat no a través dels ulls dels homes. Les seves obres visibilitzen dones naturals, sense adorns ni posades en escena, moments de lactància protagonitzats per treballadores o serventes, que expressen d’una manera fins aleshores desconeguda (i no idealitzada) la dificultat de la maternitat.

Diverses iniciatives han intentat en els darrers anys reescriure aquest període històric per reconèixer el paper primordial d’aquestes dones en el desenvolupament dels grans moviments artístics de la modernitat, com ara el cubisme i el surrealisme. Però també per posar en valor el fet que les seves creacions van influir generacions senceres d’artistes i recordar que, encara que els seus noms no sonen com els de Picasso o Braque, elles van ser les primeres dones a ser reconegudes com a artistes, a fer classes d’art o a obrir les seves pròpies galeries. I que aquesta creativitat les va portar a innovar tant o més que ells.

Aquestes pioneres d’entreguerres també ho van ser en altres camps. Per exemple, van ser les primeres dones a vestir-se com volien, utilitzant roba masculina com a forma de transgressió, però també per visibilitzar obertament la seva homosexualitat o la seva ambigüitat respecte al gènere. En aquesta època es va generalitzar l’expressió “tercer sexe” que abastava realitats com el transvestisme, l’homosexualitat o la sexualitat marginada, i que es va convertir en tema de moltes novel ·les de l’època. Van ser dones capaces de viure la seva sexualitat lliurement, de transgredir, però a més de representar aquesta intimitat sense pudor en les seves creacions.

Potser perquè sortien d’una guerra i tenien el record de les penúries que havien passat les seves mares i àvies, o perquè sentien la força reaccionària del feixisme i el nazisme que es feia fort a Itàlia i a Alemanya, es van llançar a viure amb absoluta intensitat. Moltes havien reemplaçat els homes durant la guerra a les fàbriques i en els negocis, i el fet de convertir-se en dones actives els va permetre continuar sent-ho per aconseguir l’autonomia financera que necessitaven per crear. Va ser així com Sonia Delaunay, pionera de l’art abstracte, va tenir la idea d’obrir una boutique on els estampats de les peces eren una extensió de les seves pintures amb formes geomètriques. La pintora Marie Vassilieff, una de les primeres promotores del cubisme, va destinar part de la seva creativitat a dissenyar decorats per a teatres i ballets i nines-retrat. Així, van participar en el qüestionament de la separació entre les arts, i es va moure lliurement d’un mitjà a l’altre, i van contribuir a trencar els límits tradicionals entre l’art i les arts aplicades que formaven part de la tradició masculina. Aquesta efervescència creativa va acabar amb l’arribada de la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial, que va obrir un període que va restringir la visibilitat de les dones i va provocar un retrocés en l’emancipació femenina. La foscor i l’horror en què es va submergir Europa va tenir com a conseqüència que avui es parli molt poc d’aquesta dècada en què les dones van tenir veu pròpia.

La historiadora especialista en art femení Camille Morineau veu, un segle després, paral·lelismes entre el període actual i el que van viure les pioneres d’entreguerres. En tots dos casos, diu, un nou segle ha arribat envoltat de derives identitàries, crisis financeres, desigualtats socials creixents i l’efecte d’una pandèmia. El canvi tecnològic i científic que vivim només és comparable al de principis del segle XX, i aleshores, com ara, se sent la urgència del debat sobre el paper de la dona en la societat però també en la cultura i l’art, que segueix sent una gran assignatura pendent.

(Visited 59 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari