Enginyer industrial. Militant i conseller nacional del PSC. Durant molts anys, secretari d’Organització del PSC, diputat al Parlament de Catalunya i senador. També ha estat secretari del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. És autor d’Escrito en la cárcel. Ara publica Moments del socialisme català (Fundació Rafael Campanals).
Aquell “moment inicial” del socialisme català, ja era en la legalitat o encara en la clandestinitat?
Era en aquella etapa intermèdia, entre la clandestinitat i la legalitat, quan van començar a confluir els partits que van acabar conformant el PSC. Van ser molts, de signe socialista i d’altres esquerres, que havien actuat a la clandestinitat, acompanyats fonamentalment pel PSUC, que va ser el gran partit de la lluita antifranquista. A molts dels actuals partits com, per exemple, Esquerra Republicana, ni se’ls coneixia ni se’ls esperava. Nosaltres estem en l’origen del conjunt de partits, que van acabar trobant-se en el PSC, com el Moviment Socialista de Catalunya, el FOC…, els partits de Raimon Obiols, Joan Raventós, Isidre Molas, Narcís Serra, Pasqual Maragall, i molts d’altres. També la federació del PSOE. Vam coincidir en una candidatura unitària l’any 1977, que es va dir Socialistes de Catalunya i va acabar sent l’embrió del nou partit. Va néixer de manera esplendorosa a Catalunya. Anàvem aprenent sobre la marxa.
D’aquesta forja plural, es poden aïllar alguns gens especialment rellevants en la incubació del PSC?
Fonamentalment, hem acabat definint-nos com un partit socialista, socialdemòcrata, catalanista, federalista i amb una vocació de relació estreta amb els sindicats, especialment amb la UGT. També un partit municipalista, ecologista, feminista i, sobretot, molt divers en cultures, llengües…, reflex de la mateixa societat. Som uns grans defensors de la idea que Catalunya és una societat diversa, amb diferents arrels i amb voluntat de construir un projecte comú. Ens vam anar construint com un partit socialista, socialdemòcrata, amb plantejaments inicials un pèl més a l’esquerra. Vam haver de passar per un congrés, conjuntament amb el PSOE, en el qual vam deixar de ser un partit marxista i plantejar-nos l’entrada a l’OTAN, amb la qual cosa el nostre perfil va quedar clar.
De quina manera va anar produint-se la convergència entre el socialisme català i el PSOE, i viceversa?
Des del moment en què es va constituir com una organització política, al PSC- Congrés sempre hi va haver una voluntat d’intervenció a Espanya, i d’intentar vertebrar-se amb el projecte socialista a aquesta escala. Joan Raventós i Raimon Obiols, dos estrategs d’aquest plantejament, van tenir una correspondència exitosa amb Felipe González i Alfonso Guerra. L’existència del PSC com un partit sobirà, al 100%, federat amb el PSOE, és una única excepció que va establir el PSOE en l’àmbit d’Espanya. A la resta d’Espanya, els partits socialistes diferenciats del PSOE van haver d’integrar-s’hi. Això va ser gràcies a una visió estratègica molt correcta. En qualsevol cas, la unitat socialista va ser també complexa a Catalunya, Vam necessitar tres congressos per unificar-nos. El que el PSC va fer en el seu si va ser l’experiència d’unificació de Catalunya. En el moment en què ens vam reunificar, vam ajudar a fer que Catalunya es construís com una societat unida. Dels partits que ens van acompanyar durant la sortida a la democràcia del 1977, tots han anat desapareixent, han canviat de nom, s’han transmutat… D’aquell moment, només quedem nosaltres i Esquerra Republicana, i per això ens disputarem el govern de Catalunya. De totes maneres, nosaltres encara som bastant similars a allò que vam ser i l’Esquerra Republicana d’ara no té res a veure amb aquella. Era la d’Heribert Barrera, molt situada a la dreta, que va haver de pactar amb el PTE per poder presentar-se a les primeres eleccions.
La UGT va jugar un paper rellevant en el procés de construcció del PSC?
Va jugar un paper molt important. Era el sindicat de referència per al PSC. El PSC- Congrés tenia una visió més oberta de l’afiliació sindical, però vam acabar tenint una relació molt estreta. En aquest moment, la UGT té també relacions amb altres partits polítics, i per part nostra, si bé la referència sindical encara és la UGT, també tenim molts militants i una bona relació amb CCOO, i en el seu moment amb l’USO…
Els diners, les grans fortunes catalanes, com va acollir l’arribada d’aquell socialisme pioner?
