En un dels poemes del seu llibre Paroles, el poeta francès Jacques Prévert descriu, amb versos curts i tallants, la colpidora indiferència que pot acompanyar un esmorzar en solitari en un bar d’una ciutat que podria ser perfectament Barcelona: el poeta, assegut en una taula d’aquell bar, busca inútilment la mirada –o una paraula– d’un altre client del mateix establiment assegut a prop seu, mentre aquest beu amb calma el seu cafè amb llet, fuma una cigarreta i, finalment, es posa la gavardina i el barret (el dia era, naturalment, plujós) i s’allunya sense haver adreçat una sola mirada, una sola paraula, al poeta, el qual, ja vençut per un silenci que no ha pogut trencar, recolza el cap en una mà i plora, amb aquest plor desolat i callat de tants solitaris. Un final de poema ben romàntic.
Penso sovint en aquests versos de Prévert, no solament quan prenc un cafè o una copa en un bar, sinó també quan utilitzo el transport públic o passejo pel carrer i busco –gairebé sempre inútilment– la mirada, encara que sigui furtiva, dels vianants, la gran majoria dels quals semblen absorts parlant a través dels seus telèfons mòbils o mirant les seves pantalles que, amb més freqüència del que caldria, els emplenen (ens emplenen a tots) de missatges idiotes, insubstancials i perfectament oblidables, que tenen per únic objecte incitar-nos a consumir, sense que importi gaire el producte que consumim.
A la vista d’aquesta mena de selva plena de telèfons mòbils, penso que estem sobrevalorant les imatges, com si poguessin suplir les paraules, aquesta personal manera que tenim –o teníem– de comunicar-nos. Unes quantes imatges no valen pràcticament res si no són suggeridores de paraules que les puguin definir, abastar. In principio erat verbum, diu l’inici de l’Evangeli de Sant Joan, i potser al final dels temps humans hi haurà també l’empremta del verb; algú quedarà per explicar-ho.
Potser és una il·lusió meva, però fa uns anys, o més aviat uns lustres, el panorama de les nostres ciutats era un altre: tant als bars com als transports públics hi trobaves tanta o més gent llegint que la que ara veus amb la mirada fixa en els mòbils, convertits en veritables lladres de llibres. Aquesta gent llegia, en general, diaris, que eren més variats i no tan avorrits i carques com els actuals, però a vegades també s’empassaven novel·les ben gruixudes, com Guerra i pau o La Regenta. Anant pels carrers veies persones amb un diari o més (o un llibre o més) sota el braç, que ens recordaven la protagonista de La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, que deia que anar amb un llibre a la mà quan sortia de casa li donava seguretat. Una seguretat que a molts de nosaltres ens hauria agradat que fos tan contagiosa com una grip.
Hi havia igualment –i això no és només una il·lusió meva–, més llibreries i quioscos de premsa que en l’actualitat, on podies trobar periòdics de fora, o encarregar- los, i fer una xerradeta sobre l’anarquisme a Catalunya amb el quiosquer. Així com en els nostres dies és força difícil anar pel carrer sense trobar gent enganxada al mòbil, abans, quan sorties a passejar, era difícil no trobar-se amb persones amb els seus llibres i diaris a les mans.
En moments de pessimisme, arribo a la conclusió que per als membres de les noves generacions aquestes imatges de ciutats amb molts lectors de diaris i llibres poden acabar sent incomprensibles, i que els pugui passar quelcom semblant al que li passava a aquell personatge d’un acudit de Forges, que deia que li agradava molt la literatura, ja que havia pogut veure per la televisió un munt de telenovel·les.
En altres moments més optimistes m’imagino que això no serà exactament així: el poeta Prévert pertany a una generació anterior a la meva, una generació que no tenia cap aparell d’aquests que semblen apèndixs humans i, no obstant, ell també es va veure privat de la mirada i de la paraula dels seus veïns de cafè, i experimentà la indiferència dels seus teòrics companys, una indiferència que avui es pot haver convertit en desconfiança i, en el pitjor dels casos, en una gran por als altres, en una soledat confusa, que podria dir Góngora.
En aquests moments d’optimisme m’agrada pensar que els humans sabrem reaccionar a temps, enterrar aquestes pors i retrobar- nos pels carrers i els bars de les ciutats per fumar tots junts, si cal, les cigarretes de la pau, amb un mòbil i un llibre a les mans.
