El gruix més gran de donants del Banc de Sang i Teixits té entre 45 i 70 anys, i representa més del 50% del total. Són persones amb un fort compromís amb el Banc, i si l’any 2022 han pujat les donacions de sang ha estat gràcies a ells. Durant aquest període, han incrementat la freqüència de donacions que feien anualment, i així han equilibrat una reducció de l’entrada de noves persones.
En declaracions a EL TRIANGLE, Joan Ramon Grífols, director assistencial del Banc de Sang i Teixits, explica que “la pandèmia ha condicionat molt la donació de primera vegada, i en especial la franja d’edat entre 18 i 35 anys. Ens ha condicionat perquè moltes de les campanyes que organitzàvem en àmbits universitaris es van haver d’ajornar pel fet que les universitats van començar a treballar virtualment. Això va condicionar les campanyes amb aquest públic, que és el gran focus de donants de primera vegada i el més jove”. En relació amb el total de donants de sang, les persones d’entre 20 i 24 anys no arriben al 10%.
Segons detalla Joan Ramon Grífols, existeix una altra franja d’edat que també s’hauria d’incrementar. És la que va dels 30 als 34 anys, i representa només el 6% del total. Grífols concreta que “aquest segment és teòricament actiu professionalment i motivat, però té uns tants per cents de donació que podrien ser superiors”. Tot i això, i gràcies a l’augment de la freqüència de les donacions de sang, s’han pogut cobrir totes les necessitats de les persones malaltes de Catalunya, cosa que agraeix el director assistencial.
L’Estrella Coromines és una gran defensora de les donacions al Banc, i posa com a exemple la seva experiència vital per convèncer de la necessitat de fer-se donant. Amb 18 anys ja era donant i sempre feia el màxim de donacions que li permetia el Banc. Quan van néixer els seus bessons, van haver de ser receptors de sang i de llet materna per garantir la seva supervivència. “Si no arriba a ser per la sang de donant, els meus fills no estarien vius”, rememora l’Estrella a EL TRIANGLE.
La placenta que compartien els seus fills es va desprendre i van deixar d’estar connectats a la mare, fet que posava en risc la seva vida. Recorda que, “quan van néixer, a un dels dos bessons ja no li quedava gens de sang en el cos. Va néixer amb parada i van trigar 17 minuts a reanimar-lo. Sense sang, no hi ha vida”. Als dos petits, els van haver de fer diverses transfusions, i tot i les nombroses dificultats que van haver de superar, l’equip mèdic els va salvar i ara ja tenen tres anys i cap seqüela. El fet de rebre llet materna de mares donants durant aquells primers moments de vida també els va donar força i nutrients per tirar endavant.
L’Estrella té molt clar que els seus fills estan vius gràcies a les persones que fan donació de sang i de llet materna, i per això, vol que “quan facin 18 anys, puguem anar tots tres a donar sang. M’agradaria molt”. Actualment, l’Estrella torna a estar embarassada i té clar que vol retornar tot allò que altres li han donat. “Els meus fills van ser receptors i jo ara vull ser donant de llet materna, perquè aquella llet va ser una medicina per a ells. Em va donar pau que la rebessin, perquè jo no podia fer-ho en aquells moments”, diu.
A diferència de la donació de sang, la de plasma “s’ha quedat curta”, i “encara falta molt de camí per recórrer per arribar a una autosuficiència en hemoderivats, que són components estables que s’obtenen de la matèria primera que és el plasma”, explica Joan Ramon Grífols. Per a l’any 2023, el repte fixat és arribar a les 32.000 donacions de plasma, que serien 11.000 més de les que s’han fet durant el 2022. La voluntat és disposar de prou matèria primera (plasma) per poder fabricar les immunoglobulines, que són el gran component farmacèutic que necessiten els malalts.
Pel que fa al balanç en teixits, Joan Ramon Grifols exposa que han disminuït els donants durant el 2022, però no el nombre de teixits obtinguts, que és més alt que altres anys. “El procés d’obtenció dels teixits s’optimitza molt més i se’n pot aconseguir un gran ventall”, afirma. Els avenços científics en aquest camp són esperançadors i, segons explica, “hi ha estudis en fase dos on es comencen a veure elements sintètics capaços de transportar l’oxigen. Són capaços de transportar-lo i alliberar-lo a les cèl·lules o teixits on siguin necessaris. A mitjà i llarg termini podrem disposar de certes alternatives tant pel que fa als glòbuls vermells com als teixits”.