A les eleccions autonòmiques del 1980, Foment va gastar molts diners perquè el PSC no les guanyés. Cal recordar el cartell d’una poma amb cuc que Foment va pagar. Després, a partir de la victòria socialista a Espanya el 82, i quan es va veure que els socialistes érem gent raonable, això va acabar baixant molt d’intensitat. Les relacions amb el món econòmic han estat molt positives.
Parlant de la burgesia (ara), diu Manel Pérez en el seu llibre La burguesía catalana, que “continua viva, és forta i actua, i no solament a Catalunya, sinó a Madrid…”. Lluís Rabell, opina que “s’ha convertit en una germandat de mercaders i lobbistes, sense més horitzó i ambició que engrandir el seu lloc a les grans corporacions espanyoles, i en alguns segments de l’economia global”. Qui l’encerta més?
Jo li dono la raó més a Manel Pérez. Crec que la visió de Rabell és més reduccionista. Aquí hi ha una burgesia que s’expressa econòmicament, que ha tingut fracassos, però compta amb una presència rellevant en el món financer. Hi ha també empreses en sectors estratègics, com el farmacèutic o el químic. És veritat que ha perdut força política. Abans tenien portaveus i interlocutors més poderosos. L’expressió més clara de tot això és que van perdre les eleccions a la Cambra de Comerç, que era la plataforma d’expressió del món empresarial català. Se la van deixar prendre per uns “nouvinguts”.
En qualsevol cas, als diners, a les elits catalanes, potser com a totes, els ha agradat molt ficar-se en política, fins i tot en el procés…
Amb el procés es van equivocar moltíssim, al principi, i després van fer marxa enrere de seguida. Van pensar que la cosa no anava de debò, que Catalunya no acabaria sent independent, perquè a la majoria d’ells econòmicament no els interessava. Artur Mas els va entabanar amb què allò era una manera de pressionar Espanya, per aconseguir avantatges. Ells s’ho van creure, van jugar la carta del procés fins que es van espantar. Una prova d’això va ser que es van traslladar moltíssimes empreses fora de Catalunya.
Amb Pujol, no s’estava incubant ja l’ou de la serp?
Si Jordi Pujol no hagués tingut els seus problemes personals, per entendre’ns, i no s’hagués d’haver apartat com ho va fer, no hauria permès la deriva processista que hem patit. És una cosa que es reflecteix en els seus últims escrits. El procés posa en perill el seu projecte d’una renacionalització de Catalunya, que s’assembla al projecte del PNB. Voldrien ser independentistes, però com que no poden ser-ho ara –i segurament mai– han mantingut aquesta posició, més aviat de manera retòrica. De vegades, em pregunten que és el que ha fet pitjor Jordi Pujol. Jo crec que ha estat no haver designat bé els seus successors. Es va carregar els bons, com Miquel Roca o Josep-Antoni Duran i Lleida, per raons comprensibles, i el que ha anat buscant no ha funcionat, començant per Artur Mas. Aquest va haver de governar en una situació molt complicada, inclosa la crisi econòmica, i l’única idea que va tenir va ser donar-li una empenta a l’espai electoral de Convergència, que era nacionalista però raonable, cap a la independència.
Parla Jordi Ibáñez, en el seu Infierno purgatorio, paraíso, del “cofoisme” (infatuació, complex de superioritat, arrogància…) català. No és aquí per on realment li estreny la sabata a Catalunya?
Em sembla una bona descripció, perquè és veritat que un dels nostres problemes és que ens considerem millors que ningú. No som pitjor que cap, però tampoc millor que ningú. Som una societat europea, diguem-ne, correcta. És veritat, que hi ha una part de Catalunya, sobretot en l’entorn nacionalista (potser tots els nacionalismes van per aquí) que mira per damunt de l’espatlla, no la resta d’Europa o del món, sinó la resta d’Espanya. En part, el procés independentista es basava en això. Que Espanya era una societat feble i que, si ens enfilàvem a la muntanya, serien incapaços de fer que en baixéssim. La història aquella del xoc de trens, en el fons, es reduïa al xoc del cremallera de Núria amb l’AVE. Espanya, amb els seus problemes i dificultats, és un país sòlid. Mirar els altres amb una actitud de supèrbia porta sempre al desastre.
