El que estem veient amb la celebració del Mundial de futbol de Qatar és una exhibició de nacionalismes o cal fer una anàlisi més profunda del que significa l’exhibició de banderes i símbols i mobilitzacions amb aire patriòtic? A primer cop d’ull, sembla com si la gent donés sortida aquests dies a un sentiment nacional que està apaivagat la resta de l’any. Com interpretar el suport i les celebracions esgargamellant-se cridant el nom d’un país?
Perquè, a veure, per anar amb una selecció de futbol s’ha de tenir la nacionalitat d’aquell país? A les competicions nacionals o locals es pot ser d’un equip de futbol sense necessitat d’haver nascut a la ciutat o el barri d’on duu el nom. Jo puc haver nascut a Barcelona i ser seguidor o, fins i tot, soci de la Reial Societat, el Betis o el Getafe. Certament, si ets nascut a Premià de Mar es farà estrany que vagis amb el Premià de Dalt. O si ets de Montmeló, voler que en una confrontació amb els de Mollet guanyin aquests darrers. Estrany, però no impossible.
Normalment, les afiliacions a un equip concret venen donades pel lloc on has nascut o t’hi has arrelat. A les celebracions d’aquests dies a Catalunya de desenes de milers de persones pels èxits de la selecció del país on van néixer ells o els seus pares s’hi ha vist samarretes del Barça. És a dir, es pot ser del Barça i del Marroc, com suposo que es pot ser del Bayern de Munich i d’Espanya, tenint en compte els nombrosos descendents d’espanyols que viuen a Alemanya.
Fa cinquanta anys, un partit de futbol entre les seleccions d’Hondures i El Salvador va ser el desencadenant d’una guerra que va causar uns 3.000 morts. Lògicament, no va ser només una discussió esportiva la que va desencadenar aquesta guerra. La immigració de centenars de milers de salvadorencs a Hondures i els interessos de les elits dels dos països tenen molt a veure amb aquella crisi.
Cinquanta anys després no esclatarà cap guerra per culpa dels nacionalismes que floreixen quan se celebren campionats mundials com el de Qatar. Això no vol dir que la passió que envolta l’esport, i concretament el futbol, no estigui en l’arrel d’esclats de violència freqüents. Fins i tot en la invasió russa d’Ucraïna hi pesa el xoc entre seguidors del Txornomorets d’Odessa i el Metalist de Khàrkiv, el 2 de maig del 2014. Els enfrontaments van provocar la mort de 42 persones, la majoria d’elles seguidores del Metalist, simpatitzants prorussos. Les baralles fora i dins dels estadis són habituals a mig món. També a casa nostra. No és casualitat que alguns partits es consideren de “alta tensió”, se separin les aficions a les graderies i es mobilitzi un munt de policies.
Potser hi ha alguna cosa innata al ser humà que fa que es baralli per defensar “els seus” tot i que aquesta adscripció sigui una simple casualitat històrica. Potser si a les seleccions que s’enfrontessin al Mundial hi juguessin futbolistes no triats per la seva nacionalitat sinó per la primera lletra dels seus cognoms també hi hauria passió i bufetades. Igual així deixàvem de veure el “nostre” nacionalisme com el bo i el “seu” com l’adversari.
Qui s’apunta a l’equip de la “S”? De moment ja som el Sergio Busquets i jo.
