El món no s’atura

Pensava que aquesta vegada el món s’aturaria. O, si més no, que alguna cosa canviaria. Alguna petita variació, almenys. Però no. Les nostres vides continuen endavant. Continuem anant a treballar, veient obres de teatre i pel·lícules al cinema, celebrant les victòries del Barça o de l’Espanyol… Sí, les nostres vides continuen. Algunes amb més fortuna i d’altres amb més desgràcia o menys sort. Però continuen endavant. Ens solidaritzem amb els pobles de Turquia i Síria, ens sorprenem per l’elevat nombre de víctimes mortals, celebrem cada una de les vides que s’han salvat, però continuem endavant. És cert que els mitjans de comunicació han efectuat en els darrers dies una forta cobertura de les conseqüències dels terratrèmols, però és una simple qüestió de temps que aquesta terrible tragèdia s’evapori en l’actual magma informatiu.

Les darreres notícies indiquen que més de 45.000 persones han mort arran d’aquests desastres naturals. Sí, més de 45.000 persones. Persones com tu i com jo. Persones amb una sèrie d’objectius vitals; segurament menys ambiciosos que els nostres, perquè moltes d’aquestes ja havien patit prou amb la guerra de Síria i els seus efectes. Probablement, molts sirians i turcs es conformarien amb tenir una petita fracció del que és la nostra realitat vital. Per a ells segurament la nostra quotidianitat seria un luxe.

Estic convençut que entre les persones que han perdut la vida hi ha algun periodista com jo. O algun mestre, com el meu pare o la meva mare. Sí, són persones amb una nacionalitat diferent, amb unes altres creences religioses i polítiques, i amb un altre estil de vida. Però son persones com nosaltres: periodistes, mestres…

S’imaginen la repercussió política i mediàtica si s’hagués esfondrat un estadi de futbol del nostre país i s’haguessin mort més de 45.000 persones? O s’imaginen que en prop de 10 dies s’haguessin estavellat 250 avions en diversos països europeus? És que hi ha morts de primera i morts de segona? O, dit d’una altra manera, és que hi ha vides de primera i vides de segona?

Molt probablement, per no dir segur, les reaccions i les mesures adoptades per part dels diferents nivells de la nostra societat haurien estat unes altres. En canvi, sembla que ens quedem de braços plegats veient el que passa a altres punts del planeta. Segurament perquè hem normalitzat que determinades zones o regions siguin permanentment objecte de guerres, fam, violència armada, cops d’estat, desastres naturals… I, involuntàriament, després de la normalització d’aquesta crua realitat ve la pèrdua de l’esperança per revertir-ne les seves conseqüències.

I una altra raó de la nostra passivitat és que poc a poc ha anat calant l’ideari nacionalista, que justament el que defensa és que hem de mirar el mínim més enllà de les nostres fronteres físiques (i de retruc mentals). Ja ho va resumir Donald Trump en el seu eslògan electoral: “Primer Amèrica” (America First).

I així estem: en un món que, malauradament, no s’atura mai. Ni tampoc avui- dia que escric aquest article- que han mort asfixiades a Bulgària 18 persones d’origen afganès en un camió.

(Visited 107 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari