Més enllà del focus que els analistes externs, els controladors de LaLiga i els comptadors de contes de l’economia del Barça, Joan Laporta i Eduard Romeu principalment, el drama a què s’enfronta el club blaugrana també passa per aquest ampli concepte anomenat Despeses de Gestió que per a aquesta temporada es xifren en 244 milions d’euros. Un altre rècord insuperable, o no, de l’actual junta directiva que en els seus discursos oficials repeteix pesadament allò que “hem capgirat l’economia del club”.
La suma d’aquestes despeses generals a una massa salarial disparada fins als 656 milions ja suposa un sostre de 900 milions al qual cal afegir el cost de la nòmina no esportiva, de 61 milions, i les altres despeses (104 milions), com a resultat de carregar amortitzacions anticipades i operacions relacionades amb l’Espai Barça. En total, els socis van aprovar una columna de 1.065 milions de despeses d’un pressupost molt difícil, per no dir impossible, de cobrir.
Una altra cosa és l’aparença d’una solvència econòmica amb què Joan Laporta va obnubilar el sentit i la percepció dels socis compromissaris quan li va posar al costat una xifra d’ingressos de 1.255 milions. Compassada pels repel·lents discursos del vicepresident econòmic Eduard Romeu i del ja expresident de la comissió econòmica, Jaume Guardiola, avui president del Cercle d’Economia, veritablement cínics i aliens del tot a la realitat del club, l’aprovació d’aquests números tan esperpèntics va ser bufar i fer ampolles, comptant amb el factor favorable de la immunitat telemàtica imposada per la presidència. És a dir, amb els drets d’intervenció, expressió i votació desapareguts per sempre de l’univers blaugrana.
El que no van explicar ni un ni l’altre va ser que dels 1.255 milions, 600 milions corresponen a ingressos nets obtinguts de les palanques pel 15% dels drets de TV venuts a Sixth Street (400 milions) i pel 49% dels fungibles digitals, miracles del metavers, fan tokens i l’ús del blockchain a parts iguals (24,5% cadascun) entre Socios.com i Mediapro, en tots els casos mitjançant la creació d’empreses interposades que, quan arribi el moment, quedaran teixides en un garbuix incomprensible d’aliances accionarials d’enorme pes al futur Barça SA.
De moment, però, la simplicitat comptable de l’assumpte dona un dèficit ordinari esgarrifós de 655 milions que, per força, ha de ser cobert per aquest excedent de les palanques i d’una operació financera, cosa que al principi es va atribuir a un efecte de plusvàlua, com a resultat d’un autofinançament amb un crèdit de 148 milions a favor de Locksley Invest, la societat participada pel FC Barcelona i Sixth Street, que s’autoliquida també com un benefici proporcionalment en les dues temporades afectades, l’actual i l’anterior (2021-22). La contrapartida d’aquest deute no figura, però, als estats financers del club perquè el va contreure Locksley Invest. Un altre embull societari.
En qualsevol cas, l’avenç de liquidació resulta igualment desolador amb uns beneficis de 274 milions malgrat aquests més de 500 milions d’aportacions procedents d’operacions extraordinàries i excepcionals, ja que per a la temporada següent les despeses continuaran pujant sense la possibilitat de recórrer a palanques, no almenys per continuar ampliant desesperadament aquest marge salarial per poder continuar fitxant. Si s’executa una resta senzilla d’aquests 274 milions de guanys dels 500 milions nets de beneficis per la venda d’actius, el resultat (226 milions) seria el dèficit estructural conjecturable sobre un pressupost calculat sobre la base de la classificació del primer equip a quarts de final de la Champions.
Intentar analitzar la naturalesa i l’origen d’aquestes despeses de 244 milions requereix un exercici d’imaginació i de fe en explicacions i arguments que no tenen cap sentit ni tampoc proporcionalitat.
