Amb el pacte per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat per a l’any 2023 -assolit per ERC, PSC i els comuns- es desbloquegen quelcom més que uns comptes i unes partides de despesa. Aquest pacte significa tancar la ferida que es va obrir, deu anys enrere, amb la imputació judicial i la dimissió forçosa d’Oriol Pujol, l’hereu dinàstic a la presidència de Catalunya, “caçat i sacrificat pel pèrfid Estat espanyol”.
La tensió i la divisió que ha patit la societat catalana aquesta última dècada -sacsejada per l’esclat del procés independentista, animat pel pujolisme- ha estat molt perillosa i tremendament contraproduent, en tots els sentits. Però el temps -i, en aquest cas, també la mà esquerra de Pedro Sánchez- tot ho cura i avui podem afirmar que Catalunya, amb la presidència de Pere Aragonès, ha entrat en una esperançadora etapa de pragmatisme.
Hi ha un plat típic de la gastronomia catalana que és el “mar i muntanya”. La seva fórmula barreja productes, en principi, antitètics, com el pollastre i la gamba. Però la gràcia d’una bona picada i la xocolata fan que aquests ingredients de gustos tan diferents acabin quallant i fent un plat original i molt saborós.
Catalunya, per geografia, economia i història, també és un “mar i muntanya”, on les contrades de l’interior i les del litoral presenten marcades diferències. Si segles enrere la prosperitat era al Pirineu i a les altes valls fluvials, a partir del segle XX la població i l’activitat s’han concentrat en la riba del Mediterrani, en detriment de les comarques de muntanya, que han quedat desertitzades.
L’electrificació va ser la causa principal d’aquest capgirament. Les valls del Pirineu van ser anegades per a la producció de l’energia hidroelèctrica que feia funcionar les fàbriques de la conurbació de Barcelona.
Catalunya, des de l’època carolíngia, sempre s’ha fet de nord a sud. La reconquesta del territori sarraí es va iniciar a les contrades pirinenques i va anar baixant pel corredor mediterrani, fins arribar a Múrcia. L’essència té el seu refugi al nord, però la seva materialització es produeix al sud.
Això ha tingut la seva traducció política. La Catalunya rural ha estat, tradicionalment, molt influïda per l’Església catòlica i per l’ideari conservador i nacionalista. Per la seva banda, la Catalunya del litoral, a causa de la indústria, la migració i el comerç, ha estat el port d’entrada i d’arrelament dels corrents obreristes, sindicalistes, laics i progressistes.
Això ha dibuixat dues Catalunyes, que gairebé mai s’han entès i que moltes vegades s’han barallat (carlistes vs. liberals, catalanistes vs. republicans, pujolistes vs. socialistes, independentistes vs. antiindependentistes…). Per això, el pacte dels Pressupostos de l’any 2023 és especialment valuós, perquè forja una aliança amb voluntat de trencar aquesta dinàmica caïnita inherent a l’ADN català.
Esquemàticament, podem dir que ERC és un partit de “muntanya” -la seva força electoral és evident a les comarques de l’interior-, mentre que el PSC i els comuns són partits de “mar”. No estem davant una reedició dels tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla. Amb la presidència de Pere Aragonès encetem una inèdita Catalunya “mar i muntanya”.
El gran mèrit que aquest plat s’hagi pogut cuinar cal donar-lo a ERC. La intel·ligència estratègica i la perseverança del seu nucli de direcció, liderat per Oriol Junqueras, ha fet que el vell partit republicà hagi arrabassat l’hegemonia del moviment nacionalista/independentista als cadells del pujolisme, en especial a la Catalunya interior.
ERC no ho tenia gens fàcil. Recordem que a les primeres eleccions democràtiques (1977) va ser prohibit per ser republicà i que, durant molts anys, va fer d’escolanet de CDC, sempre amb el perill de desaparèixer, engolit per l’“Ubú president”. Haver fet el “sorpasso” electoral i guanyar el duel particular amb Junts x Catalunya (la nova fórmula de CDC) és una fita extraordinària, en una societat manipulada i dominada durant dècades per l’ambició de poder absolutista de Jordi Pujol.
Brandant la bandera estelada, ERC ha aconseguit l’alquímia d’atraure i concentrar el vot nacionalista, tradicionalment captiu del pujolisme. Amb la diferència substancial que l’ideari dels republicans és obertament progressista, mentre que el dels convergents sempre ha connectat amb els sectors més conservadors i els “poders fàctics”.
Miquel Roca, exsecretari general de CDC, va fer el “miracle” d’incorporar molts batlles franquistes al catalanisme democràtic, i Oriol Junqueras ha aconseguit portar a ERC els catalanistes amb anhels independentistes.
Ara, la gran dificultat d’ERC serà mantenir aquesta hegemonia en el moviment nacionalista, que es posarà a prova en les pròximes eleccions municipals. Als d’Oriol Junqueras els ajuda, però, l’enorme errada estratègica de JxCat d’abandonar el govern de la Generalitat, renunciant als immensos ressorts que dona el control i l’execució dels Pressupostos.
El judici a Laura Borràs, presidenta de JxCat, que comença aquesta setmana, serà també un cop molt dur pels cadells del pujolisme, que patiran una fortíssima i anunciada rebregada política i mediàtica. Al candidat Xavier Trias, per molt que es vulgui fer el “suec” i amagui les sigles de JxCat en la seva campanya a Barcelona, també li arribarà l’impacte d’aquest escàndol de corrupció protagonitzat per l’expresidenta del Parlament.
La direcció de JxCat sembla que està en mans d’uns suïcides que han decidit fer-se l’harakiri en públic. No és només la decisió de pactar amb el PSC el govern de la Diputació de Barcelona o de trencar la coalició de Govern de la Generalitat amb ERC: a qui se li acut convertir Laura Borràs en la “Joana d’Arc” de Catalunya, sabent que una investigació judicial ha posat al descobert que és una frívola delinqüent en la gestió dels diners públics? Per què els cadells del pujolisme no l’han apartada de la presidència del partit, en espera de la sentència?
Jordi Pujol va fundar CDC, Artur Mas la va matar i ara Laura Borràs l’enterrarà.
