Més enllà de les estadístiques i de l’empatia, de la projecció mediàtica o les mateixes sensacions que un futbolista pugui transmetre sobre el terreny de joc, hi ha la seva actitud, personal i col·lectiva, la seva disciplina. I, per descomptat, la seva manera de comunicar-se amb el món; avui, a través de les xarxes socials i dels mitjans convencionals on, precisament, unes recents declaracions de Marc-André ter Stegen, porter titular del FC Barcelona, han cridat l’atenció pel doble motiu del seu contingut, insòlit, i perquè ni els mateixos mitjans ni tampoc dins del vestidor no han provocat l’efecte que normalment tindria una declaració de principis tan egoista, insolidària i, fins a cert punt, perillosa.
El porter titular s’ha mostrat absolutament satisfet del balanç de l’any que acaba de deixar enrere quan ha concedit entrevistes als diaris catalans i al club amb una frase inequívoca: “Ha estat un any espectacular per a mi personalment”.
L’afirmació li pot causar un veritable impacte de desconcert, sorpresa o indignació a qualsevol barcelonista que, per més il·lusió que pugui provocar-li l’actualitat i l’horitzó del Barça de Xavi, no pot deixar d’admetre que no només el balanç de la temporada 2021-22 no va ser bo -amb els matisos d’ombres i de disgustos que cadascú li pugui donar-, sinó que de la temporada en curs, la 2022-23, el duríssim cop de caure una altra vegada eliminat a la lligueta de la Champions ha marcat un sostre, o un fons, de decepció de gran importància i ha situat l’equip per sota de les expectatives generades per les palanques i els fitxatges.
Des del desembre del 2021, quan es va produir la primera patacada europea, fins ara, en un període de poc més de dotze mesos, ha transcorregut el pitjor i més sinistre any del Barça, per dues vegades atropellat a la lligueta de Champions i humiliat a l’Europe League davant l’Eintracht Frankfurt, invasió inclosa del Camp Nou per milers d’aficionats alemanys que, a més, van insultar, van vexar i van agredir els socis del Barça a casa seva. En totes dues ocasions a la Champions davant del Bayern Munic, un gran del futbol continental que, com el Barça fins fa poc, tenia pràcticament assegurada la seva presència regular als quarts de final de la Copa d’Europa.
Un any espectacular a escala personal? Impossible esqueixar precisament aquesta cadena d’ensopegades de la figura d’un porter que, si per alguna cosa s’ha caracteritzat des que és al Camp Nou, és per no haver estat decisiu ni el salvador de tants partits en què el Barça ha estat atropellat a Europa (a Roma, París, Milà i Liverpool, i davant del Bayern en aquell 8-2).
Ter Stegen i la premsa que sosté el seu mite i la seva llegenda, almenys mentre va governar Josep Maria Bartomeu, ha tingut per costum donar-li la culpa a la llotja de les derrotes a Europa, i ara al passat des que hi ha Laporta com a president. No hi ha hagut mai una anàlisi i un debat seriosos sobre si el rendiment del porter alemany quan els partits es posen lletjos és discutible, cosa que sens dubte és així.
L’altra raó per la qual Ter Stegen s’ha guanyat aquesta aurèola d’indiscutible, sens dubte infundada amb les estadístiques europees a la mà, rau en el fet que va ser un fitxatge patrocinat per Andoni Zubizarreta, exjugador i exdirector tècnic que gaudeix de la protecció i d’una destacada vinculació amb el lobby de premsa laportista. Només per això, l’escut de Ter Stegen segueix a prova de qualsevol crítica o especulació.
El seu balanç d’any espectacular també ha de fer mal a la força dins del vestidor, on, segons diuen els mateixos jugadors, “guanyem i perdem tots”, ja que a cap altre integrant d’aquest col·lectiu, jugador o membre de l’staff, se li acudiria deixar anar una barbaritat com aquesta a la meitat de la temporada, amb tot per decidir i amb la pressió afegida d’aquesta pèrdua de la condició d’equip de Champions de la qual ell és igual o més responsable que els seus companys. Encara pitjor si el que vol és destacar que la seva és la porteria menys golejada d’aquesta Lliga, evidentment excepte a la visita a Bernabéu… o també forma part d’aquest espectacular balanç?
El que denota -res de nou, per desgràcia- és una actitud impròpia d’exclusió davant dels seus companys, per aquesta pretensió seva de situar-se fora de l’anàlisi i de la resposta coral d’un vestuari del qual, sorprenentment, ara s’ha convertit en el quart capità, en substitució de Piqué, per ordre i decisió del mateix Xavi Hernández. No ha pogut tenir un debut més desafortunat i egocèntric ni respondre pitjor a la mostra de confiança de l’entrenador.
Una altra alarma sobre l’ampliació d’aquesta autoritat i d’aquesta butlla, també alimentada per tots els entrenadors que han passat pel Camp Nou, sobre els quals ha exercit la seva jerarquia, i tirania, com a primer i únic porter. Va ser Ter Stegen qui, després de dues Lligues conquerides sent el suplent de Claudio Bravo, va amenaçar el club amb anar-se’n si no era titular, i també va ser ell qui va imposar l’elecció de segons porters de més baix nivell perquè així és com entén que ha de funcionar la porteria del Barça, sense competència ni ningú que li pugui fer ombra o discutir-ne la titularitat.
Se li ha consentit tant que per això gosa afegir frases com “em sento bé i soc feliç. Quan l’equip està en situacions difícils, m’agrada ajudar”.
La veritat és que en aquest any que considera espectacular podia haver donat un cop de mà en els partits europeus, quan l’equip va estar en seriosos problemes i va ser doblement eliminat de la Champions i de l’Europe Laeague.
Però així és l’univers blaugrana que envolta mediàticament Ter Stegen, on tot tendeix a justificar-se: si surt imbatut, és exclusivament per mèrits seus; i si encaixa gols, sempre és un problema defensiu o d’actitud de l’equip.
No és, per descomptat, el que opinen alguns dels seus excompanys, ni tampoc tothom dins un vestidor on la pressió, l’exigència i la crítica es guarden i es concentren en el segon porter; ara mateix, Iñaki Peña.
Un problema difícil de detectar, admetre i afrontar. Un altre capità que donarà, si no canvien les coses, més disgustos que alegries.
