La premsa laportista ha produït un subgènere interessant i estretament lligat amb l’entrenador blaugrana, Xavi Hernández, que compta amb un lobby mediàtic fanatitzat i també amb una destacada, tot i que de moment silenciosa, divisió de periodistes i companys de viatge de Joan Laporta. Aquests, com el mateix president, es van conformar en aquell moment amb l’única opció possible i a l’abast per substituir Koeman, encara que ni els entusiasma ni el consideren el tècnic ideal.
Alguns informadors propers al president han arribat a escriure que Laporta sap que l’acabarà fent fora perquè no li agrada ni li convenç pràcticament res de la seva manera de treballar i de dirigir els partits. L’aguanta perquè tampoc es queixa quan fitxen tres extrems drets i cap lateral esquerre o centrals amb prou futur ni recorregut. Tampoc Xavi, pels resultats, està en condicions d’exigir massa, menys encara havent admès que aquest any té un “plantilló”.
D’altra banda, els partidaris de Xavi, recalcitrants, començaven a desesperar-se després de dues eliminacions a la Champions i zero títols fins que, diumenge passat, es van desfermar amb el triomf sobre el Reial Madrid a la Supercopa d’Espanya. L’exagerada i infantil reacció que hi ha hagut es pot condensar en aquest text d’un dels seus militants més entregats: “El Barça que va arrasar el Madrid va ser el Barça de Xavi. Ni va canviar l’estil, ni va trair el model, ni va enterrar el tiki-taka, ni va aparcar l’ADN. Tot això no depèn del canvi de dibuix. I el Barça de Riad va ser un fidel reflex de què vol Xavi, de les famoses 4P que repeteix sempre des que és entrenador. Pressió, Possessió, Posició i Precisió. Que de vegades no surti no el converteix en resultadista, però la seva filosofia no ha variat res. I a la final de la Supercopa el Barça va pressionar, va tenir la possessió, va dominar el joc de posició i va ser precís. El pla de Xavi va sortir a la perfecció. El model, una vegada més, en surt reforçat. Encara que alguns no ho vulguin veure”.
Missatges amb indirectes i retrets que els uns i els altres farien bé d’aparcar fins a final de temporada, ja que, per exemple, es podria escriure tot el contrari del mateix equip de Xavi pel seu balanç de joc a l’últim partit de Lliga al Metropolitano o la semifinal de la Supercopa davant el Betis, on no hi va haver pressió, possessió, posició ni precisió, igual que en tants partits mediocres d’un equip que encara no ha aixecat la veu a Europa perquè li falta recuperar l’esglaó competitiu que va perdre després de fer fora Messi.
Afirmar que el Barça de diumenge sí que és el de Xavi i obviar la resta de les seves moltes cares, algunes amargues, acaba provocant aquest tipus de radicalització entre els opinadors i gent influent de tots dos bàndols. El més assenyat seria aplicar una actitud més prudent, contemplativa i professional, amb menys prejudicis i una visió més a llarg termini que no dispari, en funció del resultat, ni crítiques fora de lloc ni afalacs encegadors. Els balanços, en futbol, no es poden fer seriosament fins a final de temporada. Ni això n’han après molts d’ells encara.