Les nacions poden tenir una, dues o fins i tot diverses capitals que assumeixin les diverses funcions que tot Estat modern requereix. Per exemple, França concentra a París una gran part de la seva activitat política, econòmica i cultural. En canvi, a Itàlia, Roma acull la seu del poder polític i Milà del poder econòmic. D’altra banda, els Estats Units, un país altament federalitzat compta amb una capital política (Washington DC) que amb una mida mitjana ha de conviure amb grans mega urbs (Nova York, Chicago, Los Angeles, San Francisco entre d’altres) amb què comparteix la activitat cultural, financera i política. Tradicionalment Espanya estava molt més a prop del model italià que del francès. Durant molts anys Madrid era la ciutat administrativa des d’on una gran població de funcionaris gestionava tot el país. Barcelona era la seu de l’activitat industrial, comercial alhora que tenia un multiculturalisme cosmopolita que era l’admiració (no sempre manifestada) de tota la resta d’Espanya. Aquesta bipolaritat, va generar una competència i una confiança que es complementaven i tot i representar models socials bàsicament diferents, van ser fructífers durant dècades.
Aquesta bicapitalitat s’està esvaint a marxes forçades i lamentablement pot periclitar properament. La regió de Madrid ha superat econòmicament Catalunya des de fa temps i Madrid no amaga que persegueix consolidar-se com a centre de la política, l’economia i la cultura. Les dades disponibles indiquen que l’any 1955 l’economia de Catalunya superava un 22,2% la de Madrid. Tot i això, amb l’adveniment de la democràcia i l’estat de les autonomies, l’economia de Madrid s’ha multiplicat en termes reals per 3,2, la de Catalunya per 2,6. Dit altrament: Catalunya va avui a la cua de Madrid, que és el motor d’Espanya.
Els motius d’aquesta reculada de Catalunya han de ser certament diversos i complexos. Però sembla evident que un element no menor ha estat tots els recursos adreçats al procés independentista que, a més, avui sabem que ha espantat inversions i ha fet sortir empreses i capitals tradicionalment assentats a Catalunya. No deixa de ser una paradoxa que la descentralització inherent al desenvolupament de l’estat de les autonomies ha afavorit més Madrid que Catalunya. Catalunya no ha estat capaç d’aprofitar aquest augment del sector públic per mantenir-se com a motor d’Espanya.
A més a més, la política econòmica catalana és més contradictòria que la de Madrid. Per exemple, el govern de Catalunya no només no ha prioritzat el creixement de Barcelona, sinó que sovint s’ha esforçat a limitar-lo, possiblement pel fet que els polítics i partits catalanistes i sobretot els independentistes, sempre han considerat que “una gran Barcelona” és un problema polític perquè trencava completament el seu model territorial. La paralització de l’ampliació de l’Aeroport del Prat és l’exemple més recent d’aquesta política de limitar el creixement de Barcelona per part dels governs catalans. De fet, l’independentisme tem les poderoses i grans ciutats com Barcelona per molts motius: i) concentren migrants de tots els països i amb ells les seves cultures; ii) el cosmopolitisme es converteix en un valor tant local, com a nacional i internacional; iii) els plantejaments nacionalistes i independentistes propis del món rural tenen difícil cabuda. Avui, Madrid està generant millors condicions per atraure capital i recursos humans i ha esdevingut una ciutat oberta, global i amb baixa fiscalitat en comparació amb Catalunya.
És desesperant que els partits i governants independentistes ni es donen per assabentats, ni són capaços de reaccionar per posar remei a aquest disbarat. Per evitar-ho, només s’entreveu una solució que garanteixi la llibertat i la justícia de totes les regions i territoris: el federalisme. Si no comencem aviat a construir un model federal espanyol, utilitzant l’experiència acumulada de les autonomies i amb la perspectiva que més aviat que tard la Unió Europea esdevingui federal, Catalunya es pot convertir en una molèstia simple i grisa per a Espanya i Europa. No ens enganyem: gairebé tot dependrà de la política que es desenvolupi a Catalunya.
