Salvador Illa o els nous lideratges polítics

“Perquè a Espanya, senyors, el revolucionari són les bones formes!” (Un diputat de les Corts republicanes).

30 de desembre del 2020. De sobte va aparèixer la notícia a la pantalla de l’ordinador. Era una notificació de les moltes que m’arriben dels mass media: “Iceta cessat i Salvador Illa, nou candidat electoral”. Signat: Vilaweb. Em vaig quedar perplex, això de “cessat” sonava gairebé a destitució, no estava segur de la informació; aquest diari digital dirigit pel valencià Vicent Partal és dels més militants del procés i dels més crítics, per dir-ho amb suavitat, del socialisme català. Partal és un director molt lligat a l’establishment del poder a Catalunya.

Per situar-nos en aquells moments preelectorals del febrer del 2021, l’atmosfera política catalana era de gran indiferència, més del mateix, tot era un déjà vu, amb la matraca de fons en què portem deu anys. I de sobte enmig d’aquesta buidor apareix el vídeo de Salvador Illa, que molts de vosaltres recordareu, amb el lema Torna Catalunya:

“Sí, és cert, torno a casa, torno a casa, la nostra casa, a casa nostra. I saps per què torno? Perquè sento que Catalunya també ha de tornar. Tornar a allò que sempre hem estat i que alguns pensen que han perdut. Catalunya sembla desorientada, paralitzada… Fem que torni la Catalunya que sempre ha estat un referent al món. La Catalunya que volem. La Catalunya on creiem. La Catalunya que parla i no crida. La Catalunya pionera. La Catalunya generosa. La Catalunya sense revenges. La Catalunya del sentit comú. La Catalunya del retrobament. La Catalunya que mai no hem perdut. A aquesta Catalunya no hi ha qui la pari. Sí, tornem”

El vídeo va ser impactant. Un cop d’efecte que ningú no esperava i va deixar atònits a tots. Illa parla de rebel·lar-se contra la resignació, d’estendre llaços, de buscar raons de l’adversari, de comprendre’l. Es pregunta quan vam deixar de parlar-nos els catalans; quan vam decidim construir un “nosaltres i un ells”; quan vam començar a repartir etiquetes; quan van arribar els fronts i els bàndols. Aquí no hi sobra ningú!, diu, alçant la veu. Catalunya som tots. No renuncio a la meva catalanitat, ni a la meva espanyolitat i europeisme. Netegeu l’ànima de rancúnia. Final!. Molta gent plorant i emocionada. Feia massa temps que no sentíem un discurs polític semblant, una nova gramàtica política capaç de connectar amb una part important de la ciutadania.

La veritat és que estàvem orfes d’un missatge polític, amb fondària, amb sinceritat, sense tanta xerrameca buida en què està instal·lat el llenguatge burocràtic i publicitari de la política. I també cal dir-ho, estàvem orfes d’emocions, sobretot emocions positives, de construir país, de construir convivència, que una altra Catalunya és possible, i una altra Espanya, més reconciliada, més unida, menys separada, menys donada a la bronca. Era, sens dubte, el retorn a la política, que feia anys que estava desapareguda, anul·lada, ocultada pels nous relats de la modernitat digital. I no estic parlant d‟independència, ni d’Espanya, ni de Catalunya… estic parlant d‟una nova forma de fer política, més humanitzada i dialogant.

Des de feia anys el govern d’Espanya no havia comptat amb un polític català que en els pitjors moments hagi aconseguit tant d’afecte envers la seva persona. S’ha convertit en el millor ambaixador de Catalunya. Ens recorda la figura dels comercials catalans que s’han trepitjat les terres hispanes i que allà on anaven feien amics. “En temps de crispació, mediocritat i sectarisme, és de justícia dir que la història de Salvador Illa és la d’un estil correcte i humà que conforma al costat de la vacuna, l’únic que mereix romandre de tot el que hem vist”. Són paraules de l’escriptora i periodista Berna González Harbour.

I és que en moments de canvi i d’inquietud, com viu el món d’avui, estem necessitats de líders que orientin, que asserenin, que dialoguin i que s’allunyen dels lideratges messiànics, èpics i redemptors, més propis del passat. Illa és un home tranquil, que parla amb arguments, sense voler apropiar-se de la raó. És el discurs del futur, del diàleg democràtic, és el discurs de la convivència.

Pròxim article: El PSC mira Tarradellas?

(Visited 148 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari