“Vaig néixer a Barcelona, però em sento de molts llocs, com Múrcia, Almeria, El Priorat, Alcaufar, Cabrera de Mar o Madrid. Un és d’on són les pors, les esperances, les complicitats, la gent, la vida de mil maneres”. (Àngels Barceló)
M’ha semblat important en aquest primer article de col·laboració amb el setmanari català EL TRIANGLE explicar algunes pinzellades sobre el “jo” de l’autor. Mig de broma o mig de debò, cada vegada que inicio un diàleg per Facebook amb algú que no conec, acabo preguntant-li: A vostè qui li paga? És una manera de despullar-se, de posar les cartes panxa enlaire, sense cap apriorístic. Que hi consti! En societats amb tants interessos i tan complexes reconec que es perd confiança. I el diàleg i la conversa requereixen sinceritat i confiança. Des de molt jove vaig interioritzar que els periodistes hem d’estar sempre a distància del poder, de tots els poders, inclòs el d’un mateix. És la distància terapèutica necessària per fer la nostra feina amb el màxim rigor possible, més enllà de la bandera que portem.
Un servidor pertany a aquesta generació d’espanyols que va experimentar el pas de la dictadura a la democràcia en un context de fervors revolucionaris i idealismes sense límit. I, potser com a conseqüència d’haver viscut de prop el que va ser a l’autoritarisme hispà, és més gran el nostre escepticisme i moderació. “Està bé creure, però no gaire i sense molestar”, deia el mestre Julio Caro Baroja. Es pot dir d’aquell grup generacional, i crec no equivocar-me, que som en l’àmbit polític gent tant a dreta com a esquerra força raonable. Posats a definir-me diria que em considero d’esquerres sense grans fervors; això sí, amb voluntat democràtica i esperit de col·laboració i d’ajuda, com simbolitza l’univers femení. El que no sóc és anti PP, anti PSOE o antinacionalista: només sóc anti-crueltat vingui d’on vingui.
La meva història d’amor a Catalunya, si se’n pot dir així, va començar amb el meu primer viatge, amb només setze anys, al monestir de Monserrat. Un viatge que se’m va quedar gravat, ja que va ser el meu primer contacte amb la llengua catalana i amb la gent de Catalunya. Recordo que la direcció que portava apuntada assenyalava Plaça d’Espanya i hi havia d’agafar un tren de rodalies que em traslladaria a les faldes de la muntanya montserratina. Estant a la fila per treure el bitllet vaig descobrir que la gent parlava en un idioma que no coneixia; em va paralitzar la por, no entenia res, i tampoc sabia si m’entendrien. Era la primera vegada que sentia parlar en català, i, a partir d’aquí, s’integraria de manera natural al meu patrimoni cultural.
Aquells estius que vaig passar a Montserrat, vaig conèixer la nova cançó, el moviment hippie, el rock i l’haixix libanès, que portaven els més contestataris i anarquistes, oposats als comunistes del PSUC, amb fama d’ortodoxos. Aquella Catalunya llibertària i contracultural de la revista Ajoblanco va tenir una gran influència en els joves de la meva època. Les meves primeres inquietuds polítiques també apareixerien per l’explotació laboral; aleshores no hi havia dies lliures, ni sindicats, ni res que se li semblés. Escoltàvem, de lluny, soroll d’afusellaments; eren les darreres raneres del franquisme, però no érem conscients de la seva gravetat.
I, qui m’havia de dir a mi, que gairebé vint anys després de Montserrat, tornaria a Barcelona per fer les pràctiques com a periodista al diari El País, icona de l’Espanya democràtica. Va ser el meu professor Andreu Missé, el primer a animar-me per anar a Barcelona, encara que l’empremta de Montserrat seguia present a la meva vida. Allà em vaig trobar una redacció amb una qualitat professional i humana que em va enlluernar. El periodisme, aleshores, es vivia amb una il·lusió infinita, i les redaccions eren llocs de trobada i discussió. El mestre de periodistes, José Martí Gómez, diria que el periodisme va morir quan es van canviar les ampolles de whisky per les ampolles d’aigua.
Tot i això, per a un curiós empedreït, com era el meu cas, el carrer es va convertir en el territori natural. Els de Barcelona són tot un espectacle humà que dóna molt de si mateix. En aquells anys, la immensa majoria dels periodistes estaven instal·lats i aposentats a les redaccions. Barcelona, a més a més, amb els seus aires de ciutat oberta i lliure, capital de la Mediterrània, barreja de races i gent, i políticament progressista i liberal, tenia un encant únic. Josep Pla tenia raó quan deia que Barcelona servia per aigualir els esperits tancats de la Catalunya de l’interior (i de l’Espanya profunda, hi afegiria). Aquesta urbs cosmopolita i europea des de sempre ha atret persones que busquen aires de llibertat, tolerància i oportunitats.
Quan vaig llegir el 2011 el llibre de Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre, res no m’era aliè. El seu retrat dels ravals de Barcelona, l’emigració massiva del camp a la ciutat, aquells barris populars que es van anar creant gairebé sense serveis al costat dels polígons industrials, les lluites obreres, els líders veïnals: eren les històries dels meus cosins i amics. És normal que, amb totes aquestes experiències, tingui una relació emotiva que em lliga a la cultura catalana i que el meu univers afectiu s’hagi construït amb polítics com Joan Reventós, pel seu estil cordial i educat, la família Gomis i Bofill, fundadors de la revista El Ciervo, un referent de fraternitat humana, periodistes il·lustrats com Rafael Jorba, Lluís Foix, o Jaume Arias, per citar-ne només alguns, així com els seus editors i escriptors, l’últim seria el filòsof Eugenio Trías.
Vaig deixar Catalunya, però hi vaig seguir lligat. Em vaig convertir en el seu ambaixador i ningú gosava criticar-la davant meu. Tot ho justificava, i mirava de fer-ho comprendre, amb una benvolença propera, de vegades, a la santedat. I al final, aprofitant els mesos de la pandèmia, i el malestar de fons que l’anomenat Procés estava creant, un grup de persones vam constituir des de diversos punts d’Espanya l’Asociación de Amigos de Cataluña, que recull l’efecte i la seducció enorme que té Catalunya en milers d’espanyols, i de la qual en sóc el president actual. I el meu primer propòsit i compromís ha estat i és, aprendre català, sense imposicions ni multes.
Ara, amb el desencís que em produeix la situació actual, però també des de l’esperança, espero dir què penso, des de la comprensió i l’afecte, però també des de la distància i la crítica. És a dir, això va de política, és clar que sí, però des del paisatge dels sentiments que per a mi representa Catalunya al meu univers identitari. Recuperar, doncs, aquest llegat d’afecte i civilitat, que en part s’ha perdut, és el somni que a molts ens mou. En paraules de Luis Cernuda, que serveixen també per a Catalunya: “Espanya com a geografia hospitalària i no com a presència obsessiva, capaç d’enverinar fins i tot els somnis”.
Proper article: El Federalisme català o el relat de la concòrdia
