Al Barça de Joan Laporta li rebenten les costures gairebé per tot arreu, especialment en els temes socials i més sensibles que afecten els drets d’informació, participació, expressió i votació dels barcelonistes. Avui és un club que, a més d’estar perillosament governat per una sola família, amb traces de nepotisme evidents, cada dia més opac i regit internament per un tràfic d’influències tèrbol i sospitós, s’ha tiranitzat fins a l’excés i l’abús.
L’última i draconiana decisió de Laporta va ser la de prohibir l’accés de seguidors de l’Espanyol a l’últim derbi tant de forma organitzada com individualment, en un gest que denota i defineix una reacció neroniana, venjativa i provocada al president per la negativa de la cúpula espanyolista a assistir al tradicional i protocol·lari dinar i per l’anunci de la seva absència a la llotja del Camp Nou. Aquesta va ser la resposta de l’RCD Espanyol al truc final dels serveis jurídics blaugrana que, invocant la intervenció de la justícia ordinària, van aconseguir retardar el compliment efectiu dels tres partits de sanció que arrossegava el seu millor davanter, Robert Lewandowski.
En puresa, fins i tot els barcelonistes immaculats com Xavier Bosch s’han indignat pel que aquesta arbitrària i desafortunada decisió d’impedir l’entrada a seguidors blanc-i-blaus retreu a una institució del prestigi i la demostrada esportivitat i respecte expressat secularment pel Barça. “S’imaginen que els aficionats del Barça -ha escrit Xavier Bosch a Mundo Deportivo– no poguéssim portar la nostra bufanda blaugrana o la samarreta del nostre equip a qualsevol camp d’Espanya? Recordeu com ens indignem quan, en una final, no ens deixaven entrar amb una samarreta o un llaç groc? Apel·làvem, doncs, als drets fonamental i la llibertat de vestir com ens surti del cocoter. I de sobte, el Barça capdavanter dels valors, la democràcia i la llibertat, impedeix que els seguidors de l’afició rival entrin al nostre estadi i, si ho fan, que puguin lluir la indumentària del seu equip. En nom de la seguretat i amb el pretext totpoderós del partit d’alt risc, es va prohibir que l’afició de l’Espanyol entrés al recinte culer lluint els colors del seu equip. Una barbaritat que no és a l’altura del Barça”.
Efectivament, és la primera vegada que, més enllà de recomanacions o de mesures de control i de seguretat bàsiques, com ara agrupar l’afició de l’equip contrari en una zona protegida i vigilada, una directiva del FC Barcelona imposa una cosa mai vista, ni tolerada, com la prohibició expressa d’aficionats de l’Espanyol a les grades, un fenomen que, d’altra banda, es repeteix des de l’any 1957 al Camp Nou sense que s’hagin hagut de lamentar mai incidències destacades. Al contrari, no ha estat infreqüent veure parelles mixtes o membres d’una mateixa família junts amb samarretes d’un equip i l’altre ni l’afició barcelonista, fins ara, ha mostrat cap actitud de violència, de rebuig o de manca de civisme.
Diversitat, disparitat, rivalitat, convivència, tolerància, respecte o fair play són termes i valors amb els quals la junta de Joan Laporta ha deixat d’identificar-se, de facto, sense necessitat que la conjuntura tensa i puntual de la vigília del derbi, a la represa de la Lliga després del Mundial, l’hagi ennuvolat l’enteniment o pugui justificar una actuació reactiva d’aquest tipus atribuïble a un escalfament momentani.
Les llibertats i els drets dels mateixos socis del Barça ja són atropellats sistemàticament i, fins i tot, amb un cert aire exhibicionista des del segon adveniment del laportisme en la història del club.
Els socis han perdut, respecte a les garanties que havien aconseguit amb Josep Maria Bartomeu, l’anul·lació del lliure dret d’accés, intervenció, opinió, expressió i votació presencial a les assemblees. També s’han quedat sense llista d’espera i han guanyat l’amenaça de perdre el seu abonament si no s’utilitza obligadament segons les noves regles. Han perdut el dret exclusiu i reservat de transferir la condició de soci als seus familiars i, per descomptat, han vist anul·lats o deixats sense efecte els articles estatutaris que podien controlar, regular o limitar les pèrdues, el deute, la despesa, el crèdit i les vendes patrimonials més enllà de tot rigor i raonabilitat. Per no parlar, a més, d’aquesta manca d’informació i de transparència obligada i electoralment tan promesa i jurada per Laporta, com ho va ser la renovació de Messi, i el frustrat intent d’exterminar les Penyes del FC Barcelona, interès del qual no n’ha desistit ni de bon tros.
Sembla mentida, des d’un punt de vista més pràctic, que la mateixa directiva culpable i única responsable que més de 50.000 seguidors de l’Eintracht Frankfurt ocupessin el Camp Nou a causa de la seva desídia, negligència, despreocupació, tantsemenfotisme i qui sap quins foscos interessos, a més d’una inacció més que preocupant, es torni de sobte tan melindrada, picallosa i valenta sobre la protecció de la seguretat dels seus socis. El dia que sí que havien d’haver actuat amb determinació i defensar els seus socis d’insults, escopinades, vexacions i agressions, el que van fer els directius va ser seguir menjant com a carpantes a la llotja, amagar-se’n, i algun d’ells, com Mike Puig, va acusar els socis de revendre els seus abonaments en comptes de preocupar-se i prohibir les dues coses, la revenda pròpia i la distribució massiva d’entrades a aficionats alemanys.
Vetar i reprimir d’aquesta manera salvatge l’entrada d’afició rival -un extrem que, per descomptat, prohibeixen LaLiga, la RFEF, la UEFA i la FIFA- significa un pas més d’aquesta dictadura laportista i, lamentablement, la certesa que ni els tres fitxatges d’alts càrrecs dels Mossos d’Esquadra, ni la mà esglaiadora d’Alejandro Echevarria, assessor personal del president, ni el dineral invertit en seguretat fins a regenerar totes les estructures i responsables d’aquesta àrea garanteixen, tot al contrari, el control ni la tranquil·litat de ningú, sigui aficionat local o visitant, al Camp Nou.
Dins dels continguts esperpèntics que el periodisme laportista és capaç de produir és oportú recordar un article recent de Joan Vehils, exdirector del diari Sport i ara alt càrrec executiu del nou grup editorial propietari de la capçalera, en què havia reflectit els tres desitjos de Joan Laporta per al nou any 2023. Els dos primers, obvis, es referien a la il·lusió de guanyar títols i avançar a l’Espai Barça. El tercer, textual, deia així: “Que es respectin els drets i les llibertats de totes les persones a tot arreu del món, sense discriminació de cap mena”.
No deixa de ser, dins aquest nou Laporta, un personatge capritxós que li ha agafat el gust a fer gala i ostentació del seu autoritarisme, una altra forma de riure-se’n del barcelonisme i de la mateixa premsa que tant l’adula i el protegeix amb un èxtasi mai vist.
Què serà el següent?
