El Federalisme català o el relat de la concòrdia

“Com convertir les nostres diferències en profit i no en calamitat” (Amin Maalouf).

Deu anys acaben de complir-se des que un grup de catalans de gran prestigi intel·lectual i humà –Victòria Camps, Laura Freixas, Manuel Cruz, Joan Botella, Margarita Rivière, Carles Pastor, Mireia Esteva, Joaquim Coll, Carlos Jiménez Villarejo, Daniel Fernández, José Luis López Bulla, José Luis Atienza, Albert Solé, Francesc Arroyo, Francesc Trillas, Beatriz Silva, Anna Estany, Carme Valls– entre d’altres, van decidir crear l’associació catalana Federalistes d’Esquerres (Fed), amb un manifest signat per 2.600 persones i un acte massiu el 8 de novembre del 2012 al teatre Goya de Barcelona. Més endavant s’incorporarien altres líders de l’esquerra i del moviment veïnal, com l’actual vicepresident, Lluís Rabell. Per primer cop, es pot dir, emergia un moviment amb arrelament històric que ideològicament suposava l’alternativa als nacionalismes essencialistes i patrioters, i era un referent ètic per a molts de nosaltres.

La data del seu naixement no es pot oblidar, ja que aquest grup naixia com a reacció al tsunami avassallador i hegemònic que el Procés independentista havia posat en marxa. Nombroses veus ocultes i silenciades de la societat catalana començaven a fer-se visibles a tots els camps, des del polític al literari. Federalistes d’Esquerres, d’alguna manera, es va convertir en un refugi on habitar davant la inquietud i la soledat en què es va trobar una generació de catalans que havia estat molt implicada en la transició política, una generació carregada d’ideals i de la voluntat de voler construir un país millor, i que va tenir la intuïció que el camí escollit pel moviment independentista duia a la fallida de la convivència i dels afectes a Catalunya.

Deu anys després, aquest grup d’amics i voluntaris, com se’ls podria anomenar, ha vist que la seva feina gairebé en silenci, sense cridar l’atenció, sense grans titulars, ha anat calant de mica en mica, com un boca a boca, a les ments i cors de moltes persones, de manera que es podria convertir en el germen d’un projecte polític regenerador per a les Espanyes. Més enllà dels desitjos, tot apunta que alguna cosa es mou en el substrat de la política catalana i que es podria obrir un nou temps polític. L’afartament i el cansament d’aquests darrers anys són infinits, però, també cal dir-ho, hem madurat, estem madurant, i, al final, això dóna i donarà els seus fruits.

I el primer d’aquests fruits, que em van semblar reveladors, va arribar amb les paraules de Manuel Cruz, primer president de Federalistes, a l’acte que commemorava els deu anys del seu naixement. El missatge de fons de Cruz, fet des de la sinceritat de dir allò que es pensa, i que qualsevol demòcrata hauria d’interioritzar, va ser la reivindicació clara i rotunda d’incorporar a la dreta al diàleg i als consensos que a Catalunya es van trencar amb la reforma del Estatut del 2006, amb conseqüències nefastes. L’estigmatització del PP a Catalunya ve de lluny, i forma part de la cosmovisió que el pujolisme nacionalista posaria en marxa des de l’inici de la Transició. Encara que no han estat els únics, com es va poder veure en aquella campanya electoral en què els socialistes presentaven a la dreta personificada en la figura del dòberman. Alhora, des de Madrid, irrompien dos mitjans com la Cope i El Mundo, disposats a tot, i que jugarien un paper fonamental en aquesta política.

El cas és que entre els uns i els altres tornava a ressorgir el discurs del “nosaltres” i “ells” que ens recordava a l’arribada dels totalitarismes a Europa. Els blocs i antagonismes absoluts que havíem deixat enrere a la Transició es feien de nou visibles. En aquest cas, la nova dialèctica política, més propera a la retòrica propagandística, naixia a la calor de les noves tecnologies i anava prenent cos, primer a Catalunya, amb el Procés independentista, i cada cop més en la classe política en general, com estem veient ara amb els agitadors de Vox. El debat polític democràtic, racional, respectuós amb l’adversari, perdia pes davant la força del màrqueting i del món digital. S’imposen els missatges en 124 caràcters, i, molt d’acord amb els temps, el Tik Tok sorgeix com el nou estil argumentari.

Tot i això, i en contraposició a aquests discursos frontistes, he de dir que les paraules de Manuel Cruz em van transportar a aquells personatges de principis del segle passat com el periodista Agustí Calvet, més conegut com Gaziel, o el sevillà Manuel Chaves Nogales o Manuel Azaña, Ortega Gasset, Giner de los Ríos, Antonio Machado, i tants altres representants de l’Espanya democràtica i il·lustrada. La seva virtut per posar-se a la pell de la dreta espanyola més radical i conversar amb ella, des de l’amistat i la comprensió, era més que notable, i al revés igual. Doncs bé, pel que vaig sentir i vaig veure en aquestes jornades federalistes catalanes, em va reconfortar veure que l’esperit de Gaziel era molt present, molt allunyat dels caïnismes hispànics o dels superegos del món actual.

Sens dubte, aquest és el camí que representa el federalisme; la seva empremta a Catalunya sempre ha estat present, des de l’època de Francesc Pi i Margall, el seu primer fundador, juntament amb l’almerienc Nicolás Salmerón. El federalisme, per tant, es torna a posicionar com la sortida natural al conflicte territorial no resolt al nostre país. És, sens dubte, un projecte polític transversal i integrador que sobresurt com el més valorat entre els votants de tots els partits independentistes i no independentistes. Per contra, el relat del Procés, que no cal confondre amb la idea de la independència per a Catalunya, és avui un relat esgotat, que no aporta res, que no sigui polaritzar i enfrontar. Un discurs allunyat de la realitat i incapaç per a l’autocrítica.

Ara podria ser el moment de superar els vells antagonismes nacionalistes sorgits a l’Europa d’entreguerres. La política espanyola necessita un canvi de software, un reset al sistema si no volem com es diu, repetir els errors. En paraules de Mireia Esteva, l’actual presidenta de Federalistes, una dona que personifica els nous lideratges, més propers a la gent i empàtics, el més important, en aquesta etapa política, seria estendre la cultura federal entre els partits polítics i institucions i posar en valor totes les llengües espanyoles. El discurs final carregat de força i optimisme, davant els ideòlegs del pessimisme i l’apocalipsi, va ser un cant a l’esperança.

Proper article: Salvador Illa o els nous lideratges polítics

(Visited 115 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari