«Amb noms falsos van viure, van morir i van ser enterrats»

Periodista. Va començar a la revista de barri Quatre Cantons, amb Josep Maria Huertas Claveria. Va informar de Barcelona en diferents mitjans. Redactora fundadora del diari Avui. Va ser corresponsal de la SER al Marroc. Ha escrit una monografia sobre l’Avui i dos llibres sobre Barcelona. Ara publica La mina de la mort (Editorial Gavarres).

 

Com era, aquell 1944, La mina de la mort?

La mina es deia Clara. Era a l’Espà, un barri de Saldes, al peu del Pedraforca. Com altres de l’època, més que una mina era el que els miners en deien un chamizo, del qual s’extreia carbó, mitjançant galeries, en unes condicions d’inseguretat extremes. Tant era així que abans i després de l’accident n’hi va haver d’altres amb morts. Els inspectors de mines, un cos de l’Estat, havien comminat repetides vegades l’amo i l’enginyer de la mina perquè en milloressin les condicions de seguretat. L’última vegada, quinze dies abans de l’explosió, que va ser el dia de Pasqua de l’any 44. Ho van passar per alt. Van morir 34 persones: encara avui, 78 anys després, segueix sent l’accident miner amb més morts d’Espanya.

Qui era el propietari de la mina Clara?

Un senyor molt amic de l’alcalde de Sabadell, que, al seu torn, era molt amic de Franco, si és que ell tenia amics. Ell i l’enginyer se’n van sortir tranquil·lament. Només van estar a la presó 55 dies, per ordre d’Antonio Correa Veglison, llavors governador civil de Barcelona. El judici va trigar quatre anys a celebrar-se i, tot i que tots els informes deien que l’accident havia estat conseqüència de la negligència, els responsables no van pagar ni les autòpsies dels cadàvers. Antonio María Simarro, advocat defensor dels encausats per l’explosió, va ser més tard alcalde de Barcelona.

Quina atmosfera social i política es respirava quan es va produir l’accident?

Els 34 morts, tots menys un, nascut a Catalunya, eren inmigrants. Sobretot, d’Almeria, que juntament amb Jaén, van ser les últimes províncies fidels a la República. En conseqüència, són també les que més pals reben. A Almeria és on hi ha més maquis morts de tot Espanya. Aquestes persones eren de conques mineres i, sobretot, d’un poble que es diu Serón. Un poble de muntanya, pròsper, amb una mina, que ara s’ha convertit en un indret turístic.

O sigui que no eren emigrants a l’ús, dels que emigren fonamentalment per raons econòmiques?

No fugien de la misèria. Alguns dels que no es van apuntar al maquis, van prendre la decisió de venir a Catalunya, potser amb la idea de passar a França. Però com que Europa estava en guerra, van optar per quedar-se a Saldes, on hi havia mines. S’hi apunten amb noms falsos, perquè allà “no se li demanava la filiació a ningú ningú”, com diu un dels testimonis que he entrevistat. Se’ls donava feina i punt. Amb noms falsos van morir a la mina, i amb noms falsos van ser enterrats. Alguns dels seus familiars no ho van saber en aquell moment, i altres mai. Tant és així que, el 1952, vuit anys després de l’accident, un jutge de Berga encara reclamava trobar els familiars dels morts. Les autoritats sospitaven que aquelles persones “no eren tan sants com els pintaven”. Prova d’això és que, quan van morir, van demanar a les seves províncies d’origen els certificats de penals. Ja em diràs per què necessita un mort el certificat de penals.

Buscaven, doncs, un refugi, un lloc on viure, lluny de la repressió franquista als seus pobles?

En aquella Catalunya profundíssima s’hi van estar amb una relativa tranquil·litat. Vivien en cases de pagesos, i feien doble jornada: treballaven a la mina i quan arribaven a casa, a canvi de llit i menjar, cuidaven els animals, ajudaven en les feines del camp. Vaig parlar amb una senyora que va tenir miners a casa, una dona encantadora i molt progressista, que ja és morta, que deia: “Els estimàvem molt i tots portem dol per ells”. Gent de muntanya, molt particular, tancada, no van tenir cap inconvenient, sinó tot el contrari, a acollir els miners. Eren homes, joves, solters, que segurament es plantejaven la feina a la mina com una cosa temporal.

És a dir, treballadors clandestins, “sense papers”, que es diria ara?

Quan es va produir l’explosió, el governador Correa Veglison va encarregar a Agustín Zurita, amic i inspector provincial del Movimiento, el seguiment dels treballs per treure la runa de la mina, que s’havia posat de nou en funcionament. Ell va elaborar un informe en què li pregunta al cap “que fer amb els productors clandestins”. O sigui, que tenien clar que allà hi havia gent que s’havia escapat dels seus pobles. No sé què va contestar el governador, però Zurita va proposar portar-hi asturians per ocupar-se de le feines que havien deixat els morts. I van arribar asturians: gent molt solidària amb qui jugaven a futbol, recorden al poble.

Va canviar res després de l’explosió?

Quan el governador decideix intervenir-hi i envia Zurita a la mina, ell explica les condicions dels nous albergs que s’havien fet per als miners. Explica com les cases no tenien vidres a les finestres, no hi havia llençols als llits, ni farmaciola… No trobem tela, deien els amos, cosa que no era veritat, perquè molt a prop hi havia les grans colònies tèxtils. O sigui, després de l’accident se seguia tractant els miners com si fossin animals. Tot això està documentat.

I la premsa de l’època que va dir?

La notícia va aparèixer fins i tot en alguns diaris de fora de Catalunya, però, és clar, sotmesa a censura. En un primer moment, la premsa del Movimiento es va fer ressò de l’assumpte perquè, d’entrada, la Falange s’hi va implicar molt. A Correa el van fer fora perquè era massa populista per al gust del règim, feia coses entranyes… Quan això va passar, els miners van perdre defensors. L’endemà passat de l’accident, es va celebrar l’enterrament, al qual va acudir Correa. D’això en donen testimoni unes fotos magnífiques que es van publicar a la portada de La Vanguardia. Del judici, però, se’n dona molt poca informació, perquè Simarro manava molt. La Soli, que primer va ser Solidaridad Obrera, i després Solidaridad Nacional, va informar dels fets, però, a mesura que van passar els mesos, i com que el judici va trigar tant, es van anar oblidant del tema. Fins i tot a la Falange es va parlar de presentar-se com a acusació particular, però al final no ho va fer.

I l’Església?

A Gósol hi havia un capellà que denunciava, castigava amb oli de ricí, rapava les dones… Però a prop n’hi havia un altre que va fer fotos dels cadàvers, dels taüts… I a Berga, un capellà, molt avançat per a l’època, va fer un dietari que ha trigat 40 anys a publicar-se. Tarancón, que era bisbe de Solsona amb jurisdicció sobre el Berguedà, amb 38 anys, va ser castigat per una homilia contra la carestia del pa.

A més de la tragèdia a la mina Clara, impressionant per la xifra de morts, segurament els accidents miners eren el pa de cada dia…

Cinc anys després, celebrat el judici per l’explosió, un dia de Sant Lluís, el 21 de juny, hi va haver un altre accident a la mina Clara, que s’havia reobert, amb quatre o cinc morts més. Però, per descomptat, hi havia molts accidents. L’any 62 a la mina anomenada Pedraforca, de Saldes, també hi van morir 15 obrers. I el novembre del 75, mentre Franco moria, a la mina Consolació, de Fígols, de la mateixa conca minera, van morir una trentena de miners i ningú en va fer cap cas.

La mina de la mort ens porta, pel camí més curt, a la memòria de fets concrets. Consideres, en aquest sentit, que, en la memòria històrica oficial hi falta un treball de recuperació més puntual, de fons, a peu d’obra, per ensenyar a les escoles, com proposa Jaume Fabre?

Això passa en la memòria històrica i en moltes altres coses. Catalunya tenia un teixit associatiu molt important, que l’any 39 és víctima d’una gran catàstrofe, i que després es va recuperant a poc a poc. Em refereixo als ateneus populars, als casinos, a les associacions de veïns… Què passa quan s’institueix el primer ajuntament democràtic de Barcelona? Es creen els centres cívics, que acaben fent la competència a les entitats. En principi era una bona idea, però amb ells acaben controlant el moviment ciutadà. Si deixen al seu aire les iniciatives ciutadanes, protestaran, criticaran, faran oposició. En canvi, si estan dins dels centres cívics, que reben subvencions, els tenen controlats. El poder sempre té la temptació de controlar les coses. Respecte al llibre, he de confessar que em sorprèn el ressò que està tenint. I el context està suscitant molt més interès que el cas en si.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.