«Necessitem una reforma profunda de la justícia espanyola»

Entrevista a Xavier Muñoz i Puiggròs

Advocat de la Generalitat de Catalunya i escriptor. Va ser director general de Justícia durant el govern tripartit de Pasqual Maragall. Ha publicat Alice, la història social i familiar d’una peculiar doctora humanista al Cambridge de principis del segle XX. Ara, surt a les llibreries La seducció del canvi.

 

La seducció (del canvi) com a motor del món, segons diu el sociòleg francès Gilles Lipovetsky?

El canvi que va encapçalar Pasqual Maragall a la Generalitat va ser per mi important, després de 23 anys de govern monocolor, patrimonialista de la catalanitat i de dretes, com va ser el de Pujol. El moviment entorn de Pasqual Maragall va suposar un canvi. Es va demostrar que el catalanisme no és patrimoni de la dreta convergent, sinó de tots. Que també hi ha una opció catalanista d’esquerres, que és tan catalanista com l’anterior, o més. El catalanisme sempre està lligat a les polítiques socials, perquè és la manera de pensar del poble de Catalunya. El canvi és, en fi, el moviment que Maragall lidera, i que a mi em sedueix perquè em trobo identificat amb aquesta alternativa de govern que, més enllà, representa una fórmula nova del catalanisme.

El Pacte del Tinell va ser, diguem-ne, la incubadora del tripartit, com s’entén i s’explica en el seu llibre?

El llibre no pretén ser un treball acadèmic de tot un moment històric com va ho va ser aquell. És una mica més una memòria personal. Però sí que cal dir que el Pacte de Tinell representa un acord important de les esquerres d’aquest país per fer un govern diferent del que havien significat els 23 anys de Convergència, que s’havien distingit bàsicament per una política molt personalista de Jordi Pujol. I, sobretot, per una política d’improvisació, del “peix al cove”, que es deia. Precisament el que van fer els partits progressistes d’Iniciativa, Esquerra Republicana i el Partit dels Socialistes-Ciutadans pel Canvi era un programa seriós, d’objectius clars. Això és una cosa important, que es distingeix del que hi havia hagut fins aleshores. Planteja qüestions noves en tots els àmbits: sanitat, educació, investigació, tecnologies, infraestructures… Una política, en fi, més social. Tot això ho recull el Pacte de Tinell, de manera sistemàtica, amb la voluntat d’anar fent camí. És un programa molt profund, i molt detallat.

A què es pot atribuir doncs la clara demonització que s’ha fet del tripartit?

Aquí ens hem de fixar en la manera particular que alguns mitjans de comunicació tenen d’explicar una determinada situació. Moltes vegades, es demonitzen noves realitats polítiques, sobretot si no són de l’establishment; aleshores són destrossades… Alguns mitjans de comunicació, que estan en mans d’una dreta més conservadora, poden arribar a fer controvèrsia d’algunes polítiques, sense que realment existeixi al darrere res d’objectiu. Sense comparar el tripartit de Pasqual Maragall amb el govern d’Ada Colau, tinc la sensació que en tots dos casos passa una mica el mateix. Quan es demonitzen les coses, la gent en parla com d’una cosa negativa sense conèixer moltes vegades de què es parla. És cert que Convergència, que tenia tot l’establishment al seu costat, polític, econòmic, periodístic…, no podia suportar que algú trenqués amb aquella patrimonialització del catalanisme i el govern de la Generalitat, i va fer un atac duríssim. També és cert que la política del tripartit, sense experiència en aquest tipus de govern, potser també va crear problemes que podien ser atractius per a una crítica fàcil i superficial.

I ara, els fets semblen obstinar-se a posar de manifest que, d’alguna manera, trencat el front nacionalista català, la política torna a aquell tripartit.

No m’agrada la paraula nacionalista. La utilitza molt el PP, però no hi ha ningú més nacionalista que ells. Jo sempre he parlat de catalanisme, que no és patrimoni de ningú, sinó de tots els que vivim en aquest país i tenim un respecte per la cultura i per la nostra idiosincràsia política i històrica. I, sobretot, que pensem en un futur de millora de la situació dels ciutadans. Hi ha una opinió de Suso del Toro sobre el tripartit que m’agrada molt i que ve a dir que tan nacionalistes són els uns com els altres, a diferència d’allò que és nacional, que és una mica de tots. El meu llibre no parla del procés, però la veritat és que, una vegada fracassat, s’ha de pensar en noves formes, en la manera com solucionar el problema històric de Catalunya, que existeix. Catalunya és un país de pacte i ha de pactar gent que pensa diferent en coses i molt igual en d’altres. I, certament, els antics membres del tripartit pensen molt igual en qüestions de societat, cultura… Curiosament, aquest llibre, que està pensat en clau històrica, resulta que, al final, torna a estar d’actualitat.

Ara que s’ha publicat fa poc La burguesía catalana, de Manel Pérez, potser seria oportú preguntar-se com va ser la relació dels diners amb el tripartit?

No és una cosa amb la qual estigués familiaritzat, però sí que puc dir que, des de la meva petita escala, sí que vaig poder veure que existia, per exemple, la pràctica dels regals, més enllà del 3%, que és una cosa pública i ben coneguda. De tota manera, no hi va haver cap mena de denúncia per corrupció o malversació durant el tripartit. El que sí que és interessant és la fórmula que Pasqual Maragall havia ideat quan va ser alcalde de Barcelona, que, bàsicament, va consistir a fer acords amb el sector privat, que van donar molts bons resultats. El sector privat és important en el desenvolupament de l’economia del país, però ha de fer-ho sempre sota el control i la millor sintonia amb el sector públic.

A vista d’ocell, pot sorprendre l’anomenada “judicialització” de la política catalana? On caldria buscar l’origen i la metamorfosi del fenomen?

El problema no són els advocats. Són els jutges. Porto a la Generalitat gairebé 40 anys, i puc dir que al principi dels principis, ja als anys 70, tenia la sensació que els jutges, encara marcats pel franquisme, podien ser un problema per al desenvolupament de la recentment estrenada democràcia. Pot ser que en la preponderància dels tribunals sobre les vies polítiques en la política hi tingui a veure el procés, però també ajuda a entendre-ho la idiosincràsia de la justícia espanyola, que és conservadora i endogàmica. En aquest sentit, crec que anem per mal camí. No em correspon a mi dir-ho, però sembla evident que necessitem una reforma profunda de la justícia espanyola. La justícia està polititzada i això és negatiu, al meu entendre, per a una serena garantia judicial. Alguns jutges i tribunals s’han convertit substituts del Parlament, que és el màxim òrgan democràtic representatiu del poble. Crec que és molt dolent el que han fet els partits, molt particularment els de dretes, portant qualsevol resultat parlamentari que no els agrada als tribunals de justícia, per intentar solucionar per la via judicial el que no s’havia fet per la via política.

No sembla arriscat afirmar, per tant, que la mare de totes les batalles jurídiques, que subverteixen o substitueixen el joc polític, més que en el procés, cal buscar-la en el poder judicial…

Cosa que acaba sent un perjudici per a tots. Crec que el gran dèficit de la democràcia espanyola està precisament en el poder judicial. Els poders legislatiu i executiu són positius i, en canvi, el judicial no. I això no només ho dic jo, sinó també òrgans de la mateixa Unió Europea i, a escala internacional, qui valora la qualitat de les democràcies. Una conseqüència d’això és que Espanya, que sempre havia estat en el rànquing superior, ha deixat d’estar-ho, precisament perquè s’ha comprovat que la justícia no funciona com hauria de ferho. Aquí tenim l’exemple de la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Les il·legalitats que hagi pogut cometre el procés no són, finalment, gairebé res si es comparen amb l’actitud del PP, que vol conservar el seu poder a través dels jutges, que són els mateixos que ells van nomenar en el seu moment.

En definitiva, aquella seducció del canvi, que en el seu moment es va viure amb el tripartit, torna, com el carter deJames M. Cain, a trucar dos cops……

La veritat és que el llibre el vaig escriure des d’una perspectiva històrica, i ara m’adono que no és tan històric. Però, sobretot, m’agradaria cridar l’atenció sobre el fet que està escrit per un no professional de la política. De vegades, lamento que la política estigui massa en mans d’uns partits polítics minoritaris, no representatius del tot de la realitat social. Però el gran mèrit del tripartit va ser que Catalunya no sigui d’un, sinó de tots.

(Visited 200 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari