L’excepció sabadellenca

Fa uns deu anys, el periodista Plàcid García-Planas resumia en una frase la personalitat dels sabadellencs: “som rars”, va afirmar. M’imagino que feia referència al seu conjunt, a la política, als moviments veïnals, a la relació entre els seus ciutadans. Em temo molt que continua sent així, perquè aquesta “raresa” ve determinada, i molt, pels representants polítics d’una de les ciutats més importants de Catalunya.

Pels meus lectors més joves, cal recordar que, amb l’adveniment de la democràcia, Sabadell va tenir un dels alcaldes més estimats i més emblemàtics, Antoni Farrés, del PSUC. La seva silueta domina un dels punts més alts del Parc Catalunya, un dels seus èxits més rellevants. Si bé és veritat que estava gairebé tot per fer en una ciutat on les mancances en infraestructures, especialment als barris, eren escandaloses, Toni Farrés va saber fer confluir sensibilitats diferents, en un esforç per recuperar aquell sabadellenquisme de principis de segle XX. Com a bon exponent de l’esquerra, va pactar a la primera legislatura amb el PSC local, apartant-lo després que arribessin successives majories absolutes.

La seva retirada, fruit d’una frustració personal en què va confessar la seva desubicació, va suposar l’arribada de Manuel Bustos. El seu recorregut polític finalitza a la presó. Bustos i el seu PSC van pactar des del primer moment amb la dreta nacionalista catalana. Potser és una de les anomalies polítiques més rellevants, però també més ocultades. Mentre els socialistes s’unien a l’esquerra d’ICV a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, el PSC de Sabadell i Manuel Bustos sempre van preferir escorar-se a la dreta, amb interessos gens clars.

El cas Mercuri, o cosa que és el mateix, la imputació de membres del PSC local, empresaris, exregidors i funcionaris el 2012, en un flagrant assumpte de corrupció, va suposar també la caiguda en desgràcia de Manuel Bustos, i va enfonsar el PSC de Sabadell a les eleccions de 2015, passant de 13 a 5 regidors. Tot i que el PSC, en aquell moment dirigit per Miquel Iceta, estava al corrent de les activitats de Manuel Bustos, mai no va fer res.

Aquesta conjuntura sorgida de les urnes el 2015 va aconseguir conformar una majoria alternativa de quatre partits que podia propiciar un canvi d’actituds, una neteja que obrís finestres i netegés la brutícia acumulada. No va ser així. Els egos, una altra de les característiques sabadellenques, van destrossar qualsevol indici de regeneració democràtica i els ciutadans van tornar a confiar en el PSC, més ben dit, en Marta Farrés, una militant que va mostrar els seus suports a Manuel Bustos en tot moment, però especialment quan membres de la policia van accedir a l’ajuntament a la recerca de documents comprometedors després de dos anys d’escoltes telefòniques. Marta Farrés va saber aprofitar-se bé del seu cognom confonent part de l’electorat, creient que era familiar de Toni Farrés. Mai va denunciar públicament les pràctiques de Manuel Bustos i no es va posicionar quan es va haver de ratificar el seu ingrés a la presó en una sessió del ple de l’ajuntament, una abstenció en què va tenir l’oportunitat de girar full i que, clarament, va desaprofitar.

Marta Farrés va accedir a l’alcaldia el 2019 amb els vots de Junts i una regidora de Podem, expulsada del partit el juliol del 2021: Marta Morell. Cal ressaltar que la contrapartida per aconseguir la tranquil·litat en el càrrec va ser, i encara ho són, la creació de dos comissionats per a Junts, amb sous propers als 60.000 euros anuals, així com la tinença d’alcaldessa per a Morell i un càrrec per a la seva parella a la Diputació, també amb aquestes nòmines desorbitades. Quatre regidors indispensables que participen d’aquesta propaganda que s’ha instal·lat des de fa gairebé quatre anys a Sabadell, però de dubtosa efectivitat real. I aquí rau el perill d’un enquistament polític que recorda molt el bustisme. De fet, analistes locals ja l’anomenen neobustisme, una compra de voluntats i un silenci d’entitats i particulars on la discrepància ha estat aniquilada. Una prova evident d’aquest estil és el nomenament d’un destacat regidor de l’època més dura de Manuel Bustos, Ramón Burgués, al capdavant de la Fundació Obra Social SMATSA, l’empresa adjudicatària del servei de neteges de Sabadell, amb l’objectiu de “recolzar iniciatives a l’àmbit social, cultural-educatiu i esportiu de les entitats de la ciutat de Sabadell”. L’oposició ja ho percep com un altre espai de desviament de diners a “entitats amigues”.

Però n’hi ha més. Fa tan sols uns dies, Marta Farrés va fer un pas més cap a la pressió i l’eliminació de qualsevol dissidència, portant davant els tribunals la portaveu de la Crida (la CUP local), Nani Valero, per demanar en una tertúlia a Ràdio Sabadell explicacions i responsabilitats a Farrés per la mort d’un treballador de la companyia d’aigües (CASSA) l’estiu passat a Tolrà, Lleida. A la denúncia presentada per “danys a l’honor”, ​​la formació sabadellenca ha declarat que no es presentarà. Molt al contrari, continuaran demanant explicacions perquè se sàpiga la veritat del que va passar, criticant “la judicialització” de la política dels socialistes.

A tot això, cal afegir que, gran part de les entitats i associacions de veïns, han estat okupades per membres del PSC local, en un clar intent de dominar-ho tot i de fer callar les possibles divergències. Tot lligat i ben lligat. Una manca de control de l’activitat municipal que es basa, també, en les dificultats que té l’oposició per accedir a determinats documents. En definitiva, la instal·lació de mecanismes d'”inspecció” per trobar aquells i aquelles que s’atreveixen a sortir del discurs marcat per l’alcaldessa.

“A Sabadell hi ha por”, afirmen alguns membres d’entitats. Altres s’inclinen més cap a un menfotisme en vista de la manca d’alternatives o pel temor a quedar-se sols davant del perill o directament sense subvencions. La ciutat sembla tornar a instal·lar-se el fantasma dels aduladors i dels pilotes que aplaudeixen un discurs oficial, imposat, encara que la realitat sigui una altra. Mentrestant, els barris observen atònits com Marta Farrés recolza un projecte faraònic en forma de piscina d’onades (SurfCity), que no aportarà cap benefici a la ciutat i sí que pot perjudicar i molt un espai sempre delicat com és el Riu Ripoll.

La solució per a molts és l’abstenció a les pròximes eleccions municipals. Per a altres és desemmascarar una política que no para de fer-se fotos i penjar vídeos a xarxes socials i que ha abraçat el populisme de Manuel Bustos.

(Visited 909 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari