Les condicions i la dinàmica política catalana han canviat força. L’hegemonia de l’independentisme dels darrers anys s’ha anat devaluant i, a hores d’ara, tot i retenir el govern de la Generalitat, el seu paper va esdevenint més condicionat, i potser, a curt termini, pot fer-se secundari. No crec que la pulsió independentista esdevingui menor per a una part important de la ciutadania, que continuarà activada per aquest plantejament, però sembla evident que la combinatòria de la confrontació estratègica al si del moviment i del desencantament d’una part dels que fa uns anys veien possible aquest objectiu està donant lloc a una nova realitat en la política del país.
Per alguns, el problema de fons és l’enfrontament entre independentistes, com si tot plegat només fos el resultat de la imperícia dels dirigents de les forces en joc, i apel·len a una unitat d’acció que, senzillament ha esdevingut impossible. Una part dels processistes ha entès que no és realista plantejar uns objectius de màxims com a assolibles ni a curt ni a mitjà termini i, encara que no ho reconeguin, admeten amb el realisme actual que, de fet, es van equivocar, i molt, amb l’estratègia rupturista. Una vegada trencat el govern “d’unitat”, els comptes pendents i la defensa del camp de joc de cadascú fa impossible cap acord polític en força temps. Els ressentiments i la disputa electoral resulten incompatibles amb la confluència.
Esquerra Republicana ha buscat ocupar l’espai central, tot creient que la combinació de la radicalitat verbal i la política pragmàtica els permetria obtenir l’hegemonia i quedar-se amb l’antic espai convergent. Un àmbit, aquest, que molts malden per refer, però que els fets semblen indicar que ja no existeix, que es va acabar amb la fi del pujolisme. Mentrestant, ERC pretén governar amb uns esquifits 33 diputats al Parlament i sense comptar amb cap altre suport. Han cregut que la necessitat dels seus vots per mantenir la majoria d’esquerres a Madrid aplanaria els socialistes catalans, els quals abaixarien el cap i es deixarien humiliar verbalment per Oriol Junqueras cada vegada que aquest obre la boca. Però les coses no van ben bé així. Els altres també fan estratègia política. Hi ha un fet rellevant i que expressa força la nova realitat: Pedro Sánchez va aixecar una majoria per aprovar els pressupostos del 2023 sense necessitar els vots d’ERC al Congrés dels Diputats. Al final, els republicans, que amenaçaven amb l’abstenció, van sumar-se a la majoria per fer veure que tot estava igual, que continuaven sent imprescindibles. La realitat i l’evidència és que ja no ho eren.
I ara Esquerra es troba en una immensa solitud parlamentària a Catalunya. De moment ha deixat de desqualificar els socialistes catalans i apel·len a la seva responsabilitat per aprovar els pressupostos. Però hauran de fer força més que això i plantejar una negociació oberta i seriosa. Si no és així, per què l’injuriat PSC els hauria de donar oxigen? Certament, si col·laboren en la governabilitat els pròxims mesos obtindran rèdit polític en l’espai central de l’electorat, però també es debilitaran entre aquells que desitgen que, d’una vegada, es passi pàgina de la voràgine independentista dels darrers deu anys. Els republicans, forçant el trencament de la unitat d’acció independentista, van obviar una conseqüència lògica, que es quedarien sols i sense socis possibles. Els pròxims anys només podran governar les principals institucions del país si fan majories absolutes, i això no sembla gaire probable. Possiblement, li passarà a l’Ajuntament de Barcelona, a la Diputació i al Govern de la Generalitat.
El PSC, en canvi, té varietat de socis, com ho demostra la seva situació actual a les institucions esmentades. En política, tan importants resulten els vots que pots aconseguir, com construir ponts i possibilitats de pacte amb les altres opcions, tenir amics. I qui a dia d’avui s’ha situat en la centralitat política a Catalunya són els socialistes i no els republicans. Això no s’aconsegueix per casualitats aritmètiques, sinó per un treball llarg a bastir i mantenir un discurs polític que, fugint del maximalisme, ha prioritzat construir ponts més que no pas cavar trinxeres.
