Corredor mediterrani i DNI català

No seré jo l’encarregat de blanquejar la figura ni l’acció de Pere Aragonès; bàsicament perquè crec que ERC no és de fiar, mai no ho va ser, i els cops de banda existencials que ha anat fent al llarg de la seva història com a partit polític així ho testifiquen. Tot i això, i encara que sigui per simple postureig, per les ganes de governar i de substituir la desastrosa i corrupta obra del govern de CiU i substituts diversos, hi ha gestos que val la pena que siguin considerats com un pas important en la normalització de les relacions institucionals entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Fa uns dies va tenir lloc a Barcelona un acte per tal de reivindicar que s’accelerin les obres del corredor mediterrani, una infraestructura ferroviària que haurà d’unir Algesires amb Centreeuropa, però que fa anys que es demora a la part espanyola. Una obra que Quim Torra va desdenyar al seu moment, malgrat el suport de l’empresariat català. L’expresident de la Generalitat va menysprear la reunió celebrada també a Barcelona el 2018, i va preferir recolzar els professors que havien insultat un grup d’alumnes, la majoria fills de guàrdies civils, efectuant una visita “privada” a l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Sobren les paraules.

Quatre anys després, la reunió, multitudinària com el 2018, amb l’assistència de més de 1.500 empresaris i dirigents polítics, entre els quals destaquen els presidents de la Comunitat Valenciana i de Múrcia, així com el mateix Aragonès, pretén cridar l’atenció sobre una obra ferroviària que uniria el 25% del PIB espanyol i que es pot catalogar en aquests moments de tercermundista. Fer un viatge en Euromed de Barcelona a València, uns 300 quilòmetres, suposa gairebé tres hores; de València a Alacant en el mateix tren, 126 quilòmetres, una hora quaranta minuts. I ja, sense Euromed, en un Intercity, la distància entre Alacant i Múrcia, 70 quilòmetres, es fa en una hora i vint minuts. Potser hauríem de fer una mica d’història i recordar que el primer AVE espanyol va unir les ciutats de Madrid i Sevilla el 1992, amb Felipe González com a president del govern i la inauguració de l’Exposició Universal pocs mesos després. Més de 16 anys va trigar a inaugurar-se la línia Madrid- Barcelona, i passats ja trenta d’aquella fita, la Mediterrània clama per la seva consideració, per un tram que no només inclogui passatgers, sinó que tingui en compte la importància de la indústria, especialment agrícola i ramadera, del sud per ser transportada amb tren i buidar en la mesura que sigui possible l’autopista del Mediterrani.

Dues consideracions. La primera, que potser ja s’arriba tard. L’acceleració del canvi climàtic i l’augment del preu de les matèries primeres i de l’energia farà que, en uns trenta anys, sigui impossible que la famosa horta murciana i l’embolic de plàstics d’Almeria i Granada puguin existir; també el turisme, que fugirà de zones on s’assoliran fàcilment els 50 graus a l’estiu. La segona, encara que pugui semblar incongruent, la necessitat d’accelerar aquesta infraestructura, de connectar i vertebrar aquests territoris d’història comuna, on la Mediterrània exerceix d’aglutinador, de cohesionador imponent des de fa més de 2.000 anys.

El suport de Pere Aragonès a aquestes demandes suposa no només entendre i valorar la feina dels empresaris catalans que tenen molt a guanyar amb aquesta construcció, sinó l’acceptació del seu rol com a president, acollint i donant la mà a presidents autonòmics com el de la Regió de Múrcia, molt proper a tesis negacionistes del canvi climàtic i a la dels seus agricultors, als quals els uneix la proximitat a les idees de Vox.

Per sobre de tot, el bé comú. A l’altre extrem, hi ha qui s’entesta a aïllar-nos, a obligar-nos a romandre en una illa deserta impulsant el DNI català per “desconnectar- nos” del document estatal, “incentivant l’ús de la ID republicana per fer tràmits oficials”. Com no podia ser d’una altra manera, Amer ha estat un dels primers pobles a posar-lo en marxa, a “desconnectar” (una altra vegada) d’aquesta Espanya malvada i opressora. No sé què en pensen vostès, els meus lectors, però entre la il·lusió òptica i la fantasia onírica, jo em quedo amb la realitat que puc tocar, encara que sigui amb les reserves pertinents.