Textualment, segons la RAE, un trànsfuga és: “Persona que fuig d’una banda a l’altra”.
Potser haurien de canviar la paraula “fuig” per “aprofita”. Per desgràcia no són pocs els casos de transfuguisme polític. Segurament el més sonat va ser el que té fins i tot nom propi: el Tamayazo. Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez eren dos diputats del PSOE a la Comunitat de Madrid que, a canvi del seu vot, van permetre que la popular Esperanza Aguirre fos presidenta regional. A les eleccions autonòmiques del 2003, el 10 de juny, dia en què els nous diputats elegien la presidència de la cambra, Tamayo i Sáez no s’hi van presentar. Amb la seva absència, el PP va col·locar Concepción Dancausa com a presidenta de l’Assemblea. Tots dos van prendre possessió de les seves actes, però al Grup Mixt. Ni populars ni socialistes van aconseguir formar govern amb aquesta nova situació, i unes noves eleccions autonòmiques a l’octubre van donar majoria absoluta a Aguirre.
Un altre cas sonat és el de la recent reforma laboral. Sergio Sayas i Carlos García Adanero van trencar l’ordre del seu partit Unió del Poble Navarrès (UPN) després d’una negociació per salvar una de les lleis més importants de la legislatura, amb el suport dels navarresos i de Ciutadans. Els dos diputats d’UPN traïen la decisió del partit, la paraula donada pel seu president, Javier Esparza, i la seva pròpia, votant en contra de la llei de Yolanda Díaz. Va ser irònicament l’un error d’un diputat del PP, Alberto Rodríguez, el que va permetre que s’aprovés la llei.
El Comitè de Garanties i Disciplina d’UPN va decidir sancionar els diputats amb la suspensió de militància. Tot i això, cap dels dos té cap intenció de lliurar l’acta de diputat. Tots dos es troben des d’aleshores al Grup Mixt “de forma independent”, i ho poso entre cometes perquè sempre són aplaudits i allotjats per les dues dretes, PP i VOX. No seria estrany veure’ls l’any que ve a les llistes d’un dels dos partits…
Toni Cantó, que en 14 anys en política ha estat en quatre partits diferents, va començar a Vecinos por Torrelodones, amb qui no va aconseguir ni l’acta de regidor. Després es va unir a l’UPyD liderat per Rosa Díez, una altra trànsfuga com ell, en aquest cas del PSOE, i junts van arribar al Congrés. Després de l’enfonsament d’UPyD va passar a Ciutadans, amb qui va obtenir un escó a les Corts Valencianes. Quan Ciutadans va començar a desaparèixer, va entrar a les files del PP fins a aquest mes de setembre, que va dimitir.
Altres polítics han fet el mateix: Lorena Roldán, que va començar sent independentista i va passar a Ciutadans per després anarse’n al PP català; Manuel Valls, que va exercir de primer ministre a França pel Partit Socialista i va acabar de regidor a Barcelona per un partit totalment insignificant. Va tornar a provar sort a França amb els liberals d’Emmanuel Macron, però no va aconseguir treure representació.
Un altre cas és el d’Ernest Maragall, germà del president Pasqual Maragall, que va passar de ser conseller pel PSC a fundar Nova Esquerra Catalana, partit que el 2014 es va integrar a Moviment d’Esquerres (MES), i que va acabar a ERC, pel qual és candidat a l’alcaldia de Barcelona. Tenim el transfuguisme descarat de Juan Carlos Girauta, l’antisocialista que va començar la seva carrera política militant al PSC. Posteriorment, va passar a les files del PP. Anys després va ser diputat i portaveu de Ciutadans, fins al 2019, quan va anunciar la seva dimissió del partit i una suposada retirada de la política.
Més enllà del poc debat sobre el que és ètic i moral de tot això, la pregunta és si els trànsfugues ho són per ideologia o per cobrar. De debò es pot passar de l’esquerra a l’extrema dreta? No en tindrien prou amb votar? És necessari militar i intentar obtenir un escó? La ideologia és una cosa molt personal que defineix la filosofia de vida. Si passes d’un partit a un altre, per molt legal que sigui, em sembla que és d’una baixesa moral i el menys ètic que una persona pot fer, ja sigui per part d’un polític conegut que busca un sou públic com d’un militant de base desconegut que va provant sort quan el seu partit perd vots i popularitat. La lleialtat a les teves idees et defineix com a persona, guarda el carnet o llença’l, però no en col·leccions i provis sort amb altres, fins que aconsegueixis el teu objectiu, lluita per les teves conviccions reals o deixa pas als que sí que senten els ideals del seu partit a les bones i a les males.
