“Si no hi és Messi no s’acaba el món”, aquesta va ser una d’aquelles frases que Víctor Font no va poder evitar al llarg d’aquell interminable periple electoral i postelectoral, que, en conjunt, no ha fet més que sembrar de confusió, indefinició i dubtes sobre la seva figura i sobre un relat permanentment canviant i imprecís.
Sobre Messi, l’excandidat ha tornat a oferir aquest perfil tan seu, oportunista i avantatgista, aprofitant que Leo s’ha convertit en l’heroi del Mundial, any i mig després que Joan Laporta li hagués donat la puntada de peu enmig d’un estat d’opinió barcelonista força condescendent i no del tot contrari a desprendre’s del millor jugador de tots els temps, condició que ja havia demostrat al Barça al llarg de més d’una dècada de lideratge i èxits incomparable amb ningú ni amb cap altra època.
Guanyar o no un Mundial no va afectar mai la seva versió blaugrana, resultava del tot intranscendent, era una qüestió més de debat intern en l’apassionada Argentina, que seguia aferrada amb desesperació a la figura de Maradona i, en l’àmbit internacional, l’absurda penalització aplicada al seu palmarès per part dels que s’obstinaven a no admetre el seu regnat, lideratge i legítima autoritat com el futbolista més complet, constant i guanyador de totes les èpoques.
Per descomptat que Víctor Font, com sempre, va anar anant i venint d’una banda a l’altra amb el seu habitual desconcert sobre les turbulències mediàtiques al voltant de Messi que van marcar els seus dos últims anys com a jugador del Barça.
Quan Leo va enviar un burofax demanant marxar del Barça lliure, quan encara tenia contracte, la reacció de Bartomeu va ser exercir aquesta palanca legal i obligar-lo a seguir. Després, ja com a expresident, va qualificar com “un error històric” la decisió de Laporta de fer-lo fora l’estiu del 2021.
Víctor Font, en canvi, no ha arribat a aquesta mateixa conclusió fins ara, manifestada en un article enviat a La Vanguardia el dia de Nadal, després d’una altra de les seves llargues pauses mediàtiques. “Amb el pas dels dies -ha escrit Font-, la reflexió pausada de la històrica fita aconseguida per Leo Messi i la selecció argentina a Qatar ha reobert la ferida profunda que l’abrupta, inesperada i sorprenent sortida de Messi del Barça va causar en moltíssims barcelonistes. I, inevitablement, ens porta de nou a valorar el cost tan elevat que ha suposat per al club perdre un jugador únic com Messi en el moment i la manera com el vam perdre. Un cost elevadíssim que té efectes en tres dimensions: esportiva, econòmica i estratègica (…) En el vessant esportiu, parlem del cost de no poder aprofitar el talent del millor jugador de la història per fer la millor transició possible cap a una nova era. No hi havia millor manera de maximitzar la competitivitat de l’equip que mantenint Messi com a líder”. Sobre l’abast econòmic, “Messi sempre ha generat i genera molt més del que costa. Fins i tot quan el seu contracte anual era molt més elevat del que hauria pogut ser una vegada ell estava disposat a fer sacrificis per fer possible el seu somni de retirar-se al club de la seva vida (…) I en el vessant estratègic, un cost incalculable perquè fer realitat l’‘one club man’ i formalitzar l’enllaç entre Leo i el Barça de manera vitalícia era una oportunitat única. Messi ja era una llegenda abans del Mundial, però a partir de diumenge per a molts ha entrat a la categoria de la mitologia divina”.
La seva conclusió crítica sobre la gestió de Laporta, encara que amb cotofluix, ja que ni el nomena a l’article, és que “en aquest cas, ha faltat el més important en qualsevol projecte de la vida: visió, bona planificació i talent”.
Pot ser que l’hemeroteca sobre Víctor Font contingui traços d’una certa aproximació a aquesta visió de Messi, desmentida per ell mateix en un d’aquests rampells (“Si no hi és Messi no s’acaba el món”) i per descomptat, encara més rotundament, amb ocasió de l’escenari provocat pel burofax a Bartomeu. La seva reacció en aquell escenari va ser rotundament favorable al desig de Messi de marxar del Camp Nou. “El Barça –va afirmar– ha de facilitar la sortida de Messi si ell vol marxar. Sens dubte l’ha de deixar anar lliure. El president Bartomeu ja va dir diferents vegades que els jugadors que han estat els referents d’aquesta generació única s’han guanyat el dret a poder deixar el club quan vulguin. Així es va fer amb Andrés Iniesta i amb Xavi Hernández, i amb Messi sempre s’havia dit que es faria el mateix. Si ara ell ha decidit marxar, el club ha de fer honor a aquest compromís i ser conseqüent amb el fet que Messi és el millor jugador de la història del club per facilitar-li la sortida”.
El context era el previ a un vot de censura contra Bartomeu atribuïble en gran part al seu propi equip, ja que el portaveu del grup de plataformes i col·lectius que li van donar suport va ser Marc Duch, un altre d’aquells aprofitats que es va comprometre públicament a no formar part de cap candidatura i al cap de poc temps va aparèixer com a vicepresident de l’àrea social de Víctor Font. “O Bartomeu dimiteix o hi haurà vot de censura”, va afegir el candidat Font, que no va dubtar a promoure l’adeu precipitat de Messi perquè aquest fet, pensava ell, podia beneficiar els seus plans electorals.
Víctor Font, per més que li hagi inspirat el triomf de Messi al Mundial, sembla veritablement absent de les calamitats en forma de palanques que han propiciat la frívola i temerària gestió de Laporta, a qui ha jurat obediència i protecció en la salut i en la malaltia a causa d’aquest vincle amb Xavi, l’entrenador que si guanya serà l’entrenador de Laporta i si no triomfa, la tomba electoral de Font.
Parlant de visió, bona planificació i talent aplicats a la seva estratègia de futur potser Víctor Font hauria de fer ajustaments, revisió i una posada a punt. I fora bo, per ell, repassar l’hemeroteca abans de dir o escriure sobre el tema que menys sembla dominar: el Barça.
