Paris Match 1961: algunes notícies i imatges

Aquestes primeres setmanes de l’hivern, remenant papers, dibuixos i revistes antigues (una afició com una altra qualsevol, sovint més interessant que uns viatges sense cap ni peus), he trobat una col·lecció de números de Paris Match datats a l’hivern del 1961.

La revista Paris Match va ser, durant els anys 60 del segle passat, una de les revistes franceses més divulgades entre les classes mitjanes del sud d’Europa. Va arribar a tenir una difusió de més d’1.800.000 exemplars, si bé actualment aquesta xifra s’ha reduït considerablement. El gran pes que tenien els seus reportatges fotogràfics, en un moment que la televisió encara no era la gran germana de les llars, unit a la recerca del costat humà de les notícies, va propiciar el seu èxit.

A vegades ha estat equiparada a la premsa del cor, però la qualitat dels seus reportatges i, sobretot, dels seus col·laboradors, entre els quals destacava Raymond Cartier, la separava clarament de les revistes roses franceses. Paris Match no era l’Hola francesa. Durant aquell hivern del 1961, Cartier, un dels periodistes més ben documentats a la França del segle XX, publicà a Paris Match algun article que, malgrat el temps transcorregut, conserva força actualitat. El 1961 va ser l’any de l’assassinat polític de Lumumba al Congo belga (avui República del Zaire) i un dels últims anys d’Adenauer com a canceller de la República Federal d’Alemanya.

A propòsit d’un tractat comercial signat, a finals del mes de desembre del 1960, entre Bonn i Moscou, Cartier es preguntava si Alemanya podria arribar a trair l’Occident; més que el tractat signat, que essencialment no canviava res, preocupava un canvi d’actitud de l’URSS envers Alemanya, “l’apropament, o potser l’aliança, entre Rússia i Alemanya”. Es feia ressò d’algunes veus oficials que deien que el que la nació russa podia oferir a Alemanya era més del que podia oferir-li Europa. L’article acabava recollint unes declaracions tranquil·litzadores d’Adenauer: “Nosaltres prosseguirem amb una política de fermesa, en cooperació molt estreta amb els nostres aliats, per tal de convèncer l’URSS que no podrà complir els objectius que persegueix. Importa, sobretot, que no es faci cap il·lusió sobre la possibilitat de desunir el món lliure i, en particular, de separar la República Federal de l’Occident”.

Pel que fa a la mort de Patrice Lumumba, primer president del Congo independent, avui sembla contrastat que, després que l’ONU es negués a donar-li protecció, va ser torturat i executat, el 17 de gener del 1961, a la província de Katanga, que s’havia declarat independent del Congo. L’execució va tenir lloc en presència d’agents belgues i nord-americans; algunes fonts parlen també que es trobava present el president Tshombe.

En un telegrama del 26 d’agost del 1960, Allen Dules, director de la CIA, havia avisat els seus agents que eliminar Lumumba era un objectiu prioritari. “El Congo està ple de sang –escriví Cartier–, l’afer congolès s’està convertint en una d’aquelles guerres d’alliberament nacional que Khrusxov acaba de declarar justes, necessàries i compatibles amb la coexistència pacífica. La coincidència d’aquesta declaració i l’empitjorament de la situació al Congo no pot ser obra de l’atzar”. El lector dirà si aquestes notícies tenen o no un reflex en les que publiquen avui els diaris. Al costat de notícies que tenen molt escàs recorregut (la mort en un accident, per exemple, o un triomf esportiu), n’hi ha d’altres (la problemàtica construcció europea, l’eliminació dels dissidents polítics, per exemple) que semblen perseguir, colpejar i interpel·lar successives generacions de lectors, sense que aquests puguin fer altra cosa que intentar conviure-hi.

Sort en tenim que revistes com Paris Match acompanyaven aquestes dramàtiques notícies del 1961 amb imatges captades aquell mateix hivern que ens alegraven la vista: així, van poder fruir de molt boniques instantànies de les artistes Geraldine Chaplin (16 anys), Brigitte Bardot (26 anys) i Romy Schneider (22 anys), entre d’altres, i també de la bellíssima Farah Diva (22 anys). També havia complert 22 anys el gener del 1961 un possible successor de Franco, l’infant Joan Carles, que apareix en una fotografia a dues planes fent un petó a la mà de madame Franco. La foto anava acompanyada d’aquest titular: “Successió a Espanya?” Però aquesta fou una altra història que no alegra gaire la vista.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.