De bojos o el triomf de l’estètica davant l’ètica

Per qüestions que no venen al cas, he hagut de visitar diverses ciutats catalanes en aquests últims 15 dies. M’agrada ficar-me en un bar, en un forn de pa, i copsar el parer dels habitants d’aquell indret. De fet, els bars són una mena de “centre d’investigacions sociològiques” que cal no menysprear. I ves per on, en totes, siguin aquestes mitjanes o petites, m’he trobat carrers plens d’operaris, de treballadors, amb una dèria constructora tan evident com molesta; passos de vianants en groc, d’aquells provisionals, d’altres de barrats perquè no s’hi pot passar; forats a punt per plantar arbres, tanques de tota mena anunciant noves obres, rajoles de vorera apilades per ser col·locades un dia o un altre i d’altres de trencades perquè s’ha decidit canviar-les.

En fi, un laberint infinit d’obstacles que, a correcuita, intentaran ser amagats abans de finals de maig. I aquesta casualitat que es troba a tantes localitats és només el fruit d’aquesta obsessió per part dels ajuntaments de mostrar i demostrar que han fet alguna cosa durant els quatre anys de legislatura municipal. La cosa ha estat més o menys tranquil ·la tres anys i mig, i ara, arriben les presses.

I, com dic, m’agrada preguntar a la gent què en pensa d’aquesta idea fixa d’aixecar la ciutat a les portes de les eleccions. I a tot arreu em responen el mateix, que ja sabem com són els polítics, que s’han passat tres anys sense fer res i ara renten una mica la cara de la ciutat, com si la volguessin acabar, netejar-la una mica, plantant arbres i flors, arreglant alguna placeta, i amb l’alcalde o alcaldessa inaugurant trossos de vorera.

Alguns se’n riuen d’aquesta escenificació propagandística; d’altres es mostren més crítics i confessen que es quedaran a casa el dia de les eleccions precisament per aquestes accions que consideren absurdes. Altres es pregunten com és possible que aquesta voràgine porti la gent a votar aquells que la provoquen. Un amic meu m’ho explica: “Malauradament, és el triomf de l’estètica davant l’ètica”. I no ric.

I jo els dic que, com a mínim, la ciutat, el poble, quedarà maco durant un temps. Em responen que sí, que tinc raó, però que hi ha una segona part que ignoro. Segons sembla, moltes de les obres es fan a llocs on viuen militants del partit que governa o gent d’entitats que interessa tenir callades i submises. No m’ho crec; no puc pensar que la maquinària municipal es mou per interessos particulars o partidistes.

I arribo a una altra ciutat on em trobo tot empantanegat fins a extrems increïbles, on persones amb mobilitat reduïda han de fer ziga-zagues per poder moure’s, on d’altres amb cotxet per a nens renuncien a creuar aquella zona que sembla bombardejada. I més i més tanques, i semàfors temporals que maregen vianants i conductors, i soroll, molt soroll de màquines que foraden, que destrossen paviments i terres, que carreguen en un camió igualment sorollós. El caos.

I puc trobar una mica de pau en un bar i expresso els meus sentiments a aquells que xerren a la barra. Riuen. Em prenen per ximple. “Vejam. Vostè no sap que això passa des de sempre? No fan res en tres anys i després, abans de les eleccions, vinga, que s’acaba el món!”. Un altre em diu: “Aquí hem tingut tres alcaldes diferents de tres partits diferents en trenta anys. I tots han fet el mateix! Però, què no s’adonen que els tenim calats?” Insisteixo, que, al cap i a la fi, és una rentada de cara que cal fer de tant en tant a totes les ciutats i que això és bo, es faci quan es faci. I un senyor que es trobava assegut en una taula, s’aixeca i ve directe cap a mi. “Escolti, el problema no és només que se’n riguin de nosaltres; el problema és que pensen que som tan primaris, tan superficials, que els donarem el vot només perquè plantin un arbre davant de casa nostra. La qüestió és que han acabat creient que un totxo és més important que qualsevol altra cosa.

Aquí, en aquesta ciutat, fa temps que el casal d’avis està tancat, que a cap de les dues escoles funciona la caldera de la calefacció, que els ordinadors de la biblioteca estan obsolets, que el pressupost de la cavalcada de Reis s’ha reduït un 70%, que la programació cultural és pràcticament inexistent. Segueixo?”.

I sí, acabo pensant que ells són una mica ingenus creient que tindran el meu vot omplint la meva ciutat amb tones de ciment, i jo ho soc igualment deixant-me arrossegar per aquesta dèria.

(Visited 123 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari