Tenim un problema gruixut. L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), que dirigeix Miguel Ángel Gimeno, acaba de fer públic l’últim baròmetre de percepció de la corrupció que elabora des de l’any 2010. I els resultats d’aquest treball, que s’ha basat en una mostra de 1.858 enquestes telemàtiques, són alarmants i aclaparadors.
Segons reflecteix l’informe “La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes”, el 80,2% de la població considera que existeix corrupció en les altes esferes del poder polític. Aquesta dada supera en més de 13 punts el resultat de l’anterior enquesta, feta l’any 2020. A més, el 64,9% dels enquestats consideren que els polítics catalans són “poc” o “gens” honestos, en contrast amb el 53% que constava en l’informe del 2020.
Òbviament, una cosa és la percepció que tenen els ciutadans i l’altra la realitat objectiva. De la meva feina periodística de més de 45 anys, molt focalitzada en la investigació i la denúncia de la corrupció, crec que puc afirmar que ni el 80,2% de les decisions que prenen els polítics estan mediatitzades per interessos espuris ni el 64,9% de la nostra classe política és corrupta.
Ara bé, també és una evidència que els mecanismes de control són insuficients i fallen sovint. Per exemple, el 40% dels ajuntaments catalans no tenen un secretari titular i la manca d’interventors i de tresorers és un greu buit a l’hora de controlar el correcte funcionament de les corporacions locals. La deixadesa del Govern central, que és l’encarregat de proveir aquests funcionaris, resulta inadmissible.
L’administració de justícia tampoc és cap garantia en la lluita eficaç contra la corrupció. Els sumaris s’eternitzen, en bona mesura per culpa de la gran mobilitat dels jutges i de l’enorme treball que acumulen les oficines judicials. En aquest sentit, està molt arrelada la sensació d’indefensió davant dels abusos del poder, fet que resulta molt desmoralitzant.
Per això, no és d’estranyar que l’enquesta de l’OAC assenyali que el 60,4% creu que hi ha corrupció en el funcionament de la justícia. D’exemple, només un botó: l’any 2016, la Fiscalia Anticorrupció va endegar una operació contra la corrupció que afectava una dotzena d’ajuntaments catalans (L’Ametlla de Mar, Cambrils, Tortosa, Vandellòs, Ascó, Torredembarra, Llinars, la Seu d’Urgell, Calonge…) que havien contractat els serveis de la consultora Efial, vinculada a la trama del 3% de Convergència.
A més, Efial estava connectada amb una organització radicada a Andorra que dirigia Jaume Sabater, exdirector general d’Andbank i persona de la màxima confiança de Jordi Pujol. La Guàrdia Civil va arribar a escorcollar els seus despatxos a Andorra, dels quals es van endur un munt de documentació altament sensible.
Des de fa més de sis anys no hi ha cap notícia d’aquesta investigació, dirigida pel fiscal José Grinda. Què ha passat? Per què el cas Efial la seva derivada andorrana ha quedat enterrat a l’Audiència Nacional? Són qüestions com aquesta les que alimenten la profunda desconfiança en la justícia.
Els mitjans de comunicació, que, tradicionalment, han fet la funció de contrapoder, són avui més dependents que mai del poder polític per intentar sobreviure, en especial a Catalunya. A més, la seva capacitat d’incidència i d’influència ha quedat diluïda, a causa de la “Babel” d’Internet i el descrèdit provocat per les “fake news”.
Avui, un editorial d’El País o de La Vanguardia, que anys enrere impartien doctrina, no té cap mena de transcendència pública. En el mateix sentit, les denúncies periodístiques tenen en l’actualitat molt poc recorregut i queden ràpidament tapades per l’aclaparadora capacitat de persuasió dels gabinets de comunicació i l’ús malèvol de l’SLAPP, en el qual excel·leix el magnat Jaume Roures.
Als polítics els hi rellisca tot -tret del resultat de les eleccions-i se senten immunes i impunes davant les crítiques i les acusacions que reben. Saben que un titular de diari no els tombarà i que una demanda judicial trigarà anys a substanciar-se i per això tenen accés a contractar els millors advocats defensors. En aquest context, les esgarrifoses dades de l’enquesta de l’OAC m’indignen, però no em sorprenen.
Amb l’arribada de Jordi Pujol al poder, l’any 1980, la corrupció política va esdevenir sistèmica a Catalunya. La va importar d’Itàlia el seu primer secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, i les pràctiques mafioses de la “tangentòpoli” van impregnar, des d’aleshores, el funcionament de la Generalitat i de les institucions catalanes.
Algú s’ha preguntat mai per l’origen de la fantàstica finca que té Miquel Roca Junyent, un dels intocables “pares de la pàtria”, al bell mig del Port de la Selva? Aquesta amoralitat és a la base de la perversió de la democràcia en la qual vivim instal·lats des de fa dècades i és aquesta la percepció implacable que en té l’opinió pública catalana, com reflecteix l’enquesta de l’OAC.
Hi ha la gran corrupció i també la petita corrupció. Per exemple, els nostres honorables diputats del Parlament insisteixen a adjudicar-se unes dietes fictícies i sense cap comprovant –entre 16.975 i 23.895 euros anuals- que, a més, estan exemptes de tributació de l’IRPF.
L’informe de l’OAC és una vergonya que ha de fer enrojolar a tota la classe política catalana i a tots plegats, per permetre-ho, sense donar un cop de puny sobre la taula i acabar, d’una vegada per sempre, amb el llegat corrupte que Jordi Pujol va inocular a Catalunya.