Laporta ja ha perdut del tot el control financer del Barça

Demanda a Laliga reclamant el mateix tracte que els clubs de CVC, 15% per a fitxatges, tenint presentada una altra contra aquest mateix acord i impugnats els nous paràmetres sobre el 'fair play'

Joan Laporta

En matèria econòmica i financera, els camins del Barça de Joan Laporta són, certament, inescrutables. Més enllà de l’audàcia, la temeritat i el sentit de la irresponsabilitat que va empènyer Laporta en el seu moment a deslligar la febre de les palanques i acumular en uns mesos uns 870 milions d’euros de beneficis, la sorprenent decisió d’intentar alliberar 90 milions per fitxar amb caràcter urgent -si no aquest hivern, aquest estiu- causa tanta perplexitat i sorpresa com el mateix plantejament per a aconseguir-ho mitjançant una demanda civil contra LaLiga interposada per la junta la setmana passada.

Laporta, a través d’aquest cos legal que atemoreix propis i estranys amb les seves excentricitats, es creu capaç d’alliberar 90 milions de fair play amb el pedestre argument que els 38 clubs que van acceptar participar a la Lliga Impuls en el seu dia -o sigui, beneficiar-se de l’acord amb CVC- se’ls ha permès destinar el 15% d’aquest ingrés a despesa salarial directa.

Ho ha fet, en efecte, presentant una demanda al Jutjat Mercantil número 7 de Barcelona. Segons sembla, en solitari, sense arrossegar la resta dels altres tres clubs que, com el Barça, van declinar recolzar el projecte de Javier Tebas (Reial Madrid, Athletic Club i Eivissa), promogut com una mena d’operació rescat i de dinamització del futbol després de l’impacte patit per l’any i mig de competició que es va haver de disputar amb els estadis tancats per la pandèmia.

Els detalls d’aquesta reclamació, això no obstant, són confusos. D’una banda, la directiva de Laporta argüeix que en la situació actual no pot competir amb les mateixes regles que la resta de clubs pel que fa a les condicions del fair play financer, “ja que no pot ampliar el límit salarial de la seva plantilla en aquest percentatge i desconeix respecte a quin pressupost o partida d’ingressos podria fer-ho, si es donés el cas”. De l’altra, el vicepresident Rafael Yuste sosté que és “un tema de competència per tenir més fair play“. “Si tinguéssim el 15% dels 600 milions de Goldman Sachs, tindríem 90 milions per poder fitxar. És així. Entenem que hem de lluitar pels drets de competència al club en l’àmbit del marge salarial que tenen la resta dels equips i nosaltres no. Volem tenir fair play per tenir fins i tot una plantilla millor”, ha dit.

L’al·lusió a aquests 600 milions, d’entrada, està desfasada, ja que fa referència al crèdit operatiu acordat amb Goldman Sachs per fer front als deutes a curt termini d’un club que va deixar d’ingressar 300 milions a causa de la covid. No només aquest finançament s’havia de dedicar íntegrament com a salvavides -pagar salaris, deutes financers angoixants i despeses d’estructura- i no per fitxar, sinó que, a més, 125 milions d’aquest crèdit acaben de ser amortitzats perquè Laporta necessitava recuperar el 15% dels drets de televisió de la Lliga del 90% donat en garantia a Goldman Sachs per poder tancar l’operació amb Sixth Street. Sobre aquest préstec, per cert, ha acabat el termini de cadència i cal iniciar aquesta temporada la devolució regular.

Pot ser que Rafael Yuste no s’assabenti molt bé de què va tot això? És possible, ja que per analogia el més semblant a la Lliga Impuls per al Barça és el botí obtingut per les palanques (drets de TV i actius diversos) de 870 milions. El 15% serien 150 milions, si la demanda fos per aquest camí.

El que Rafael Yuste no explica ni recorda, fruit d’aquesta amnèsia col·lectiva i severa que afecta generalitzadament el laportisme, és que els problemes del fair play financer se’ls va generar la mateixa junta quan, al tancament de l’exercici 2020-21, es va treure de la màniga 300 milions de pèrdues en deterioraments i provisions que mai ningú no va entendre. També ha oblidat que entre l’efecte covid i aquesta decisió frívola i perillosa de cosmètica comptable, Laporta va deixar el club en 451 milions de fons propis negatius.

Una situació inversemblant si es compara amb l’oferta posada sobre la taula en el seu dia per Javier Tebas, quan li garantia retenir Messi firmant amb CVC. No era una trampa, sinó un escenari realista abans que Laporta optés per fer cas a Florentino, no renovar Messi quan encara no havia quedat lliure i s’hagués decantat per inflar artificialment uns resultats que, això és el més còmic i greu, no podien ser imputats a la junta anterior, sinó a l’actual. Quan Laporta es va adonar, un any més tard, de la magnitud de la tragèdia és quan es va llançar als braços de les palanques i l’assessorament dels experts financers de Florentino Pérez.

La desventura afegida, a la qual Yuste tampoc fa referència, sobrevé quan la junta s’ha vist obligada utilitzar més de 300 milions de les vendes en palanques per tapar les pèrdues ordinàries d’una gestió del tot incompetent i 451 milions per intentar compensar el saldo patrimonial negatiu.

Així i tot, 870 milions després, van haver d’avalar Laporta i Alemany un crèdit personal -i il·legal, cal afegir- per inscriure Koundé. Ara, a més, es topa amb què, per culpa del dèficit pressupostari derivat de l’eliminació a la Champions, ni tan sols es poden validar les renovacions d’Araujo i Gavi.

Hi pot haver un panorama més descoratjador? Malauradament sí, sobretot en cas que la demanda de Laporta prosperi d’alguna manera i, per equivalència, se li permeti, com els fons dels clubs de la Lliga Impuls, destinar a comprar més jugadors aquest 15% d’algun dels conceptes, sigui el crèdit de Goldman o de les palanques. Lògicament, en aquest escenari, se li aplicarien al Barça de Laporta el mateix criteri i les mateixes obligacions contemplades, com són invertir el 70% dels fons rebuts en infraestructures i un altre 15% a eixugar deute financer.

La pregunta següent és: Per què Laporta prefereix que d’aquests ingressos només el 15% serveixin per ampliar o millorar la plantilla si ja n’ha disposat del 100% per revertir el greu problema de marge salarial que el lligava de mans i peus?

Això és el que cerca i pretén la demanda? Aplicar-la amb caràcter retroactiu, si això és possible, seria el definitiu cop de gràcia a la debilitada economia del club. Refer els comptes i les inversions sota els mateixos paràmetres de la Lliga Impuls suposaria el pas impossible de tornar jugadors o de recompondre els comptes de manera que les pèrdues impedirien la supervivència del Barça un minut més.

Per què, així doncs, inicia Laporta una demanda d’aquesta naturalesa? Més contradictòria i esbojarrada resulta encara la paradoxa legal d’ambicionar les condicions dels clubs la Lliga Impuls per via d’una demanda quan el mateix Laporta ha signat una demanda anterior contra aquesta mateixa Lliga Impuls i ha impugnat els acords sobre el fair play financer aprovats a l’última assemblea de LaLiga, acords dels quals ara es vol beneficiar.

És com apostar a la ruleta tot al vermell i tot al negre alhora i a més fer-ho, com suggereix Laporta, sense diners. Impossible guanyar.

(Visited 433 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari