La fins ara primera ministra d’Escòcia, la independentista Nicola Sturgeon, va anunciar per sorpresa que dimitia, deixava el càrrec i la política. Era d’esperar que, en ser un referent de gran part de l’independentisme català, les reaccions a Catalunya no fossin poques. I així va ser.
El que passa és que la gran majoria dels que es van pronunciar públicament lloaven la vàlua de Sturgeon, la seva trajectòria i el vessant humà en la seva dimissió; però obviaven deliberadament que la líder independentista plegava, sobretot, perquè Londres no li ha permès fer un segon referèndum a Escòcia, que els tribunals li han dit que no pot fer-lo unilateralment, i que, a més, la cambra britànica li ha tombat la llei trans escocesa, un dels seus grans projectes. L’han mirat només pel costat que els ha interessat.
