Ada Colau, la reina de les ‘motos’

L’ acte dels 100 dies per a les municipals que En Comú Podem va organitzar el diumenge 26 de febrer ha estat el tret de sortida per a una precampanya electoral que promet tensió i multiplicació de mitjans per part dels partits polítics. La ciutat de Barcelona serà la més important d’aquesta campanya, fins i tot en l’àmbit de l’Estat. A la capital catalana tots s’hi juguen molt: caldrà veure si els comuns poden revalidar Ada Colau com a alcaldessa, si els socialistes recuperen la vara d’alcalde amb Jaume Collboni, si el postconvergent Xavier Trias aconsegueix reflotar Junts per Catalunya (JxCat) o si Ernest Maragall enfonsa definitivament els juntistes i es consolida en el podi. A la part baixa de la taula, queda per veure si el PP recupera part del poder que havia tingut, si Ciutadans es despenja
definitivament de la seva aventura municipalista barcelonina i si forces com la CUP, Valents o Vox poden accedir al ple municipal. i ella és la representant de l’esquerra.

A Trias ja li està bé aquesta dicotomia, i per això va seguir el joc. Al cap i a la fi, amb aquestes regles, Ernest Maragall queda invisibilitzat i, a més, allunya l’espinós tema de la unilateralitat independentista que Junts porta incrustada al seu ADN. Xavier Trias ha començat per amagar les sigles de Junts, igual que ja havien fet líders com Xavier García Albiol amb les sigles del PP a Badalona, per exemple. Aquesta falsa dicotomia és la primera moto que va vendre a la ciutadania l’espavilada Ada Colau, una líder a la qual cal reconèixer una habilitat innata per treure profit de les adversitats. Però això de ser la candida de l’esquerra s’ho ha de guanyar a pols, perquè els seus rivals no l’hi posaran fàcil. Així i tot, els materials per defensar amb dents i ungles la seva parcel·la electoral ja estan damunt la taula dels comuns. I les motos que Colau ven a les xarxes i en els seus discursos són una de les principals eines electorals de què disposa.

Les medalles de BeC
A finals de febrer, BeC llançava un llarg fil de missatges a Twitter molt significatiu. “Des que vam arribar, hem fet coses que ens deien que eren impossibles. Tot i les dificultats i la forta pressió dels lobbies econòmics, avui tenim una Barcelona més verda i més justa que ha posat els interessos de les persones al centre per primera vegada”: així començava el relat del partit de Colau. Els missatges resulten repetitius. “Tenim una Barcelona més verda i sostenible. Els carrils bici creixen fins a 247 quilòmetres i de retruc també ha crescut el nombre de gent que es mou amb bici. Gràcies a la Superilla Barcelona, estem reduint la contaminació per fer complir les normatives europees”, deia la primera premissa.

En realitat, els experts han destacat sempre que la pretensió de l’alcaldessa que la contaminació s’ha reduït amb les superilles és falsa, ja que les restriccions alenteixen el tràfic, i obliguen a fer voltes, provoquen retencions i, al final, acaben generant més contaminació. Els indicadors de mesurament de l’atmosfera així ho certifiquen. L’afirmació de Colau és, doncs, una moto que podria qualificar-se d’electoral a causa de la proximitat de les eleccions municipals. L’Agència de Salut Pública de Barcelona, en mans dels comuns, en canvi, ha sentenciat que les superilles han generat més tranquil·litat, seguretat, satisfacció, descans i socialització, a més de disminuir la percepció de soroll i contaminació: un 25% menys de diòxid de nitrogen i un 17% menys de partícules sòlides a l’atmosfera superiors a 10 micres. Assegura també que s’ha produït una millora en la qualitat de l’aire.

Els estudis del RACC (realitzats a partir de 46.000 observacions) desmenteixen aquests punts i preveuen que amb la tranformació del carrer Consell de Cent, per exemple, el carrer València haurà d’assumir 8.000 vehicles més. I els estudis del Barcelona Supercomputing Center afirmen que les superilles augmenten la contaminació als carrers adjacents: “Els canvis en les emissions d’òxids de nitrogen són insignificants, ja que les mesures tenen un efecte rebot a les zones limítrofes, on augmenta la pol·lució un 17%”. No obstant això, Colau posa com a aval de la seva feina el fet que un informe de l’ONU posa com a exemple de lluita contra el canvi climàtic la creació de superilles “com a eixos verds que pretenen reduir la contaminació de l’aire i augmentar la seguretat”.

El temari dels comuns, no obstant això, cita altres punts dels quals es vanten: “Barcelona és la ciutat de tot l’Estat on més cau l’atur, per damunt de Catalunya i Espanya. Creix més del doble la creació de contractes indefinits”. La caiguda de l’atur, tanmateix, no és un tema que tingui relació amb la gestió municipal. Un altre ítem: “L’escola pública no ha parat de créixer. Hem aconseguit que vuit escoles concertades, com ara la de Sant Felip Neri, passin a ser centres públics. Hem incrementat l’oferta d’escoles bressol, i hem arribat a les 8.553 places l’any 2022”. Diu també que Barcelona inverteix un 50% més que Madrid en temes socials, o que Barcelona està recuperant població, trencant la tendència dels últims anys. I posa el dit a la nafra en matèria de seguretat: “També fem actuacions en matèria de seguretat. Barcelona lidera la reducció de fets delictius entre les grans ciutats de l’Estat: un 18% menys que abans de la pandèmia”. Aquest idíl·lic panorama oculta la crua realitat: una enquesta realitzada entre gairebé 20.000 veïns fa tot just tres mesos desvela que el 84% dels barcelonins situa la brutícia (o la neteja) com la principal preocupació, seguida molt de prop, amb un 82%, de la seguretat. A continuació, amb un 54%, s’hi situa el preu de l’habitatge.

L’enquesta també revelava una cosa una mica més important: un 48% dels barcelonins consideren que les superilles no són necessàries i un altre 28% les considera massa radicals. Aquestes apreciacions invaliden les primeres motos que venen Colau i BeC. Durant l’últim ple municipal, tota l’oposició va votar a favor de constatar el fracàs del govern municipal en matèria de seguretat, cosa que deixa la moto de Colau en poc més que una anècdota o un eslògan electoralista. JxCat, ERC, Ciutadans, Valents i PP van reprovar que Colau s’inhibeixi en les qüestions de seguretat i culpi de les deficiències els seus socis socialistes. “Primer nega la realitat i després li dona la culpa al seu tinent d’alcalde. Vostè, alcaldessa, és la responsable de la Guàrdia Urbana”, li va recriminar el juntista Jordi Martí.

L’univers paral·lel
Si a això s’hi afegeix el tema estrella dels comuns, l’habitatge, l’univers paral·lel de l’alcaldessa pren tot el seu sentit: “Avui podem dir amb orgull que Barcelona és la ciutat amb més parc públic d’habitatge de tot l’Estat. Durant molts anys, la Marina va ser un barri oblidat. Ara és un dels barris on més estem fent créixer l’habitatge públic. S’han acabat les fórmules fracassades de regalar sòl públic a empreses privades per especular, Barcelona necessita habitatge públic a preus assequibles. I això és el que estem fent”, deia un dels periòdics missatges que envia a la seva militància el partit de Colau.

La nota adjuntava un enllaç a Instagram on la regidora Lucía Martín explicava aquests èxits i un vídeo la mostrava visitant les obres de tres edificis a la Marina, on es faran 234 habitatges en un edifici, un altre amb 72 i un tercer on “estem acabant de construir 108 habitatges públics més”. Va prometre que aquests habitatges “seran públics i a preus protegits. Què vol dir això? Doncs que les veïnes pagaran preus molt per sota del preu de mercat”. Lucía Martín assegura en el vídeo que “a Barcelona hem acabat amb la privatització històrica de l’habitatge públic, per això apostem pel lloguer, per la cessió d’ús, pel dret de superfície. Totes elles són fórmules que ens permeten que la ciutat no perdi la propietat d’aquests pisos […] Aquí a la Marina tenim sòl municipal, com a Glòries, com a Sant Martí o com a Sant Andreu. I allà on no tenim sòl per construir? Doncs allà comprem habitatges, com hem fet a l’Eixample o a Sants o a Ciutat Vella”. Colau havia promès la construcció de 1.000 habitatges públics cada any fins a arribar a 8.000 habitatges el 2025.

A la pàgina web d’Urbanisme, s’afirma que la ciutat gestiona ja més de 7.000 habitatges. Però hi ha trampa: quants d’aquests han estat construïts per Colau i BeC? L’Ajuntament nega la passivitat en aquest tema, encara que des de l’oposició s’asseguri que la medalla que Colau i Martín es pengen en el tema d’habitatge és, simplement, una altra moto, una cosa semblant a una fake news destinada a engreixar l’ego dels comuns i a donar material electoral a la militància. Però tampoc són catastròfiques les dades dels comuns: en realitat, des del 2015 s’han construït només uns 1.400 habitatges (d’aquests, gairebé 450 pisos van ser acabats el 2022; 298 ho van ser el 2018; i 272 ho van ser el 2017). A això cal afegir-hi 1.349 pisos (amb 43 edificis sencers) comprats al mercat privat i un altre miler de pisos cedits per propietaris per a lloguer social. En total, afirmen a l’Ajuntament, es van invertir des del 2015 més de 150 milions d’euros en la compra d’habitatges. És cert que des del consistori s’avisa que hi ha 1.534 habitatges en construcció, 1.922 en projecte i 433 amb reserva de sòl. Però això són només projectes de futur amb un final que no està acreditat ni està resolt.

Dues ‘motos’ per al transport
Amb el preu del transport públic, Colau ha colat una altra moto monumental. “La T-Jove fins als 30 anys estarà disponible a partir del 15 de març a Barcelona i el 15 d’abril a tot Catalunya. Gràcies a la feina d’En Comú Podem, aconseguim fer realitat una demanda històrica dels joves, que podran utilitzar la T-Jove fins als 30 anys a 40 € durant el 2023 gràcies a la rebaixa del preu del transport públic!”, va assenyalar BeC als seus seguidors. El parany està en el fet que la rebaixa del preu no és de l’Ajuntament. És més: Colau es va negar a rebaixar la seva part en la T-Casual, la més utilitzada pels barcelonins, per la qual cosa el Govern central també va retirar la rebaixa prevista per a aquesta targeta. Treure profit de la decisió sobre la T-Jove, a tres mesos de les eleccions, quan fa dos mesos es va negar a rebaixar la targeta més venuda és una cosa que diu molt poc de l’ètica de l’alcaldessa.

La connexió del tramvia és un altre dels projectes emblemàtics de Colau que xoca amb la realitat. L’alcaldessa rebutja l’ampliació de l’aeroport del Prat per suposats aspectes ecològics. BeC enviava un missatge als seus afiliats assegurant que “la tercera via sobre el mar és una obra faraònica i caríssima que va contra el sentit comú. Necessitem inversions ambicioses però en infraestructures del segle XXI”. Té gràcia que aquesta afirmació la faci un partit que aposta unilateralment per dividir Barcelona amb una connexió de tramvia, un transport en consonància amb les vies urbanes i les necessitats del segle XIX.

Colau va rebutjar les proves i els informes que apostaven per unir Glòries i la plaça Francesc Macià amb autobusos. “Posant un autobús elèctric, és a dir, totalment ecològic, amb un carril exclusiu per a ell, el trajecte duraria uns 8 minuts en hora punta, segons les proves que es van fer. A més, Barcelona s’evitaria les faraòniques i costosíssimes obres de la instal·lació dels raïls del tramvia. Hauria estat una solució més ecològica, més futurista i bastant més barata que la monstruositat que s’ha fet amb la connexió per tramvia”, diu a EL TRIANGLE una font interna de l’Ajuntament que treballa en el sector del transport públic. A més, s’ha de tenir en compte que el PSC ja havia fet una consulta als veïns sobre la línia, i el no al tramvia havia estat aclaparador. L’alcaldessa va renegar del referèndum i del seu resultat, perquè no coincidia amb els seus interessos, i va decidir pel seu compte iniciar l’obra faraònica, la suposada necessitat de la qual és una altra de les motos que la candidata de BeC ven a la ciutadania.