Escriptor i periodista. És conegut, sobretot, pels seus articles, llibres i pels seus documentals sobre Nelson Mandela. També és autor de Rafa, la meva història, sobre Rafael Nadal, i molts altres més títols. Ara, publica El futuro es lo que era (Editorial Folch & Folch).
Què respon un encapçalament tan filosòfic como El futuro es lo que era?
Va ser l’editorial qui el va triar, però és el titular que li vaig posar a una columna que vaig fer per a La Vanguardia. Estàvem en ple confinament per la covid i s’especulava molt als mitjans sobre la possibilitat que el món canviaria de manera dràstica, i jo vaig pensar: “I una merda”. El món segueix igual, hi haurà més tecnologia, més desenvolupament en medicina, però pel que fa al nostre comportament com a éssers humans res ha canviat des dels temps d’Homer, o des de molt abans. Com s’ha vist, el confinament ha passat i pràcticament seguim igual. Un altre títol del llibre podria haver estat “Res de nou sota el sol”. L’ésser humà sempre tindrà les seves mateixes glòries, vanitats, vicis, virtuts… Això no canviarà.
Aquesta conclusió ve més aviat de la teva pròpia experiència, del que sabem del passat, de com ens imaginem el futur…?
Qüestions com la intel·ligència artificial tindran un impacte important que no podem prevenir, però en l’essència no crec que ens afecti. L’Eclesiastès, escrit fa 2.000 anys, diu “tot és vanitat” i això segueix sent una gran veritat. Això no canvia. Tampoc les emocions, que guien el nostre comportament. Els ressentiments, la noblesa, la generositat… són permanents. Seguirem sent conflictius i tribals, en un sentit ampli de la paraula: l’equip de futbol, la teva nació catalana, la teva nació espanyola, una ideologia, una religió… És la teva tribu. I tu no tries la tribu. La tribu et tria a tu per circumstàncies de la vida. Així doncs, vas amb aquesta tribu, tries els arguments per donar-li suport, descartes els que la qüestionen… I així seguirà. Ho dic sobre la base de la meva experiència personal, d’haver viatjat molt, d’haver vist moltes coses (he fet reportatges de més de 60 països, he viscut en deu ciutats…), i també d’haver llegit molt, començant, per exemple, per l’Antic Testament.
El llibre és un recorregut per diferents escenaris, al llarg d’una dècada. Quin podria reclamar un protagonisme especial?
La majoria dels textos són columnes publicades a La Vanguardia els últims cinc anys. Hi ha també reportatges anteriors que vaig fer per a El País. Diguem que no crec que en la vida tot es redueix als diners. Els grans corrents històrics no es guien únicament per qüestions econòmiques. Això és una heretgia en el món comunista, per exemple. Crec que els individus influeixen molt en els grans esdeveniments de la humanitat. La típica anàlisi marxista de la guerra, ara, a Ucraïna, és que obeeix a qüestions econòmiques. Que Putin vol conquerir el territori miner que hi ha a l’est d’Ucraïna. Pot ser part de l’assumpte, però crec que un component molt important en aquesta guerra és la personalitat de Putin i, al seu torn, com a encarnació d’un país acomplexat i ressentit. Una guerra fratricida, en què es pateix tant, té el seu origen en qüestions molt banals, com ho va ser el fenomen de Hitler, que va néixer del ressentiment que sentia Hitler personalment i el poble alemany, a conseqüència de l’injust Tractat de Versalles, després de la I Guerra Mundial. Hitler va transformar aquest ressentiment en poder polític, i ja vam veure què va passar. A mi m’interessa molt la dimensió personal, psicològica, que hi ha darrere dels grans esdeveniments. En algunes circumstàncies pesa més el factor econòmic, és clar. Moltes guerres imperials van tenir el punt de partida en la cobdícia.
Parlant de factors psicològics, de personalitat, a banda de Putin, també Trump sembla donar bastant de si...
En els últims anys, els personatges que més m’interessen són Putin i Trump, que crec que tenen bastantes coses en comú. Són tipus ressentits, fonamentalment insegurs que, al seu torn, expressen ressentiments d’una bona part de la població. En el cas de Trump, una part dels EUA sent ressentiment cap a les elits, per simplificar-ho, que en una espècie d’alquímia (que té el seu mèrit, la seva brillantor) ell converteix en poder polític.
Vargas Llosa, per exemple , associa la democràcia al lliure mercat? Van per aquí les coses?
No reduiria la democràcia a la llibertat de comerç, sinó més aviat a la llibertat d’expressió. Democràcia és el que tu i jo estem fent ara mateix. Jo et dic el que penso, sense cap mena de censura o temor que hi hagi conseqüències nefastes per dir el que penso. Això ho valoro molt. Una cosa que molta gent avui no entén, perquè ho accepta com a part de la naturalesa, com l’aire que respirem, però no està garantit. Com que jo he viscut en països tirans, com a l’Argentina del sinistre règim militar, sé el que implica. En aquests règims no es pot parlar, expressar el que s’opina. Això és per mi el que és fonamental. Com va dir un presentador de televisió americà, “la premsa lliure és la democràcia”. És una cosa que està en risc i cal cuidar-la. M’ofenen persones com Putin, que són el contrari de tot això, i com Trump, que també tendeix a anar en aquesta direcció.
Una cosa que sembla estar afeblint el mateix sistema de llibertats dels EUA…
El nivell del discurs polític està molt deteriorat als EUA. Aquest allunyament de la veritat empírica i que la gent es pugui inventar qualsevol realitat resulta alarmant. És el cas de Trump, que diu que va perdre les eleccions de manera fraudulenta. És una cosa molt greu, perquè un principi bàsic de la democràcia és el traspàs pacífic del poder. Trump ha fet que els EUA es comenci a assemblar a països dictatorials. Dit tot això, als EUA hi ha llibertat de premsa. A contracor, admiro coses dels EUA, que és un país d’una ètica despietada cap a la gent desafortunada que hi ha al món. No s’accepta que es pugui ser pobre. No has treballat de valent, no has aplicat l’ètica protestant del treball. No m’agrada tot això, però si em forcen a triar entre Rússia i els EUA no ho dubto: els EUA.
El Brexit, un objecte volador no identificat?
Per circumstàncies de la vida, un sector important de la població britànica, particularment l’anglesa, és antieuropea en general, no només anti-Unió Europea. Gent presonera d’una visió històrica concreta, nostàlgia imperial, una mica d’enveja… El meu fill, amb 12 anys, em va dir “el que senten els anglesos cap als espanyols és enveja”. Hi ha una mica d’això. Quan dic a Anglaterra que visc a Barcelona, em responen: “Quina sort!”. Però a través de la cultura, de les famílies, dels col·legis… es transmet una certa noció de superioritat, absurda, vistes les circumstàncies. Les fonts dels que van votar a favor i en contra en el Brexit són un sentiment. Després, es busquen arguments lògics, raons… Abans del referèndum hi va haver molts debats suposadament intel·lectuals amb posicions a favor i en contra, però, al final, tots expressaven sentiments.
I Europa? Construcció interessada, sentiment de pertinença…?
Soc molt europeista. He viscut molts anys a fora i valoro immensament Europa. Particularment des d’aquí, des dels països mediterranis. Aquí la gent té un saber que no tens, per exemple, als EUA. M’encanta la riquesa de la cultura, que ha estat el bressol de la civilització occidental. A l’Europa occidental tenim una fórmula millor de com ocupar el nostre temps al món. A Espanya hi veig un terme mig molt agradable entre els EUA, que és tot treball, triomfar, i guanyar diners, i l’Amèrica Llatina, que és un batibull. Aquí la gent viu més o menys bé. Hi ha un equilibri. És també una qüestió de sentiments. La UE és una construcció amb finalitats econòmiques, però l’impuls inicial va ser el desig de superació de les guerres.
El canvi climàtic, realitat científica, brou de cultiu de distopies, apocalipsi?
No soc científic, ni tinc totes les dades, per tant hi ha un element de fe. Però estic convençut que hi ha una crisi que cal frenar. Però, d’altra banda, hi ha el gran dubte que, si s’apliquen rigorosament determinades mesures, per exemple contra el carbó o el petroli, estàs salvant el món a llarg termini, però a curt la gent es pot morir de gana. És fàcil predicar des dels països rics, però si ets pobre no ho veus igual. La ingenuïtat de l’ésser humà és tan gran que ens inventarem alguna cosa per solucionar el problema com, per exemple, vam fer amb la vacuna de la covid. Hi ha progressos petits, però significatius. S’ha avançat molt en qüestions com el racisme, les dones, l’homosexualitat … Però tot això síon també coses dels països rics. Soc escèptic sobre les grans solucions, però tenir ideals nobles no és una pèrdua de temps. Cal seguir en això.
