L’entorn laportista, especialitzat en la missió impossible d’oferir una imatge idíl·lica, pròspera, equilibrada i feliç de la situació econòmica, viu hores de crispació i de batalla focalitzada contra el que ja és, sens dubte, l’enemic públic número u del Barça, el president de LaLiga, Javier Tebas, a qui no se li va acudir una millor idea que sacsejar la matinal de diumenge passat amb un tuit directament dirigit contra el cor de la maquinària mediàtica del règim: “Queden pocs dies de termini per a la inscripció de jugadors, es parla, s’escriu… molt sobre el tema, recomano la lectura d’aquest article de @Marsallorente a @mundodeportivo: LaLiga li té mania al Barça?”. Poques vegades una al·lusió tan edulcorada i suau ha provocat una reacció tan incendiària, sobretot perquè, en agitar el còctel Javer Tebas-Marçal Lorente, s’han remogut els fonaments clau del laportisme. És a dir, el seu tema favorit: atribuir els problemes del present a un passat concret, a l’herència de Josep Maria Bartomeu i, a partir d’aquí, exhibir com a única explicació i justificació el mateix avorrit catàleg sencer recurrent sobre l’origen de tots els mals del Barça.
El problema és que aquest recurs únic, desgastat per l’ús, cada dia resulta menys eficaç i útil en la defensa desesperada d’una junta que ha posat el Barça en una situació econòmica actual de paràlisi, regressió i gairebé irreversible com reflecteix i retrata l’article de Marçal Lorente, que es limita a exposar com han caigut els ingressos després de l’arribada de Laporta, com han augmentat inexplicablement les despeses fins a una xifra rècord superior als 1.000 milions d’euros, i, el pitjor, que més de 300 milions de les palanques han anat a compensar el dèficit estructural de les temporades 2021-22 i 2021-23, mentre que la resta a penes ha aconseguit per reduir un patrimoni negatiu de 451 milions forjat, també, gràcies a les irresponsables decisions i la passivitat del mateix Laporta després d’arribar al càrrec el març de 2021.
La recomanació especial de Tebas sobre la seva lectura respon al benefici personal suggerit pel títol, ¿LaLiga li té mania al Barça?, ja que el seu contingut eximeix per complet l’efecte de les contramesures de LaLiga, defensives i protectores del patrimoni i de l’empobrida riquesa del Barça, sobre l’hecatombe de la gestió laportista.
Els ressorts de l’aparell mediàtic van posar de seguida en guàrdia el guru en cap dels economistes de Laporta, Marc Ciria, a qui definitivament comença a pesar aquesta pesada i obligada càrrega d’haver de defensar, justificar i aplaudir els excessos del president, fins i tot en contra del seu propi discurs. Marc Ciria no es cansa de repetir els arguments del mateix al·legat de Lorente contra la frívola i erràtica política econòmica de Laporta. Això sí, sense la contundència, l’agressivitat i l’acidesa amb què, per magnituds econòmiques i financeres molt menys greus dels números de Bartomeu, exigia la dimissió de l’anterior junta i s’escandalitza.
Marc Ciria, per exemple, s’horroritza i s’esgargamella quan explica que les operacions de Cillessen-Neto i Pjanic-Arthur van servir en el seu dia per dissimular el desequilibri dels últims exercicis de Bartomeu, amb 24 milions de benefici en el cas del bescanvi dels porters al final de la temporada 2018-19 i de 15 milions al tancament de la 2019-20, criticant, a més, que la junta de Bartomeu estava obsessionada a augmentar els beneficis perquè, segons la seva anàlisi, les despeses salarials eren llavors un 40% superiors als dels seus rivals.
Ciria encerta en la xifra i el percentatge, però omet que dins d’aquesta nòmina hi havia Messi, amb 135 milions, i que quan Laporta el fa fora i també a Griezmann, sobre una massa salarial de 617 milions, que la despesa de la següent temporada (2021-22) en jugadors només es redueix a 518 milions, i que el pressupostat per a l’actual és de 656 milions. És a dir, superior a la de Bartomeu en el seu darrer exercici pressupostat.
Ciria tampoc posa el focus, perquè evidentment no li interessa, en el fet que si Bartomeu va arribar als 990 milions d’ingressos el 2018-19, l’última sense covid, va baixar a 855 milions després de la primera urpada de la pandèmia (2019-20) i el club va baixar a 631 milions l’any amb l’estadi, el museu i les botigues tancats (2020-21). Amb Laporta de president i la reobertura de tot el negoci, els ingressos han estat de 751 milions (2021-22) i una previsió de 855 milions per a l’actual. L’últim informe de Deloitte estima que el Barça de Laporta ha estat, efectivament, l’únic dels clubs grans d’Europa que no ha estat capaç de restablir el nivell d’ingressos prepandèmia i pot encadenar dos exercicis amb despeses de 856 milions l’any passat i de 1.065 milions, rècord mundial absolut, per a l’exercici corrent.
La recepta de Marc Ciria és xiuxiuejar en veu baixa que “ja estem trigant a reduir la despesa ordinària 300 milions, quadrar un pressupost sostenible de 650 milions i assegurar els 900 milions d’ingressos per poder reduir com més aviat millor el deute en 300 milions”.
Per descomptat, ho fa sense adjectius i sense comparar que si Bartomeu havia de compensar entre 15 i 20 milions de pèrdues amb bescanvis de jugadors, i això era un escàndol inadmissible, motiu de dimissió, i la causa que Laporta acabés tancant l’exercici 2020-21 amb 478 milions de pèrdues -una equació impossible-, com es podria qualificar el desajust de 170 milions de mitjana de les dues temporades de Laporta com a president? Per atacar Javier Tebas i Marçal Lorente, el financer de capçalera de Laporta acusa el periodista de dir mitges veritats. “I dir mitges veritats és mentir”, afirma.
En la seva desesperació, però, ell sí que falta completament a la veritat quan diu que si Tebas no va denunciar en el seu dia els comptes de Bartomeu va ser “perquè ja havia arribat i acceptat un acord amb CVC”. La realitat és que Josep Maria Bartomeu va marxar a finals d’octubre del 2020, deixant signat un document de suport a la Superlliga, pendent de ratificació per l’assemblea de socis del Barça, i que el possible acord amb CVC no sorgeix fins a l’estiu de 2021. És a dir, fins cinc o sis mesos després de la seva marxa. En cap cas Bartomeu va poder tenir notícia d’aquest projecte de Javier Tebas que, per contra, sí que planteja Joan Laporta, amb Jaume Roures com a testimoni, per solucionar la continuïtat de Messi. El president Laporta, per cert, va acceptar al principi entrar en aquesta fórmula financera i després es va desdir per ordre de Florentino.
Marc Ciria també menteix quan afirma que s’està investigant als tribunals l’intercanvi de jugadors Arthur-Pjanic per la justícia italiana, ja que fa més d’un any que la fiscalia d’aquell país va determinar la correcció de l’operació, que ha quedat fora de les irregularitats comptables que han acabat amb un càstig exemplar per a la Juventus de quinze punts de sanció.
El de Marc Ciria, indubtablement, és un relat que, a més d’esbiaixat, parcial i manipulador, amb prou feines se sosté, com ell mateix admet, en les regulars aparicions per comentar l’actualitat econòmica, inclòs aquest entusiasta aplaudiment a la provisió i devaluació de jugadors aplicada als comptes de l’exercici 2020-21, de gairebé 300 milions sobre la base que és responsabilitat de la junta tenir els seus actius a valor real i proveir responsablement litigis que es puguin perdre.
La millor prova d’aquesta absurda reflexió és que el mateix Laporta ha hagut de reaccionar amb palanques per 870 milions per corregir aquesta barbàrie financera de la qual ara pràcticament és impossible sortir. Tan absurd com seria posar al balanç el valor real de mercat de Gavi, Pedri, Araujo, Bale, Nico, Ansu Fati o Abde per la senzilla raó que es tancarien les portes a qualsevol plusvàlua i el club s’arruïnaria sense remissió.
Si la gestió de Laporta ja semblava perillosa, els cors dels seus gurus econòmics provoquen encara més pànic. És com si aquest tàndem sí que tingués, de debò, mania al Barça.
