Els darrers cinc anys els peruans han vist passar sis presidents pel Palau de Govern: Kuczynski, Vizcarra, Merino, Sagasti, Castillo i l’actualment en funcions Dina Boluarte. L’últim que va completar el seu mandat va ser Ollanta Humala, entre 2011 i 2016, com prèviament Alan García (2006-2011, i abans 1985-1990), Alejandro Toledo (2001-2006) i, per descomptat, Alberto Fujimori (1990-2000), amb autocop inclòs i avui dia encara a presó, condemnat per crims de lesa humanitat, suborn i desfalc, entre d’altres.
També Toledo va ser acusat de pràctiques corruptes i ara resideix als Estats Units, on ha esquivat les ordres d’extradició al Perú. Amb tals antecedents, les darreres presidències han estat marcades per denúncies de corrupció i per l’enfrontament entre els poders executiu i legislatiu, on generalment s’ha imposat aquest, portant el país a un estat de crisi permanent.
Entre els últims episodis, el més sonat es va viure el passat 7 de desembre quan el darrer cap de l’executiu elegit a les urnes, Pedro Castillo, va fer una declaració institucional en què expressava “la decisió d’establir un Govern d’excepció”, amb mesures com “dissoldre temporalment el Congrés de la República, instaurar un govern d’emergència excepcional” i “convocar en el termini més breu a eleccions per a un nou Congrés amb facultats constituents per elaborar una nova Constitució en un termini no superior a nou mesos”.
I és aquí on òbviament es va produir el xoc amb el Parlament, ja que els seus 130 membres no van permetre que el president els passés per davant, i abans que els fes fora van moure fitxa per destituir-lo i dur-lo a presó.
Però va ser la declaració prèvia de Castillo realment un autocop, com molts es van apressar a qualificar? Amb els estira-i-arronses amb el Congrés durant el seu curt mandat, més aviat es podria llegir en termes de defensar el seu lloc abans que el despatxessin. El mateix dia 7, la cambra havia de votar el tercer procés de vacança presidencial i decidir si declarava la iincapacitat moral” de Castillo per seguir al càrrec.
L’exministre de Justícia, Gustavo Adrianzén, assenyalava que el president “va saber que al Congrés ja tenien 87 vots per vacar-lo i va creure erròniament que la població, les Forces Armades i la Policia Nacional li donarien suport i no va ser així”.
Però no tothom pensa que els vots estiguessin garantits. Per exemple, Pepe Quispe, líder social originari de Villa el Salvador, districte de Lima, a qui conec de fa anys, em deia: “Castillo va cometre un error, i en això hi ha coincidències des de l’anàlisi col·lectiva. Hauria d’haver esperat que el Congrés fes la seva votació, que es deia no arribaria a la majoria desitjada”. Segons Quispe, va actuar “mal assessorat” i es va trobar “al davant tota la dreta en el paper més dur possible. L’han volgut vacar des d’abans d’assumir el poder, sumat a això el fort racisme expressat per l’alta classe política limenya”.
Els 16 mesos de mandat de Castillo, el Parlament va fer enrere bona part de les seves propostes legislatives, i en menys de nou mesos ja havia enfrontat dues mocions de censura, o processos de vacança, impulsats per l’ala més conservadora. A això s’hauria afegit la inexperiència política del dirigent, que en les disputes amb el Congrés, però també amb el seu partit i els sectors que li van donar suport, va canviar cinc vegades de govern, nomenant 80 ministres.
El mestre rural d’origen indígena que va arribar a liderar la nació enfronta ara 18 mesos de presó preventiva ⸺més que el seu temps com a president⸺, i milers de peruans, tips de la seva classe política, han sortit als carrers. Les protestes s’han estès de nord a sud i d’est a oest, de La Libertad a Arequipa, i de Lima a Ucayali, passant per Ayacucho i Cusco. En una primera onada, fins el 25 de desembre, hi va haver prop de 30 morts i centenars de ferits.
Amb l’inici d’any, les manifestacions i els talls de carreteres s’han reprès i el país viu un dels moments de major incertesa de la seva història recent. Massimiliano Piccolo, cooperant italià al Perú per anys, observa “un país dividit en dues faccions oposades que difícilment trobaran un acord”. El que sembla clar, si mirem les enquestes, és que una majoria vol la dissolució del Congrés i que es torni a votar al més aviat possible. En les mans dels que ara porten les regnes està avenir-s’hi o continuar ordenant la repressió als carrers. Si ens permeten una última consideració, parafrasejant Vargas Llosa: “Senyors, deixin de fotre el Perú”.
