El cinema sol explicar històries d’increïble valor personal, on l’heroi, malgrat un ambient social hostil o covard, lluita contra un poder que el sobrepassa. Històries on el protagonista, a base de sacrificis enormes, fins i tot de posar-se en perill a ell mateix, aconsegueix vèncer, contra tot pronòstic. I si cau derrotat, ho fa amb dignitat, la qual cosa constitueix una forma de triomf. Una vegada acabada la pel·lícula, el públic surt de la sala purificat, net de les misèries amb què la vida quotidiana taca les seves vides, convençut que la condició humana encara pot ser redimida. Sensació que, lògicament, s’esvaeix al cap de poc temps, amb el simple contacte amb la realitat.
Com podran endevinar, el cinema insisteix en aquests tipus d’històries perquè a la vida real brillen per la seva absència. La por, l’arribisme i la submissió són la norma, no la independència de criteri ni la defensa de la pròpia dignitat. Però de vegades succeeixen petits miracles. En aquest erm que és avui la vida política i social espanyola, ha nascut una flor rara i fràgil. Una flor en forma d’emotiu, encès discurs de denúncia pronunciat el passat 24 de gener per una estudiant a la Universitat Complutense de Madrid. El seu nom és Elisa María Lozano Triviño, primera de la seva Promoció al Grau de Comunicació Audiovisual de la carrera de Ciències de la Informació. Escoltant el seu discurs podem sentir la càrrega subversiva de la intel·ligència, de la llibertat de pensament, aquelles forces a les quals els poderosos professen veritable odi -alhora que pànic- i que són, malgrat tot, les que fan avançar la Humanitat.
No només hi havia intel·ligència al seu discurs, sinó també valor. Com a primera de la seva classe, podia haver estat acomodatícia, servil, però no ho va ser. S’hi podrà estar d’acord o no, però no es pot negar que va tenir coratge en defensar, davant un auditori ple de gom a gom d’autoritats acadèmiques i a la cerimònia on precisament es reconeixien els seus mèrits, allò que creia just: que el coneixement no té res a veure amb les distincions. “Estic farta” -va dir- “que això es valori amb notes, amb vots, amb títols, amb diners… Estic farta de la titulitis”. I mentre agitava en l’aire el seu diploma, reblava amb una frase que hauria de ser immortalitzada en marbre: “Perquè el coneixement no és això. El coneixement és tenir criteri”.
El criteri que precisament no va tenir Joaquín Goyache, rector de la Complutense, en concedir el títol d’alumna il·lustre a Isabel Día Ayuso. He dit manca de criteri i he de rectificar: de criteri sí que en va haver, però va ser el del servilisme abjecte cap al poderós. No d’una altra manera es pot entendre que concedís aquest honor en època preelectoral i a dit, sense passar pel requisit previ de sotmetre la decisió a la Junta de la Facultat; és a dir, a l’aprovació dels seus iguals; i, sobretot, que ho atorgués a un personatge a qui qualificar d’il·lustre a l’àmbit acadèmic, intel·lectual, és un insult a la intel·ligència. Com pot obtenir una distinció així una persona que el 7 de maig de 2022, amb un país devastat per la inflació i la crisi, quan més sagnants són les diferències socials, es va permetre afirmar en públic que “a Madrid no hi ha classes socials com ens intenta vendre l’esquerra” per a continuació dir que “a una terrassa de la Comunitat de Madrid no ens importa la classe social de la persona amb qui et prens una copa”. Goyache confirma així, sense voler-ho, la crítica demolidora d’Elisa a un sistema (presumptament) meritocràtic: tant se val què estudiïs, que el dit rectoral pot igualar una alumna brillant amb una mediocre de manual.
Però tranquils, que la dreta va posar immediatament en marxa l’operació “salvar la soldat Ayuso”: Els seus mitjans afins es van llençar en tromba, bé a desacreditar l’estudiant (“Mira, Elisa, jo amb vint anys era un ‘papafrita’ també”, clamava Txapu Apaolaza al programa La Brújula, d’Onda Cero), bé a ressaltar en titulars que va estudiar en un col·legi privat bilingüe (“de què es pot queixar aquesta si va tenir una educación privilegiada?”) però, sobretot, a posar el focus als estudiants que es manifestaven a l’exterior de la Facultat i cridaven “assassina” a la presidenta madrilenya. “Assassina” és clar que no; però sí responsable política (igual que altres polítics de signes diferents) de l’ignominiosa mort de tanta gent gran reclosa a les residències durant la pandèmia; gent gran morta en soledat, com gossos, sense tenir ni tan sols el consol de passar amb la família els seus últims moments.
Per una vegada, la realitat imita al cinema. Elisa ho ha demostrat.