Per tenir referències històriques, aquesta partida de despeses generals va estar situada en 157 milions la temporada 2017-18 i va pujar a 200 milions la 2018-19, un augment de 43 milions (27%) majoritàriament invertits en la compra d’existències i en les despeses derivades de la gestió directa de les botigues per part del club arran de la creació de BLM. Un cost amb la contrapartida de repercutir en forma d’ingrés el cent per cent dels beneficis de la Megastore del Camp Nou i de les botigues sota control directe del club per primer cop. Aquella mateixa temporada també es van incrementar els salaris no esportius de 43 milions a 51 milions (19%) a causa de la contractació del personal de Barça Licensing & Merchandising (BLM), cosa que va representar un 90% de la pujada.
La temporada següent (2019-20), aquestes despeses de gestió van baixar a 181 milions i la temporada (2020-21), a 139 milions, a conseqüència del tancament de les instal·lacions, de les botigues i de jugar els partits a porta tancada. És a dir, per l’efecte estalvi i pandèmia en determinats costos. També, gràcies als ERO aplicats, les despeses de personal no esportiu es van reduir de 51 a 50 milions.
Amb la reobertura de l’estadi i la resta dels recursos comercials i d’explotació, la xifra de despeses de gestió es recupera a 182 milions la temporada 2021-22, un augment lògic, tot i que ja es detecta un tret anormal de la massa salarial no esportiva a 59 milions que, per les traces, només es pot atribuir a una escalada escandalosa de les retribucions del renovat i nombrós staff directiu de Laporta, a més dels costos d’acomiadament i indemnització de l’anterior. Una despesa del tot inexplicable pel seu volum amb la perspectiva pressupostària d’assolir els 61 milions aquesta temporada en curs.
On es produeix un altre daltabaix que no té explicació, es miri per on es miri, és en el salt de despeses de gestió pressupostades per a aquest curs 2022-23 a 244 milions; o sigui, 62 milions més (34%) respecte dels 182 milions de l’any anterior. El més surrealista rau en l’explicació formal de la memòria, on s’al·ludeix un increment per l’obertura de noves botigues, que segurament no pot excedir d’una inversió de dos milions exagerant i fantasiejant els costos i, del tot al·lucinant, pels “costos derivats de la reobertura total del Camp Nou”.
Aquest ampli concepte, que tranquil·lament suggereix que es corresponen amb una porció destacada d’aquests 62 milions, sona a presa de pèl i conya si es té en compte que l’estadi havia tornat a la plena activitat la temporada anterior 2021-22. En efecte, de les despeses generals de la 2020-21, de 131 milions, a la passada 2021-22, de 181 milions, l’increment de 43 milions es va atribuir, segons la junta directiva, “a la reobertura de les instal·lacions i als costos necessaris per posar en marxa tota l’operativa de partit (venda d’entrades, seguretat, neteja, etc.), així com pels costos de venda de les botigues propietat del Club”.
Com és possible que, ara, la mateixa directiva faci créixer en 62 milions aquesta mateixa partida amb el mateix pretext de la reobertura d’un estadi i d’unes botigues que ja estaven obertes i al cent per cent de la seva operativa des de ja fa una temporada? Posant-hi molta imaginació, és possible incloure en aquesta partida tots els excessos en viatges i restaurants, però el percentatge significatiu i causant d’aquesta desviació rècord i sense precedents continua sent un enigma, una pantalla, una distracció i, sobretot, un misteri que només es podrà aclarir quan, algun dia, mitjançant una due dilligence i un forensic, surtin a la llum les innombrables operacions amb proveïdors que estan sagnant el club amb un volum i una màniga ampla que supera qualsevol límit conegut.
Com si fos una broma de mal gust, també està previst gastar-ne dos milions més (de 59 a 61 milions) en salaris no esportius per l’obertura de dues noves botigues, una a Barcelona i una altra a Madrid.
Hi ha una teoria científica al voltant dels números borrosos, però fins i tot aquesta raresa té una explicació matemàtica. Les despeses dels comptes de Laporta tenen més d’esotèric, almenys fins que es puguin investigar amb transparència.
De moment, més de mil milions de despeses ordinàries contra poc més de 600 milions, sense palanques. Un drama.
