Resulta evident que dels 600 milions pressupostats per al primer disseny concebut de l’Espai Barça, sotmès a referèndum social la primavera del 2014, als 1.500 milions que s’endurà el nou projecte de Joan Laporta, excloent definitivament el Palau Blaugrana (400 milions), el pas del temps ha provocat que, exactament ara, quan la directiva vol arrencar-lo, coincideixi amb el pitjor moment per a l’obra de més importància patrimonial a què s’hagi enfrontat el FC Barcelona des que va escometre la construcció del Camp Nou el 1957.
Si serveix de referència, aquella experiència va ser del tot tempestuosa i determinant en negatiu, ja que el cost es va quadruplicar i les successives directives van haver de recórrer a tota mena d’estretors i miracles per evitar la fallida financera. Va caldre fer una emissió de bons i vendre al millor jugador de l’època, Luis Suárez, a l’Inter de Milà, on va conquistar la Copa d’Europa, sense que el successor natural de Kubala pogués omplir un estadi que va ser construït precisament per donar cabuda als milers de seguidors que Kubala havia conquerit amb la seva màgia. Finalment, no va quedar cap altre remei que estrènyer-se el cinturó i fiar la salvació financera, in extremis, a la generosa requalificació urbanística del solar de l’antic estadi de les Corts per part de l’Ajuntament de Barcelona.
No va ser fins a l’arribada a la presidència de Josep Lluís Núñez el 1978 que les polítiques esportives i econòmiques van confluir simpàticament en una explosió patrimonial sense precedents que va permetre emprendre dues ampliacions del Camp Nou, la construcció de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, el Miniestadi i tenir les reserves de sol de Can Rigalt i de Gavà.
La directiva anterior a Núñez, encara que va fer l’esforç de construir el Palau Blaugrana, no va ser capaç de monetitzar una etapa amb més soroll que nous, ja que la gran estrella de l’època, Johan Cruyff (1973-74 / 1977-78) va marxar en silenci amb només una Lliga i una Copa del Rei com a botí.
Particularment desencertades van ser les inversions en la compra de terrenys a Viladecans, inservibles i inútils, igual o pitjor que la realitzada molts anys després per Joan Laporta (2007) també a benefici de la fauna i la flora del riu Llobregat, però amb pèrdues de 12 Milions per al club blaugrana.
Laporta també va generar, a més, un daltabaix de 42 milions amb la gestió dels terrenys de Can Rigalt (pot ser finalment molt pitjor), també va regalar els terrenys de Gavà (cedits gratuïtament) per no haver d’avalar ni ell ni la seva junta el 2005 i va paralitzar les obres de la Ciutat Esportiva en el seu primer mandat perquè va entendre que el cercle virtuós no estava en la promoció i cura del planter sinó en fitxar cracs, unes vegades Alves o Henry, que també va deixar pèrdues, altres vegades Txigrinski, Mario, la ‘Gallina’ López o Martín Cáceres, i quan era necessari Henrique i Keirrison.
Ara que Joan Laporta dirigeix la gran reforma del Camp Nou, amb el dubte més que raonable sobre si s’ocuparà de la resta de l’Espai Barça, un cop descartat definitivament el nou Palau, les expectatives d’una gran hecatombe a tots els ordres no fan més que augmentar a mesura que passen els dies i es fa necessària i precitada la presa de decisions.
L’elecció de constructora Limak, per sorpresa, encara que assegura un cost de 950 milions màxim no suposa un estalvi en res perquè ja ha transcendit que seran necessaris 1.500 milions entre capital i interessos els que caldrà tornar el Barça, a raó d’uns 250 milions anuals durant 30 anys com a mínim. Aquest és el primer càlcul dels experts que s’han ocupat de titulalitzar el nou estadi amb la perspectiva d’emetre tres vegades bons per 500 milions que podrien ser tornats l’any 2052.
Fins aleshores voldrà dir que el club només ingressarà per tots els conceptes de l’explotació de l’estadi 100,4 milions per temporada. El mitjà especialitzat L’Economista ha revelat els detalls de l’estudi de l’operació sobre l’estimació probable dels ingressos següents: Museu i Tour: 79,7 m; Serveis VIP: 76,5 m.; Entrades: 73,8 m.; Abonats per temporada: 50,2 m.; Patrocinadors i Title Rights: 47,2 i Altres Ingressos: 18,8 m.
En total, citant fonts de la consultora KBRA, 346 milions, una mica per sota de les xifres rodones ofertes des de la presidència, de 400 milions a partir que el nou Camp Nou estigui al cent per cent operatiu.
És possible comparar algunes d’aquestes quantitats amb les registrades a l’última memòria, corresponent a la temporada 2021-22, on els ingressos per competicions van ser de 54,5 milions, per sota del normal tenint en compte que el primer equip no va conquistar cap títol i que no va avançar ni a vuitens de la Champions i va caure a quarts de l’Europe League. Puntualitzant, 26,6 milions va ser la recaptació a la Lliga, 8,7 milions dels partits internacionals, 6,2 per amistosos i 12,6 d’Hospitality.
A aquests 54,5 milions cal afegir 29,8 milions de les quotes de socis i d’abonats i un percentatge d’esponsorització que, en números rodons, igualarien avui aquests 100,4 milions que s’acabaran quedant cada any el club segons la previsió de KBRA.
Alguna cosa no quadra en tot aquest ball de xifres perquè, sense la dada de la temporada 2021-22, de reobertura del Museu i del Tour amb un nombre de visitants similar a la prepandèmia, sí que és possible prendre com a referència els 58 milions de l’exercici 2018-19.
La primera conclusió, com salta a la vista, és que, encara que el nou estadi pugui gairebé triplicar els seus ingressos d’avui, estimats entre 150 i 170 milions, i superar aquests càlculs de 346,5 milions d’aquí a tres o quatre anys, la rendibilitat no sembla que pugui garantir la convivència i l’equilibri entre els ingressos ordinaris i les necessitats financeres urgents que se li hi venen a sobre. Un patiment econòmic aguditzat per la recessió conseqüència de la migració a Montjuïc, amb afectació als abonats i al Museu, Tour i Megastore, i el pessic creixent de mínim 40 milions anuals per la venda palanquejada per als 25 anys vinents dels drets de televisió.
A més, Laporta està negociant anticipar immediatament aquesta explotació de les noves zones VIP i la mateixa gestió de l’aforament i dels nous serveis, per uns 300 milions, per tapar els forats de l’explotació ordinària.
No seria, fins i tot amb aquest panorama desolador, la pitjor notícia per als socis abonats del Barça que veuran les seves quotes duplicades quan la coberta de l’estadi estigui acabada i s’actualitzin els costos del Lateral i els Gols amb els de la Tribuna Principal.
Com més se sap sobre les obres de l’Spotify menys sembla que el pla financer de Laporta per a una construcció amb costos absolutament disparats i amb un mercat d’interessos a l’alça pugui evitar que, d’una manera o altra, el model de propietat canviï tard o d’hora. Ara ja és imparable i, mai més ben dit, impagable.
