El formidable negoci de les cancel•lacions

Conec un notari –segur que n’hi pot haver més d’un– que en nom d’uns seus clients va reclamar, davant del defensor del client de “La Caixa” (un càrrec que avui crec que ha desaparegut, com també “La Caixa”) que els retornessin les quantitats que havien pagat, en concepte de comissió, per cancel·lar les seves hipoteques. La reclamació es basava en el fet, fàcilment comprovable, que aquella comissió no havia estat pactada en l’escriptura de constitució de les citades hipoteques i que, per tant, no era exigible jurídicament.

La reclamació va ser atesa pel defensor del client i les quantitats indegudament cobrades van ser retornades. La reclamació, però, anava més enllà i demanava que fossin tornades totes les comissions de cancel·lació cobrades per “La Caixa” (i per extensió, per altres entitats financeres), sense haver estat expressament pactades. Tanmateix aquesta altra petició, com era d’esperar, no va ser atesa.

A partir de llavors, el notari citat –insisteixo que no deu ser l’únic que va gosar fer-ho– presentava una còpia de la resolució del defensor del client de “La Caixa” a totes les oficines bancàries on havia de signar cancel·lacions d’hipoteca. La seva croada personal es va acabar, almenys de moment, quan les entitats financeres van decidir, consultant-se elles mateixes i no sé si també els seus amics del Govern, augmentar les comissions a cobrar per cada hipoteca i crear-ne alguna de nova, com ara la de cancel·lació, una comissió que fins llavors es cobrava sense tenir cap dret a fer-ho.

D’un temps ençà les entitats financeres –algunes de les quals tenen notaris als seus consells d’administració– han muntat una mena d’agències o oficines encarregades de gestionar les cancel·lacions d’hipoteca de cada entitat, cancel·lacions que s’acostumen a signar amb els notaris que tria l’entitat, i no el client, que és el que, en principi, tindria dret a escollir- lo. És gairebé inútil que el client –ho sé per pròpia experiència– vulgui gestionar ell o a través de l’agència de la seva elecció la cancel·lació corresponent, especialment si aquella cancel·lació és prèvia a una compravenda o a una altra hipoteca. La totpoderosa entitat al·legarà raons d’agilitat i rapidesa (que en molts casos no responen a la realitat) o la necessitat de respectar l’operativa bancària (o sigui, la voluntat de l’entitat de treballar amb una determinada gestoria i un determinat notari) i no es mostrarà oberta a signar l’escriptura de cancel·lació al cap de pocs dies d’haver estat sol·licitada, cosa que facilitaria el tràfic jurídic i no hauria de suposar un cost gaire elevat per al client, el qual no es veuria compel·lit a lliurar una provisió de fons certament desproporcionada respecte al cost real de l’operació de cancel·lació.

Aquesta és, sens dubte, la raó principal de la negativa de les entitats financeres a agilitzar les esmentades cancel·lacions en benefici dels seus clients: les elevades provisions de fons que les gestories vinculades a les citades entitats cobren als clients, que no acostumen a discutir-les i fins i tot es mostren agraïts quan, al cap de no sé quants mesos, reben una transferència amb una part dels diners lliurats a les repetides entitats.

Tan ràpides que són les entitats financeres per algunes coses (per exemple, per cobrar tot tipus de comissions, fins i tot les no pactades) i tan lentes quan es tracta de facilitar als clients poder realitzar “personal personalment” (que diria el Catarella, l’entranyable personatge de la sèrie del comissari Montalbano). Sembla com si tot, a les tan repetides entitats, es volgués fer “maquinal maquinalment”, sense tenir en compte la voluntat, expressa o tàcita, de cada client. Com deia un bon amic poeta, caldria que no es fes solament la seva voluntat, sinó la nostra.

Més d’un cop l’import d’aquesta comissió de cancel·lació pot ser superior als honoraris del notari i del registrador, que són els únics que realment són necessaris per tal que la cancel·lació sigui efectiva.

En fi, tinc una certa esperança (aquesta virtut que es perd i es recupera tot d’una) que els membres dels consells d’administració de les entitats financeres, alguns dels quals m’han dit que són d’una provada moralitat, un cop llegeixin aquest article, procedeixin a ordenar la cancel·lació progressiva de les gestories que han muntat en perjudici dels seus clients, i també a reduir-se dràsticament els seus emoluments i a tornar les comissions indegudament cobrades a tants i tants hipotecats.